Per una bona part de la població, patir la covid ha estat un fet puntual, una infecció amb un principi i un final. Tanmateix, cinc anys després de l'inici de la pandèmia que va aturar el món, el coronavirus no és un record per a algunes persones, sinó una realitat diària. Els ciutadans que pateixen covid persistent es troben amb un escenari plagat de preguntes i sense respostes. "No podem explicar al pacient per què està així ni sabem si es curarà", ha declarat a l'ACN la directora del programa de covid persistent de Can Ruti, Lourdes Mateu. La unitat va ser pionera al país i des que va obrir el juny de 2020 ha atès uns 2.000 casos. Només el 7,6% s'ha curat "i per això és molt important la recerca", ha remarcat Mateu.
La recerca avança amb pas ferm i aquest mateix febrer arranca l'assaig clínic d'un medicament contra la covid persistent, els primers resultats dels quals s'esperen per al 2026. Tot i això, la doctora Mateu recorda que "hi ha gent que està malament des de la primera infecció de març de 2020 i queda clar que hi hem de continuar treballant". La metgessa apunta que cal centrar l'esforç assistencial en garantir una millor qualitat de vida als pacients, acompanyant-los des d'una mirada pluridisciplinària.
Cinc anys vivint amb la malaltia
Un dels primers casos diagnosticats és el de la Sílvia Soler, portaveu del col·lectiu d'afectats de la covid persistent. Es va infectar el març de 2020 i cinc anys després continua patint brots que li han "canviat la vida". Soler conviu amb la disfonia, els problemes musculars, articulars i intestinals, així com episodis de fatiga que la deixen "fosa". Com ella hi ha desenes de persones que anys després de la pandèmia encara pateixen els efectes d'aquesta malaltia. Mentre esperen l'arribada d'un tractament que els doni "l'oportunitat de curar-se", els afectats celebren que s’hagi obert la porta perquè se'ls tracti com a pacients crònics complexos.
Tot i això, molts dels pacients que pateixen la malaltia afirmen sentir-se "abandonats" per unes administracions que "no volen assumir la seva responsabilitat". Soler ha remarcat que milers de malalts han hagut de deixar de treballar i sobreviure amb "rendes ridícules" o continuar anant a la feina "sense salut per fer-ho". "Ens van dir que ens quedéssim a casa perquè ens curaríem sols i cinc anys després estem malalts", ha sentenciat.
Malgrat les crítiques a les administracions, els afectats valoren positivament alguns avenços legislatius per reconèixer la malaltia i millorar la qualitat de vida dels qui la pateixen, com la Proposició No de Llei presentada per Sumar a iniciativa dels malalts i aprovada al Congrés, que obre la porta a tractar aquests malalts com a pacients crònics complexos.
Viure amb la malaltia i l'estigma
Sílvia Soler ha afirmat que al malestar que li genera la malaltia se li suma viure amb "l'estigma" que arrosseguen els malalts, que equipara al que patien a l'inici els portadors del VIH. "La gent es pensava que només per donar-te la mà o abraçar-te t'infectaves i amb la covid passa el mateix. Quan dius que ets covid persistent la gent se separa", ha lamentat.
Els casos més greus
A les consultes de Can Ruti encara arriben cada setmana deu noves primeres visites de casos greus de persones amb covid persistent. Els casos més lleus es queden a l'assistència primària i no són derivats, tot i això, la llista a l'Hospital Germans Trias i Pujol és d'uns sis mesos.
Una de les primeres que hi va entrar és la Lídia Gázquez. Es va infectar el febrer de 2021, ara fa quatre anys. Els pitjors anys van ser els primers, amb uns dolors i una fatiga "sobrehumanes", totalment invalidants. Gázquez recorda que el dolor articular i muscular dels primers dos anys va ser "insuportable". S'aixecava i s'anava a dormir amb dolor i no hi havia "cap medicament" que l'ajudés. "No veia la sortida". Els darrers anys la situació ha canviat, segons ella mateixa ha explicat: "Ara estic molt bé, en queden algunes seqüeles i estic intentant acabar de fer net".
Per Gázquez entrar a la unitat especialitzada de Can Ruti va suposar obrir una porta a l'esperança. "Va ser important ser a un lloc on se'ns escoltava i se'ns creia", ha exposat, afirmant que va ser un punt d'inflexió.
Primer assaig clínic d'un medicament
La doctora Mateu ha explicat a l'ACN que hi ha pacients en què predomina la fatiga o el dolor. Hi ha d'altres amb afectació neurocognitiva, diarrees o febres, i hi ha pacients amb taquicàrdies. També n'hi ha que s'han curat, però que s'han vist obligats a "adaptar" la seva vida, mentre que d'altres continuen molt afectats: "Ens falta molt per saber".
És per això que la investigació està centrada en la caracterització de la malaltia, l'anàlisi dels factors de risc o de la fisiopatologia per poder donar amb el tractament adequat, ha detallat Mateu. Ara, les esperances posades en l'anàlisi clínica Thalassa són grans. "Pensem que pot funcionar", ha celebrat.