Si et sents culpable per procrastinar (ajornar o diferir una tasca que cal afrontar), pots sentir-te una mica més tranquil després de llegir un estudi publicat per la revista Social Cognitive and Afective Neuroscience. Sobretot, en el cas de les dones.

Ja fa temps que els mateixos investigadors que han realitzat aquest nou treball havien demostrat que existien factors biològics i psicològics relacionats amb la dilació en les tasques. En concret, les persones amb tendència a posposar les coses tenien una amígdala –la secció del cervell que processa les emocions– de mida més gran. També se sabia que existia relació entre aquest tret del caràcter i la genètica, ja que existeix un altre estudi dut a terme entre bessons que concloïa que el 46% de la tendència a posposar el temps podria dependre dels gens.

El que diu el nou estudi

Tanmateix, no se sabia la diferència genètica específica que podria donar lloc a aquest tret. En aquesta ocasió, els experts de la Ruhr-Universität Bochum a Alemanya, creuen tenir la resposta, encara que de moment només han pogut demostrar-ho en el cas de les dones.

Els investigadors, que van dur a terme una anàlisi genètica de 278 persones, es van fixar en un gen anomenat TH que produeix un enzim anomenat tirosina hidroxilasa que ajuda a regular la producció de dopamina, un missatger químic que exerceix un paper en els processos cerebrals, com l'atenció, la memòria i la motivació.

L'expressió d'aquest gen és diferent segons cada persona, la qual cosa comporta nivells variables de dopamina i altres neurotransmissors al cervell. La ciència ja ha demostrat que els nivells elevats de dopamina estan relacionats amb el comportament impulsiu i també amb més flexibilitat cognitiva en el passat. Això va acompanyat d'una distracció més gran.

Cada participant va respondre a un qüestionari per determinar el nivell de control sobre les seves accions. I els científics es van trobar que les dones que portaven una variant del gen TH van reportar tenir menys control sobre les seves accions i tenien més probabilitats de ser procrastinadores. També eren genèticament més propenses a tenir nivells més alts de dopamina. El que no es va poder demostrar és la relació que existeix entre aquest fet i les diferències en la mida de l'amígdala. Un fet que porta a pensar que existeix més d'un factor que pot ser responsable de la procrastinació.

Queda feina per fer

L'equip de científics vol ara investigar l'efecte que té un altre neurotransmissor relacionat amb el gen TH sobre el control de l'acció, la norepinefrina. Pel que sembla, l'hormona sexual femenina, l'estrogen, sembla tenir un paper important en aquest sentit., per la qual cosa tot apunta que les dones poden ser més susceptibles a les diferències genètiques en els nivells de dopamina a causa d'aquests estrògens, la qual cosa, al seu torn, es reflecteix en el seu comportament.

Encara fa falta més investigació però tot apunta que, sobretot, en el cas de les dones hi ha una causa genètica al comportament procrastinador.