No tothom és capaç de córrer una marató sense que es vegi afectat per la duresa d'aquesta prova. És una de les més complicades que existeixen i exigeix un esforç enorme per l'organisme, per això moltes persones no poden realitzar-la sense veure's perjudicades d'alguna manera.
I menys encara, amb un temps que no superi les dues hores. Per aconseguir un temps tan baix, els corredors necessitarien una combinació específica d'habilitats fisiològiques, segons una nova investigació. L'estudi es basa en una sèrie de proves dels atletes que van participar en el projecte Breaking2 de Nike, l'objectiu del qual era trencar la barrera de les dues hores quan es fa una marató.
El nou estudi sobre els corredors de marató s'ha basat en el projecte Breaking2 de Nike
L'estudi s'ha dut a terme a la Universitat d'Exeter i un dels seus autors ha estat el professor Andrew Jones. Els resultats obtinguts revelen que els corredors de marató d'elit han de tenir un equilibri perfecte de VO2 màxima (taxa d'absorció d'oxigen), una gran eficiència de moviment i un alt punt d'inflexió de lactat (per sobre del qual el cos experimenta més fatiga).
El VO2 mesurat entre els corredors d'elit mostra que poden ingerir oxigen dues vegades més ràpid a un ritme de marató que una persona normal de la mateixa edat mentre corre a tota velocitat. Tot i això alguns dels resultats, en particular el del VO2 màxim, no van ser realment tan alts com esperaven, segons declaren els científics que han participat en la investigació. En canvi, el què han vist en la fisiologia d'aquests corredors és un equilibri perfecte de característiques per al rendiment en marató, el que els permet baixar de temps i aconseguir unes marques que no estan a l'abast de gaires persones, sinó més aviat al contrari.
A més del VO2 màxim, la segona característica clau és l'economia de funcionament, la qual cosa significa que el cos ha d'utilitzar l'oxigen de manera eficient, tant internament com a través d'una acció de carrera eficaç. El tercer tret, el punt de gir del lactat, és el percentatge de VO2 màxim que un corredor pot sostenir abans que comenci la respiració anaeròbica.
Les tres claus per a un equilibri perfecte en la marató tenen a veure amb el VO2 màxim, l'economia del funcionament i el punt de gir del lactat
"Si això succeeix, els carbohidrats dels músculs s'utilitzen a un ritme elevat, el que esgota les reserves de glucogen", explica el professor Jones. En aquest punt, que molts corredors de marató poden experimentar el que es coneix com la paret, que provoca que el cos ha de canviar a cremar greix, el que és menys eficient i, en última instància, significa que el corredor disminueix la velocitat.