Alba Vergés (Igualada, 1978) va arribar a la conselleria de Salut el juny de 2018. El que segurament no s’imaginava, ni ella ni ningú, era que estaria al capdavant de la gestió d’una pandèmia de la magnitud del coronavirus. Confinar la Conca d’Òdena amb la seva família a dins, la falta de mascaretes, material de protecció, la primera onada, el desconfinament, l’estiu, la segona onada, la tercera onada, les festes de Nadal i la campanya de vacunació. Vergés dorm bé, tot i dormir poc i analitza les dades de la Covid a diari per detectar petits canvis quan es produeixen. Al capdavant, però, un repte impensable que detalla un any després del primer estat d’alarma.
Alba Vergés al seu despatx a la conselleria de Salut, a Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Fa més d’un any que tots plegats convivim amb el coronavirus. Ha tingut por d’infectar-se o bé d’infectar a la seva família?
No he arribat a tenir por en cap moment. No he tingut temps, diguem-ho així, no he tingut temps de poder-me plantejar aquesta por. A casa meva, tots van agafar la Covid a l'inici, tant el meu marit com els meus pares; per tant, ja ho vam passar.
Imagino que el seu dia a dia ha canviat moltíssim durant la pandèmia. Com és un dia normal d’Alba Vergés?
No hi ha un dia normal des de fa molt temps. L’epidèmia ha canviat molt de situació, és diferent a l’inici, que a l’estiu o bé al setembre. Ara, ens hem d'ocupar de l’estratègia de vacunació, preparar-nos bé per quan vinguin les dosis de manera massiva, tenir-ho tot a punt i anar controlant. Saber que estem en aquesta posició, és anar controlant l’epidèmia. El que ens preocupa molt és la part sociològica de l’epidèmia, perquè per sort, a la part científica, hi ha moltes persones que se n’ocupen en el sistema de salut. La part sociològica, manejar una epidèmia per a la gent, els reptes que vindran ara de cara a la gent jove... (preocupa) l’impacte emocional d’aquesta epidèmia que durarà.
Què fa a diari?
A diari, seguiment de dades. Algunes que tinc més al vespre i d’altres que tinc a primera hora del matí. Això és el principal, veure si hi ha alguna cosa estranya. Crec que t’hi acabes endinsant tant, que si hi ha algun petit canvi el detectes ràpidament perquè els estudies religiosament, t’ho mires cada dia i cada dia a la mateixa hora. Tens la capacitat de detectar i de preguntar si aquí està passant alguna cosa diferent o si ja s’ha vist o s'ha detectat. Estic molt implicada en aquest dia a dia. La solució és tècnica, les propostes pugen i ens arriben a aquesta taula, però jo segueixo molt el dia a dia de tot plegat.
Viatgem al passat uns mesos, quan es va produir el confinament de l’àrea d’Igualada. Com ho va viure? La seva família allà, vostè aquí...
Jo i tot el país ens vam adonar que això realment podia anar creixent i ens podia explotar com una epidèmia real. Fins al moment, teniem casos puntuals, en determinades zones, explicant la casuística i va ser llavors on vam veure un canvi. El virus era aquí, s’estava transmetent i estàvem clarament en epidèmia. El que vèiem que passava a Itàlia també passava aquí. I allò tan lluny de la Xina, ja no era tan lluny. Ho teníem aquí.
El que vèiem que passava a Itàlia també passava aquí
Foto: Sergi Alcàzar
El fet que justament es donés en un lloc que coneixia molt va fer que sapigués què representa prendre decisions que afecten a les llibertats individuals i coses impensables, realment vaig poder posar-hi aquesta part personal. Estava afectant aquesta persona o l’altra, els meus veïns, la meva família, les meves amigues. Això em va fer adonar de la situació en la que estem.
S’ha parlat molt de la salut emocional, molta gent ha tingut problemes per dormir. No sé si és una mica impertinent preguntar-li si dorm bé per les nits...
La major part de dies dormo bé, dormo poc però dormo bé. Si que hi ha hagut dies de molta preocupació i incertesa, coses que et fan ballar el cap, de pensar com ho afrontarem, què ens falta; però generalment, sí. L’afectació emocional hi és. La gent gran ha estat molt afectada i la gent jove ho està molt. Haurem de continuar donant resposta més enllà del dia que diguem que l’epidèmia de la Covid la podem deixar enrere. En salut mental, ja venim d’una epidèmia prèvia. Infants i joves tenien una tendència creixent, i tot allò que invertim en salut mental serà positiu per a la salut de tota la població. Després de l'epidèmia, serà una prioritat vetllar per la salut emocional de tota la societat i, sobretot, de la gent jove.
Li preocupen les noves variants?
És un dels element que poden impactar en allò que tens molt après. L’experiència ens ha anat ensenyat com poder anar controlant l’epidèmia. Ens ho mirem amb 40 ulls. El que hem de mirar és quines variants, com entren i com ens fan canviar l’epidèmia.
Abans comentava que Igualada va fer tocar de peus a terra. Com va viure el primer cas de coronavirus?
Ara, recordant l’any del primer cas de Covid, era un cas que esperaves, tard o d’hora havia de caure. Esperaves un cas, esperaves anar trobant els següents i durant uns dies donàvem casos puntuals o lligats per viatges o el que fos. El que no esperàvem és que això seria una pandèmia mundial d’aquestes característiques. Previ a tenir el primer cas, amb la gent de salut pública ja fèiem reunions del seguiment internacional de l’epidèmia. Crec que havia de ser així. Ja hi estàvem posats però evidentment l’abast que això podia tenir... és que quan parlaves amb autoritats europees tampoc deien que seria així. L’OMS va declarar (el coronavirus) pandèmia mundial l’11 de març i nosaltres ja havíem pres decisions sobre la Conca d’Òdena.
L’estat d’alarma va caure com una llosa emocional per a alguns, després es va anar posposant de dues setmanes en dues setmanes... com va ser l’experiència?
El desconfinament va ser una cosa molt planificada i pensada, setmana a setmana per regions, perquè teníem un escenari que venia d’un tancament total. Nosaltres el que vam reclamar sempre va ser que es respectessin les decisions que aquí prenguéssim. Vam sentir que fèiem molta feina pel ministeri. Nosaltres no treballem pel ministeri sinó per la ciutadania de Catalunya. Havíem de prendre les decisions que ens toquessin a nosaltres. Ens ha tocat assumir-ho tot perquè el ministeri no té competències en sanitat. S’havia d’ocupar de la vacunació. Va haver-hi algun moment on sabien que la feina s’havia de fer des d’aquí i per nosaltres. Fer la feina i fer-la doble perquè l’has d’explicar i dir, tenia un punt d’absurd, però vam poder tirar endavant les decisions que preníem des d’aquí perquè eren les lògiques, les que tocaven, malgrat hi pugui haver més encerts o menys. Al final, era el que anàvem veient que tocava en cada moment.
El desconfinament va ser una cosa molt planificada i pensada
Destacaria alguna cosa del primer estat d’alarma versus aquest segon?
Jo destaco el que no ha canviat. Recordo demanar a la societat el mes de març que s'aturés, que frenés la seva activitat per aturar el virus i no donar espai. Aquesta aturada l’hem de poder tenir garantida en el sentit que, si no pots ingressar diners per la teva feina perquè tens l’activitat tancada, tampoc hauries de gastar diners en lloguer o subministres. Aquesta aturada la demanaven i no van moure un dit. I ara es despengen amb coses que estàvem demanant. Al final poden intervenir a través del marc normatiu estatal i a través d'ajustaments directes. Nosaltres hem tingut sempre la sensació d’haver de fer front a allò que ens tocava i allò que en principi li hauria de tocar a un altre però que, per responsabilitat amb la ciutadania, hem entomat. Això requereix molt esforç i al final tothom acaba trucant a la teva porta perquè sap que acabes responent. I no necessàriament amb coses que teníem la màxima competència.
Retards, replanificació constant i agonia. Com està sent la campanya de vacunació?
És una mica així, però hi ha una part que es viu bé. Saps que et toca desplegar una cosa que és part de la solució. La vacunació és una mesura preventiva per excel·lència, és una política de salut publica brutal i estàs desenvolupant l’estratègia catalana de vacunació que saps que et portarà un canvi. Després d’aquest any tan dur i tan complicat, tothom s’ho esta prenent amb aquestes ganes. Ens agradaria més concreció per poder planificar bé, perquè realment és això, la feina l’hem de fer nosaltres. Agafar-les i administrar-les a tothom.
Foto: Sergi Alcàzar
Molta gent esta nerviosa per saber quan li tocarà vacunar-se. No sé si vostè sap quan li tocarà o si ja s’ha vacunat.
La veritat és que no, i tenim les prioritats molt clares. Hem de poder administrar la vacuna a les persones més vulnerables. Alhora, si arriben altres vacunes que no es poden administrar (en relació als topalls d'edat), anem afegint altres col·lectius com els essencials i intentem desplegar al país l’etapa de població general. Intentem que no ens preocupi si correspon a uns o altres; que sigui només qüestió d'ordre. Nosaltres estem preparats per posar-hi aquesta intensitat.
Estem preparats per posar-hi aquesta intensitat
S’imaginava acabar gestionant la pandèmia?
(Somriu). No, crec que no s’ho imaginava ningú. Salut és una conselleria gran, complexa i importantíssima, perquè apel·la a tota la ciutadania des que neixes fins que mors. Hi ha molts àmbits a treballar que son importants per a la vida de les persones que viuen al país. No només és interessant sinó que és un repte i una meravella poder treballar en aquest sector. És un sector del que t’enamores i veus la capacitat d’una societat de formar-se. Son reptes, hores i molta responsabilitat. Ara bé, una pandèmia d’aquestes característiques, evidentment que no.
Repetiria?
La meva posició es clara, tenim projecte, tenim equip, des d’ERC portem anys treballant el projecte per una transformació del sistema però ara no es una qüestió de posar noms sobre la taula. El focus esta en les negociacions pel nou Govern i així ha de ser.
Setmana Santa, estiu i passaport de vacunes. Inquieten aquests temes?
La Setmana Santa i l’estiu, hi seran. Tenim l’experiència de l’estiu passat i amb la vacuna creiem que estem en unes setmanes clau per afirmar que hi arribarem amb un escenari diferent. Però hi hem d’arribar bé. Quan fem una crida a la prudència és precisament per això. El control de l’epidèmia és el que dona més garantia perquè l’activitat del país pugui rutllar. Si descuidem això, tot es veurà perjudicat. Tothom vol recuperar certa normalitat, necessitem garantir aquesta base. Per mi és una prioritat mantenir aquest nivell de control i anar avançant mica en mica i no voler córrer per arribar a un escenari diferent.
En aquest sentit, quin paper hi juga el passaport de vacunes?
És un debat que hi està havent a nivell europeu i és lent. S’ha donat tres mesos per decidir i no hem de desviar del punt important que és garantir que la vacuna arribi a tota la població. Sense això no hi ha certificat que valgui i que no estigui generant unes desigualtats. Al final és Europa la que no ha garantit l’accés de la vacuna. Que se centrin en això i, a partir d’aquí, les eines que es puguin desplegar, coneixent els objectius que s'han de complir i que no generen desigualtats. Que no falti mai l’ètica. L’ètica i la salut han d’anar sempre de la mà.
Foto: Sergi Alcàzar