La comunitat científica estudia fervorosament el cacau. Cada vegada més estudis demostren els beneficis potencials d'aquest aliment que, a més de tenir un sabor suggerent, aporta excel·lents nutrients.
En aquesta ocasió, un nou estudi realitzat per investigadors de la Universitat d'Illinois en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) conclou que tres dels compostos fenòlics que es troben a la closca dels grans de cacau podrien revertir la perillosa inflamació crònica i la resistència a la insulina associada amb l'obesitat. L'estudi ha estat publicat a la revista Molecular Nutrition and Food Research.
En concret, es tracta de tres productes químics bioactius beneficiosos que es troben al cacau, el cafè i el te verd: l'àcid protocatèquic, l'epicatequina i la procianidina. Els experts van crear un extracte amb aigua i aquests tres compostos i van realitzar un experiment amb ratolins per comprovar els seus efectes a les cèl·lules de greix blanc anomenades adipòcits i les cèl·lules immunes anomenades macròfags.
L'objectiu de l'estudi era poder demostrar que els fenols eren eficaços contra els macròfags, les cèl·lules inflamatòries i per eliminar o reduir els biomarcadors de la inflamació. Quan els científics van tractar els adipòcits amb l'extracte aquós, es van reparar els mitocondris fets malbé a les cèl·lules i es va acumular menys greix en els adipòcits, i van bloquejar la inflamació i restaurar la sensibilitat a la insulina de les cèl·lules.
Es tracta sens dubte d'un estudi interessant, perquè quan els adipòcits acumulen massa greix, promouen el creixement de macròfags. Això al seu torn inicia un cicle tòxic en què els adipòcits i macròfags interactuen i emeten toxines que inflamen el teixit adipós. Quan aquesta situació es cronifica, la inflamació afecta la capacitat de les cèl·lules per absorbir la glucosa, cosa que produeix una resistència a la insulina i pot derivar en una diabetis tipus 2 a mesura que els nivells de glucosa a la sang augmenten.
Els experts van fer créixer adipòcits en una solució en la qual s'havien conreat macròfags, de tal manera que van observar que aquestes condicions inflamatòries van augmentar el dany oxidatiu als mitocondris de les cèl·lules grasses. Però quan els científics van tractar els adipòcits amb els fenols de l'extracte aquós, els adipòcits es van sotmetre a un procés anomenat embruniment, en el qual es van diferenciar. És a dir, es van convertir d'adipòcits blancs a adipòcits de color beix, que componen una forma especialitzada de teixit gras amb un major nombre de mitocondris i una eficiència més important per cremar grassa.
Per tant, en aquesta solució aquosa, es mantenien els mitocondris i la seva funció, i modulaven el procés inflamatori i mantenien la sensibilitat dels adipòcits a la insulina. Així, van concloure que consumir-los podria prevenir la disfunció mitocondrial en el teixit adipós.
El problema és que, generalment, la closca de cacau es rebutja quan es torren els grans en fabricar xocolata. Per això, els científics proposen emmagatzemar la closca i extreure'n els nutrients per agregar-los als aliments o begudes i augmentar el valor nutricional dels productes.