L'ansietat s'ha convertit en una autèntica epidèmia en la nostra societat i les xifres cada vegada augmenten més entre nens i joves. Es calcula que al voltant d'un 20% pateix trastorns d'aquest tipus. Per això, un equip d'experts de la prestigiosa Universitat de Yale ha desenvolupat una innovadora manera d'abordar l'ansietat que consisteix en un programa específic per a pares. Es diu SPACE i es proposa com a alternativa als tractaments directes amb els nens i adolescents. Segons els investigadors, aquest tipus de teràpia ha demostrat ser tan eficaç com el directe amb el pacient.
La publicació americana Journal of the American Academy of Childhood and Adolescent Psychiatry ha recollit els resultats d'un estudi realitzat amb aquest programa. Segons la publicació, un de cada tres nens experimentarà clínicament un trastorn d'ansietat significatiu abans de l'edat adulta. I tret que rebi algun tipus de tractament, es convertirà en un adult ansiós.
Tal com destaca Eli Lobowitz, director associat del Programa de trastorns de l'ansietat i de l'estat d'ànim en el Centre d'Estudis Infantils de Yale i autor principal de l'estudi, "actualment existeixen dos tractaments basats en l'evidència per a l'ansietat: la medicació i la teràpia cognitiva conductual. Tanmateix, només la meitat dels nens responen a aquestes teràpies, per la qual cosa existeix una gran necessitat de tractaments alternatius."
Segons expliquen els experts de Yale, en una llar en la qual es conviu amb un nen amb un trastorn d'ansietat severa, tot el que es realitza a casa gira entorn de l'actitud del malalt i en ocasions les estratègies que segueixen els pares no són les adequades. En lloc d'ajudar, accentuen el problema del nen perquè no s'aborden les solucions, sinó que s'acomoden al que els fills volen per evitar les crisis.
Com s'explica en l'estudi, els investigadors van escollir 124 nens d'entre 7 a 14 anys amb trastorns d'ansietat diagnosticats i els van dividir en dos grups. Un d'ells per rebre teràpia cognitiva conductual i un altre perquè els seus pares duguessin a terme 12 sessions setmanals d'assessorament professional. En el cas del segon grup, es citaven diversos exemples d'accions que es van dur a terme. Per exemple, un dels pares preocupat per l'ansietat del seu fill, li enviava contínuament missatges al mòbil per saber com es trobava. Els terapeutes li van aconsellar que enviés només dos o tres missatges al dia.
Un altre dels comportaments habituals dels progenitors amb fills que pateixen ansietat pel fet d'anar a l'escola, era deixar el nen a casa per no enfrontar-se al problema. Durant la teràpia els van ensenyar fórmules per afrontar amb el seu fill l'entrada a l'escola, però sempre amb l'objectiu que no faltés a classe. El mateix passava amb aquells pares que es quedaven sense anar a la feina perquè els seus fills patien un trastorn sever d'ansietat per separació. En tots els casos, la teràpia anava encaminada a minimitzar aquesta actitud acomodable al trastorn del nen i proporcionar eines per a la resolució dels problemes.
L'objectiu una vegada finalitzat l'estudi és formar un grup de terapeutes per implementar aquest programa a una escala major, ja que el nivell de satisfacció de tots els pares que van participar en l'estudi va ser molt alt.