Va ser l'11 de març del 2020 quan l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar la situació de pandèmia per la covid-19, dos mesos després que la Xina comuniqués oficialment l'existència de casos d'una pneumònia de causa desconeguda. L'endemà de la declaració de l'OMS, Catalunya va ordenar el tancament perimetral de l'Anoia davant l'augment dels contagis de coronavirus. Dos dies més tard, el 14 de març —ara fa cinc anys—, va ser el govern espanyol qui va decretar l'estat d'alarma i es va iniciar el confinament total de la població. En endavant (i des de feia unes setmanes, de fet), l'atenció primària i comunitària va ser la punta de llança de la resposta sanitària a la covid, malgrat el context "complicat" del qual venia. La sensació ara és que, des d'aleshores, no hi ha hagut millores en el sector. La situació és de SOS a l'atenció primària, cinc anys després de la pandèmia.
"No hem vist un abans i després", lamenta Ester Giménez, presidenta de l'Associació d'Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) i actual directora del CUAP Gràcia (Barcelona). En conversa amb ElNacional.cat, l'infermera explica que el servei "està igual" que abans de la pandèmia: "Hi ha una alta demanda i no hi ha recursos". Una afirmació amb la qual coincideix Jordi Mestres, vocal de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i adjunt a la direcció del CAP Sanllehy (Barcelona), que considera que "sempre falten personal i infraestructures".
La pèrdua de la longitudinalitat
El metge parla d'un "problema crònic" i posa l'exemple de les epidèmies de grip, quan "l'atenció primària es col·lapsa" cada any. "No ens ve de nou. La normalitat prepandèmia ja era així", afegeix. I optimisme no és precisament la paraula per descriure la situació, ja que l'actual Govern de la Generalitat no compta amb nous pressupostos: "Sense pressupostos no es pot créixer". És a dir, que sembla que "no es contractarà més gent" per pal·liar la situació. "Necessitem més metges i infermeres", reitera Isabel Buezo, membre de la junta del Fòrum Català d'Atenció Primària (FoCAP), que també assegura que considera que abans de la pandèmia es venia d'un context "d'infrafinançament" i que, cinc anys després, "no s'ha reforçat".
No són només problemes materials, per dir-ho d'alguna manera, sinó que també afecten a la concepció del mateix servei. Així ho diagnostica la metgessa, que assenyala que durant la pandèmia l'atenció primària va perdre diversos atributs clau com la longitudinalitat —la relació continuada al llarg del temps entre metge, infermera i usuari, així com el vincle que estableixen—. Les conseqüències d'això són passar d'un servei "personal" a un "general", una "fragmentació" i una "verticalització" poc desitjables.
Oblidar una pandèmia sense pair
En aquesta línia, Buezo reivindica que la tasca de l'atenció primària hauria de ser la "promoció de la salut": "Curar, curem molt poc. Acompanyem i posem al centre les cures". Malauradament, la pandèmia de la covid "es va enfocar en la part biomèdica", un aspecte que hauria vingut per quedar-se. "S'està invertint massa en medicaments", critica, quan s'hauria d'invertir en aquesta part comunitària. Així, afegeix: "A escala comunitària no hi va haver enfocament".
Ha passat molt temps des d'aquells dies en els quals tot i res va canviar. "Fa una eternitat, s'ha mig oblidat", comenta Mestres. Aquest oblit és el que preocupa el sector, amb persones com Giménez que expressen que "hi va haver molt esforç i no ha donat temps a pair". "Va quedar lluny, inconscientment. L'efecte hi és, però hi ha massa feina per pensar-hi. No s'ha fet el treball de digerir", reitera. Al respecte, Buezo afegeix: "Els professionals han volgut oblidar, però la ferida encara hi és".
Crispació a una banda i l'altra
Aleshores, Mestres treballava al CAP Rambla de Sant Feliu de Llobregat, que va ser un dels centres de referència perquè tenien servei de radiologia. De l'inici del confinament, recorda mirar per la finestra i veure carrers buits, però plens d'ambulàncies que arribaven. "Està passant alguna cosa molt grossa", pensava. Per la seva banda, Giménez treballava al Consorci Sanitari de Terrassa fent seguiment de les persones aïllades, trucant a les famílies i prenent cada vegada més consciències de la singularitat de les persones que hi havia a l'altra banda del telèfon. Famílies nombroses que no podien respectar l'aïllament, gent gran que s'havia quedat sola, persones que s'havien quedat sense ingressos per la pandèmia... "Al principi, teníem molta por", agrega. I Buezo va estar de baixa per maternitat durant la primera onada, però se li van quedar gravats a la memòria els ulls cansats dels seus companys que sortien per sobre de les mascaretes quan va tornar al seu lloc de feina. "Hi va haver una crisi de contacte", manifesta.
En resum, la situació ja era complicada abans, es va complicar encara més durant la pandèmia i ara encara no s'ha trobat solució. "Hi ha molta tensió. La gent es planteja deixar-ho", diu la infermera de l'AIFiCC, que reconeix que la professió representa "un pes cap a la població que afecta" i que, per tant, "tothom va esgotat". A més, indica que aquesta crispació no és única de la professió: "Entre els pacients hi ha molta impaciència, ja hi va haver moltes crítiques durant la covid. Hi ha molta exigència". Per això la metgessa de la FoCAP insisteix en la necessitat d'ampliar l'atenció primària "als marges", a zones de les àrees metropolitanes on "hi ha la població més invisible", per acabara amb un "greuge comparatiu". "S'ha fet la crida, però no es contempla", retreu. I el metge de la CAMFiC sentencia: "El sistema sap que visitarem tothom, i així ho fem". I així ho intenten fer, malgrat tot.
Imatge principal: una sanitària treballa amb un test covid durant la pandèmia, al CAP Manso de Barcelona / Europa Press