Sabem que alguns peixos contenen mercuri i la seva ingesta resulta tòxica per a l'ésser humà. Realment la toxicitat ve donada per una forma de mercuri que rep el nom de metilmercuri, que es pot crear mitjançant el contacte del metall pesant amb bacteris.
El metilmercuri, perillós com és per a l'ésser humà, ho és més encara per als nens petits i les dones embarassades. Les persones ens exposem a la seva toxicitat quan mengem peix i marisc, fonamentalment. Les algues absorbeixen el metilmercuri orgànic i els peixos que les mengen reben a través de la seva alimentació el tòxic present en elles.
La cadena alimentària existents als oceans fa que els peixos més grans es vagin menjant als més petits i d'aquesta manera les espècies de més mida cada vegada van acumulant més metilmercuri i, per tant, resulten més perillosos quan arriben als nostres plats. Un fet que passa no només amb els peixos sinó també amb el marisc. Tan cert és que en una investigació bastant recent, s'ha descobert que més del 80% de l'exposició al metilmercuri a què ens enfrontem els éssers humans, prové del marisc.
L'estudi de Harvard
Un nou estudi publicat a la revista Nature suggereix que els nivells de metilmercuri presents en peixos com el bacallà, la tonyina vermella de l'Atlàntic i el peix espasa estan en augment.
Per a aquest el seu estudi, els investigadors van analitzar 30 anys de dades sobre l'ecosistema del Golf de Maine a l'Oceà Atlàntic. En aquesta anàlisi van observar el que van menjar dos depredadors marins des de 1970 fins a l'any 2000: el bacallà de l'Atlàntic i el tauró mielga.
D'una banda, els nivells de metilmercuri han disminuït entre un 6 i un 20% durant aquestes tres dècades. La raó d'aquest descens es deu, segons els científics, que la població de l'areng –aliment habitual del bacallà– va descendir molt al Golf de Maine a causa de l'excessiva pesca d'aquesta espècie. Per això, el bacallà va haver de començar a alimentar-se de peixos més petits com la sardina, que tenen quantitats molt baixes de metilmercuri i, per tant, els nivells del tòxic també va descendir en el bacallà.
Mentrestant, el tauró mielga va recórrer va canviar la seva dieta a calamars i altres cefalòpodes, que com a depredadors que són, tenen nivells més alts de metilmercuri que l'areng. Això ha provocat que des dels anys 70 als 2000, els nivells tòxics del tauró mielga creixés entre un 33 i un 61%.
En la dècada dels 2000, el Golf de Maine va tornar a repoblar-se d'areng als seus nivells habituals, la qual cosa va provocar que tot tornés a la normalitat. El metilmercuri va pujar una altra vegada en el bacallà i va descendir en el tauró mielga.
Però segons els científics de Harvard, el canvi en la disponibilitat dels aliments no és l'únic factor que influeix en els nivells de compostos tòxics presents en peixos més grans.
La creixent temperatura del mar
Al principi, els investigadors van trobar difícil donar compte de l'augment dels nivells de metilmercuri en la tonyina amb només observar el que menjaven aquests peixos. Tanmateix, van trobar una connexió diferent. La tonyina és una espècie migratòria que res a velocitats molt altes. Per tant, consumeixen molta energia i necessiten menjar més per mantenir la seva velocitat i agilitat.
Però també hi ha un altre factor clau que influeix en la quantitat d'energia que els peixos necessiten per nedar i, per tant, quant necessiten menjar. Aquest factor és l'escalfament global.
Segons els investigadors, el Golf de Maine és una zona de mar que es troba entre l'1% amb l'escalfament més ràpid del món. I, com més calenta és l'aigua, més energia necessita gastar el peix per nedar, la qual cosa significa que s'alimenta d'una quantitat més important de peixos petits i acaba tenint una ingesta més gran i acumulació de metilmercuri.
Tant és així, que segons revela l'estudi de Harvard, entre 2012 i 2017 la tonyina vermella de l'Atlàntic va patir un increment en els nivells de metilmercuri fins i tot en un 3,5% cada un dels anys.
Les prediccions
Els científics extreuen unes conclusions preocupants com a conseqüència dels resultats del model utilitzat. Així, afirmen que amb un augment d'un grau de temperatura a l'aigua del mar, el tauró mielga podria patir un increment del 70% en els nivells de metilmercuri i el bacallà, un 32%.
Segons afirmen, perquè la població no s'exposi a una situació de tan alt risc, no en queda cap altra que reduir les emissions de mercuri i els gasos amb efecte d'hivernacle.