Cada vegada es detecta abans el Trastorn de Dèficit d'Atenció amb o sense Hiperactivitat, en la infantesa, gràcies a tota la informació existent. Tanmateix, no sempre ha estat així i durant molts anys hi ha hagut nens problemàtics que no han estat tractats com devien. Nens que no han pogut exercir les seves funcions de forma correcta arrossegant un sentiment de culpa que, en realitat, no estava justificat.
De fet, el TDAH en un 50% dels casos, persisteix en la vida adulta i pot causar greus perjudicis als qui la pateixen. És a dir, una persona amb 40 que va patir aquest trastorn als anys 80, quan amb prou feines se sabia sobre l'assumpte, pot continuar convivint amb ella sense saber-ho i li pot causar perjudicis en la seva vida –tot i que no tan notoris com en la seva infantesa–.
De fet, les xifres ho reconeixen. L'OMS recorda que el TDAH és una patologia psiquiàtrica greu que afecta entre un 5 i un 7% dels nens i entre un 4-5% dels adults. Normalment, els símptomes que presenten són més relacionats amb el dèficit d'atenció: problemes de concentració i d'atenció, desorganització i incapacitat per emprendre, desenvolupar i finalitzar treballs o tasques, la inconsistència, la impossibilitat de planificar-se d'una forma adequada o les badades contínues.
Les persones amb TDAH poden experimentar una varietat de símptomes cognitius i conductuals
En menys casos es continuen presentant símptomes d'hiperactivitat. Quan es donen, es manifesten com a dificultat per romandre quiet, moviment corporal excessiu, una addicció a l'activitat constant o al treball|feina, una impulsivitat més gran|important, la pèrdua de control, la falta de paciència per realitzar qualsevol tipus d'activitat....
La manera de diagnosticar el trastorn és mitjançant una sèrie de proves: història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, com el Wender Utah Rating Scale (WURS), ADHD Ràting Scale (ADHD RS), Adult Self-Report Scale (ASRS), Conners Adults ADHD Ràting Scale (CAARS), un informe neuropsicològic i una avaluació de la comorbiditat psicopatològica. Quan es presenten més de nou símptomes o un deteriorament significatiu en la vida del pacient en determinades àrees, es considera com a positiu.
Quan una persona major de 40 anys sospita que pot tenir TDAH i les proves ho confirmen, s'ha de fer una anàlisi per trobar el millor tractament sense que interfereixi en la seva vida de manera notable. Normalment, se sol prescriure el tractament farmacològic, que generalment consisteix en l'administració d'estimulants –el metilfenidat és el més comú–, l'objectiu de la qual és equilibrar els nivells de dopamina al cervell. Altres medicaments poden ser antidepressius. La manera de comprovar que funcionen és si baixen els nivells d'inatenció i impulsivitat, més propis dels adults.
En els casos confirmats pel neuròleg i amb una evident incapacitat per desenvolupar la seva activitat diària, el tractament farmacològic sol ser la primera opció
A això s'afegeix una teràpia cognitivoconductual, que pot ajudar a modificar alguns comportaments o pensaments negatius. Unit a un canvi en els hàbits de vida més nocius, com una mala alimentació o la falta d'exercici, pot ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones que pateixen aquest trastorn, encara que els resultats no són tan positius com pot ocórrer|passar en el cas dels nens.