365 dies parlant de la nostra salut. Sempre la tenim present, però mai és una prioritat fins que ens salten les alarmes. Hi ha molts actors públics en aquesta pandèmia: polítics, periodistes, treballadors del tercer sector i, òbviament, els sanitaris. El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, no s'ha contagiat de Covid-19. Sorprenentment, segons ell mateix admet. Però l'ha tingut present a tota hora i, ara, el convidem a fer un exercici per mirar enrere i reflexionar sobre el que hem viscut i en quin moment ens trobem.
Foto: Sergi Alcàzar
També el sotmetem a uns breus testos personals per conèixer les seves rutines i la seva visió política. Jaume Padrós no té pèls a la llengua i combina a la perfecció el discurs de president del Col·legi amb el personal. Tan sols ens indica quan respon des d'un prisma o l'altre.
En què es va equivocar ara fa un any?
Quan vaig dir que això era una grip. Voler intentar donar un missatge de tranquil·litat amb notícies que ens venien molt confuses. Penseu que la Xina havia segrestat molta informació, molts probablement no ens vam imaginar que això seria així i vam dir que això era com una grip, tampoc ho hem de minimitzar, però entre les meves aparicions en públic d'aleshores, i després d'aquesta pandèmia, m'he adonat que hem de ser més curosos amb les coses que diem i pensem.
I sí, vaig dir el que pensava, però és evident que em vaig equivocar. Normalment, als metges ens agrada equivocar-nos quan el pronòstic que fem és dolent i després és bo, però al revés ens maleïm.
És evident que em vaig equivocar
Parla de la Xina, però el que començava a passar a Itàlia tampoc es va tenir prou en compte?
Tenim una mirada sobre la Xina de superioritat i displicència. La manca de transparència de les seves autoritats fa que els científics ens preguntem què ens estan explicant o si ho estaven fent per interessos. La mirada d'Occident va ser d'incredulitat i quan la pandèmia arriba a Itàlia, ens agafa amb el peu canviat, no hi ha temps de reaccionar.
Fins ara, els europeus teníem estructures de salut públiques pensades per a petites epidèmies locals com la grip. A Catalunya això s'ha quedat obsolet i s'ha evidenciat que hem de reestructurar i enfortir els espais de salut pública. La majoria dels països anàvem endarrerits, no vam fer prou cas d'avisos que ja estàvem tenint les últimes dècades amb altres SARS. De fet, ja diuen que després d'aquest en pot venir un altre. Però també té a veure amb el canvi climàtic, hem de canviar el concepte d'absència de malaltia per aspectes com la incidència en l'economia i ara la globalitat. El que passa a quilòmetres de distància pot afectar en poc temps l'altra punta. La naturalesa ens ha fet de corrector.
Diuen que quan treballes molt, el temps passa més ràpid. A vostè, amb la pressió afegida, se li ha fet més curt o més llarg, aquest any?
Ha estat ambivalent: tanques els ulls i veus que ha passat l'any molt ràpid. A la vegada, ha estat un malson. Esclar que hi ha conseqüències positives, però som la generació d'europeus que més bé hem viscut a la història, ja que cada 30 anys hi ha una guerra o una epidèmia. Les nostres generacions són poc resilients, ara en portàvem 75, si exceptuem el que es va viure amb la postguerra espanyola que es va passar molt malament.
Acabem de plorar la mort d'un company que han desendollat, és molt dur
Foto: Sergi Alcàzar
I té la sensació que el seu paper ha estat més el d'informador o portaveu que el de doctor?
He fet de tot, perquè també he passat molta por. Més enllà de la meva tasca, he après a gestionar el dol. Com més amunt estàs, més sol et sents i menys possibilitat tens de compartir les teves incerteses, perquè molts dipositen en tu que els aportis seguretat i tranquil·litat. El que ha estat més dur és la gestió de la informació quan hi havia incerteses i sobretot en la primera onada.
Veure companys enfonsats perquè no estaven preparats per a això, la manca d'equipaments... La primera onada va ser molt bèstia, va treure el millor, però hem pagat un peatge i ara ho estem veient.
La nostra feina no és veure aquests espectacles diaris
Ha necessitat ajuda?
Sortosament no he requerit d'ajuda professional, no em facis dir per què. Però he trobat espais per a les vivències; aquí és molt important la família i tenir bons companys de professió i extraordinaris des del punt de vista humà com els qui configuren la Junta del Col·legi de Metges de Barcelona. Quan jo apel·lava als ciutadans i els deia "no ens pressioneu", és perquè moltes vegades hem estat al límit humà. Abans que vinguéssiu vosaltres, hem plorat junts amb la meva companya perquè hem sabut que avui a un altre company nostre el desendollen.
Això és molt dolorós i portem un any així. I sempre ens diuen "seguiu treballant", "no deixeu de cobrar, com a mínim" o "és la vostra feina". Doncs bé, això és demagògia, també som humans però la nostra feina no és la gestió política, és atendre malalts, però en condicions: no estàvem preparats per als espectacles diaris que hem viscut fent medicina de guerra.
En aquest sentit, ha rebut pressions polítiques per donar un o altre missatge públic?
No, més aviat ho he fet jo, i he tingut diàleg amb tothom i el que hem fet és compartir. Més enllà de jutjar que quan una cosa no s'ha fet bé ho he verbalitzat, he optat en el seu moment per no discutir en públic sinó apuntalar posicionaments des de la comunitat mèdica.
I s'ha sentit escoltat per ells o només sentit?
M'he sentit escoltat, m'han tingut en compte i algunes vegades m'han fet cas. Tinc tendència a empatitzar, intento buscar la complicitat del meu interlocutor i posar-me a la seva pell. Intueixo molt el patiment que van tenir la consellera de Salut, Alba Vergés, el president Quim Torra o el ministre de Sanitat, Salvador Illa. Han tingut el paper més difícil en dècades. S'ha de criticar, però no criminalitzar, jo també he comès errors. Els països nòrdics també han tingut aquest flagell i podem objectivar que ha estat per males polítiques, però en d'altres hi ha hagut diferències amb xifres semblants. S'ha d'analitzar serenament, sense prejudicis, comprendre totes les variables i treballar amb números a la mà.
Per tant, què és el que més l'ha fet emprenyar?
El que m'ha empipat molt és quan dèiem de pressionar el govern però no s'assumia la responsabilitat individual. No et preguntis què pot fer el govern per tu, sinó què pots fer tu. Quan arribava la nit, pensava, el que depenia de mi ho he fet? He fet el màxim? En aquest sentit anava conforme a dormir amb la meva consciència i és un exercici que tots hem d'aplicar-nos, perquè això encara no s'ha acabat.
Necessitem comprensió. La pitjor malaltia que ara tindrem és la pobresa, i quan demanava restringir els moviments era perquè, si ho baixàvem, l'activitat econòmica podia reflotar abans. En aquest sentit, els polítics no em van escoltar gaire. La Generalitat és obvi que no tenia els recursos per afrontar tancaments i s'esperava que l'Estat en posés molts. Em nego a creure que algunes partides econòmiques no es poguessin ajornar i dedicar ara per a aquests sectors amb ajudes directes. També em preocupa la malaltia mental.
El que veig ara és tristor, estem en un moment tedi
Posant l'accent en el que ha dit de la pobresa. Hi ha una causa i una conseqüència directa de la pandèmia en els aldarulls i la tensió que recullen els carrers?
És obvi que hi ha un malestar, tenim un empresonament d'un senyor [Pablo Hasél] a qui se li qüestiona la llibertat d'expressió i molts ja donen per esgotada la via de manifestació pacífica perquè no té conseqüències. No ho justifico, però aquest és el caldo de cultiu, l'estat d'esgotament és obvi. Això no hagués passat fa quatre mesos, les xifres no són tan altes però estem en una situació de fatiga. Ara el que veig és tristor, estem en un moment tedi. A la societat hi ha un estat d'esgotament.
Ara bé, hi ha molta gent que té l'enuig i està cansada, però no es dedica a destrossar res, el mobiliari i el servei públic està al servei dels ciutadans. Barcelona històricament és un bressol de l'anarquisme i sempre hi ha hagut una política, no majoritària, que ho empara o ho justifica, però jo ho trobo inadmissible des d'un punt de vista democràtic. Tenim tendència, a nivell personal ho dic, a criminalitzar ideologies feixistes, però no condemnem perquè generacionalment són més joves o són catalans, discursos que també són totalitaris. El fer malbé la propietat privada no ho entenc. Jo he cridat "els carrers seran sempre nostres", però això mal utilitzat és la porta a l'abús totalitari. Tenim dret a defensar la propietat privada, s'han de depurar responsabilitats.
Acabo parlant de temes delicats per l'absència de polítics
Tenir policia vol dir que de tant en tant passen coses, a França o als Estats Units també. Podem canviar el sistema però em sorprèn que hi hagi tants experts en ordre públic. És lamentable que una persona perdi un ull, és lamentable i s'han de depurar responsabilitats, però no podem qüestionar la policia, un servidor públic, constantment. El que no serveix és aquesta cosa naïf que amb els atemptats del 2017 rebien roses.
Dubto que hi hagi policies més democràtiques que els Mossos d'Esquadra. I ho dic a títol personal, però no vull entrar a l'arena política. Moltes vegades, també durant la pandèmia, he acabat parlant de temes delicats per l'absència de polítics dient coses. Ja m'han dit que hauria de fer el pas polític, però no. Jo tinc un compromís amb la professió i com a metge i ja vaig estar en l'activitat política fa més de vint anys.
Què li demanaria al nou Govern de la Generalitat?
Quan va acabar la primera onada, vam impulsar un full de ruta sanitari per als propers anys. Això està fet i hi ha alguns grups polítics que explícitament han dit que el seguiran, el que han de fer és agendar-lo. És una de les prioritats essencials que van donar 29 experts independents, és un document públic i de consens. No és acadèmic, sinó operatiu i hi ha les línies de pensament de metges, infermers i gestors operatius. Mai s'havia donat una veu única i una línia tan consensuada sobre cap a on hem d'anar.
La CUP explicita un gran desconeixement del sistema sanitari
Concretem-ho més amb exemples. Si ens centrem en les propostes en sanitat com la creació d'una farmacèutica pública que vol tirar endavant la CUP, què li sembla?
La CUP, amb tots els respectes, explicita un gran desconeixement del sistema sanitari i una gran retòrica de principis a la vegada. Algunes de les seves propostes són un brindis al sol. Hem intentat interlocutar amb tothom, és un exercici de realisme molt gran, però els 29 experts estan lliures de conflictes d'interessos. No estem defensant cap interès de cap grup especial. Però diguem el que cal: quan el sistema sanitari català ha tingut la musculatura que calia, ha estat un referent mundial. Ara necessitem posar-lo al dia amb el marc jurídic, el finançament, etc.
En tres o quatre mandats ens podem equiparar amb alguns països avançats de la Unió Europea, no ens podem encallar en discursos estèrils. Per exemple, necessitem que els hospitals tinguin NIF propi, que el nivell retributiu dels professionals s'ajusti al seu grau d'excel·lència. No pot ser que tinguem professionals que el seu horitzó sigui guanyar 1.500 euros, tot i que ja sé que hi ha molt d'atur i a fora fa fred. El que tenim aquí és precarietat i sobretot s'acarnissa amb metgesses joves, s'ha de tenir present la conciliació. També donar estabilitat a l'àmbit de la recerca, mantenir la qualitat de la docència i el nivell col·laboratiu entre hospitals grans i petits, i sistemes que retinguin talent a tot el territori.
Posem la bola de vidre damunt la taula: com estarem al mes de juny?
Millor del que ens podíem imaginar fa un any però pitjor del que ens pensàvem fa un mes pel que fa al subministrament de les vacunes. Jo fa sis mesos que no surto de Barcelona, la necessitat de moure's hi és i més forta que el passat Nadal. Aleshores teníem una necessitat per tradició i ara d'esgotament psicològic.
Patim més depressions, demències, y les pèrdues de rutines poden ser precipitants. Hi hauran variacions d'estratègia de vacunació i si es fes com al Regne Unit, ens podem trobar amb uns nivells de vacunació importants, però no al 70% com deia el ministre Illa. En definitiva, serà un estiu millor que el 2020, però no com el del 2019.
I pel proper Nadal?
Ara diré una cosa: equivocar-se costa molt poc i quan dic allò que pot generar expectativa, pot crear confusió, anem pas a pas. Jo espero que per Nadal ens puguem trobar amb les famílies.
Foto principal, el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós / Sergi Alcàzar