La procrastinació reflecteix l'acció de posposar les coses, deixant de banda una tasca específica, així com qualsevol sentiment no desitjat que provoqui estrès o sensació d'incomoditat. El cert és que pot oferir alguns beneficis a curt termini, com l'alleujament d'eludir un treball frustrant o emocions desagradables. Però la realitat és que no es pot ignorar aquesta tasca, obligació o pensament per sempre.
El gran problema és la procrastinació crònica, quan posposar les coses es converteix en la solució sempre, pot començar a afectar la salut mental i emocional d'una persona. Aquests són els signes que això està succeint.
>quan una persona regularment, fins i tot diàriament, té dificultats per complir amb els terminis i posposa coses en múltiples àrees de la vida, no només a la feina, per exemple, sinó també a casa i amb amics.
>quan aquesta actitud comença a afectar les relacions amb els éssers estimats, perquè es posposen responsabilitats i compromisos i s'acaba per aïllar d'alguna manera.
>quan es té dificultats per admetre la procrastinació davant d'un mateix o davant de qualsevol altra persona.
>quan no es pot deixar de posposar les coses, fins i tot quan un s'enfronta conseqüències no desitjades a la feina, a casa o en els estudis.
Investigacions com la d'aquest estudi que porta per títol Procrastination and the Priority of Short-Term Mood (La procrastinació i la prioritat de l'estat d'ànim a curt termini), suggereixen que la procrastinació sovint es relaciona amb l'estat d'ànim i mentalitat emocional. O en altres paraules, no ocorre|passa perquè una persona és mandrosa i improductiva o no sap com fer alguna cosa. Ocorre|Passa perquè tem a l'angoixa emocional que preveu davant d'aquest compromís.
Una de les causes més freqüents de la procrastinació és el perfeccionisme perquè quan un creu que ha de fer una cosa perfecta i no se sent a l'alçada i li resulta impossible abordar-lo i el posposa contínuament. La depressió, que sovint desgasta l'energia i l'autoestima, també pot produir-la, així com els símptomes de falta d'atenció derivats de trastorns com el TDAH.
El problema és que quan la procrastinació es fa crònica i s'entra en un bucle que pot conduir a estrès, ansietat, depressió, vergonya i culpa, disminució d'autoestima o inseguretat.
Existeixen estratègies per afrontar aquesta situació. Entre elles, no ser massa dur amb un mateix i sentir compassió pel que està succeint. Perdonar-se per ajornar en el passat pot ajudar a reduir les possibilitats que es torni a ajornar en el futur.
Les distorsions cognitives o els patrons de pensaments irracionals o catastrofistes poden contribuir fàcilment a la procrastinació, per això és bo identificar-los i intentar lluitar contra ells. També és bona idea prendre les coses amb calma i prendre les accions pas a pas, no intentar pensar-hi globalment, així com intentar recompensar-se per les tasques que es van resolent en lloc de buscar càstigs el que pot ajudar a animar-se a un mateix.
Tot i així, si una persona és un procrastinador crònic des de fa molt temps, trencar l'hàbit pot requerir una mica de suport addicional com pot ser un terapeuta.