Durant l'adolescència, els joves han d'enfrontar-se a una sèrie de desafiaments que els ajuden a entrenar-se per a la vida adulta. Sorgeixen els primers conflictes més seriosos, com el rebuig dels companys, la intimidació o l'estrès en les relacions amb els altres. Però... quin paper juguen els pares en aquestes circumstàncies? El cert és que aquest tipus de desafiaments afecten de manera important a la relació dels fills amb els seus pares, quant que la forma en què aquests poden intervenir és important per a com els adolescents afrontin la situació.
Els pares en aquests casos poden actuar com a coaches, oferint suport i assessorament als joves. Fonamentalment hi ha dos tipus d'actituds: els qui ofereixen als seus fills suggeriments específics per enfrontar-se als problemes directament o els qui decideixen atorgar-los autonomia per resoldre'ls pel seu compte.
Un equip d'investigadors de la Universitat d'Illinois ha analitzat les conseqüències d'ambdós tipus d'actituds i quina és la resposta dels fills en ambdós casos. Els resultats han aparegut en el Journal of Applied Developmental Psychology, una publicació americana de prestigi al sector.
L'estudi aborda la connexió entre com els pares aconsellen els seus fills perquè responguin en escenaris específics de conflicte entre companys i les respostes d'estrès d'aquests mateixos joves quan han d'enfrontar-se al problema en qüestió. S'ha comprovat que, especialment, el que les mares fan o diuen és particularment útil per garantir el benestar dels adolescents en aquestes situacions.
Durant la investigació, a les mares se'ls van donar escenaris hipotètics de conflicte entre companys, com l'exclusió, la victimització, l'assetjament, l'ansietat quan han de conèixer nous amics, etcètera. A continuació, se'ls va demanar que informessin sobre què aconsellarien els seus fills que van respondre.
Durant les converses, els investigadors van mesurar el nivell d'activitat elèctrica que passa a la pell, una manera fisiològica de mesurar una resposta d'estrès a les mans dels joves. Es va poder comprovar que els suggeriments d'afrontament actius i compromesos de les mares davant els problemes eren més beneficiosos per als joves que presenten una personalitat de baixa reactivitat. Tanmateix, el mateix enfocament actiu i compromès no va resultar beneficiós per a aquells joves que tenen un caràcter molt més exaltat i excitable. En aquests casos, dotar-los d'una major autonomia i fer-los veure que han de ser ells els que afrontin la resolució del problema pel seu compte va ser molt més efectiu.
Segons els investigadors, aquestes troballes són interessants perquè demostren que si un jove està ansiós o estressat, si els seus pares li diuen que s'ha d'enfrontar de forma directa al problema, en realitat estan agreujant el conflicte i estan creant més ansietat en l'adolescent. En canvi, quan un pare li dona a un jove excitable més autonomia sobre com bregar amb un conflicte, és molt més beneficiós per a ell.