Segons revela una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) feta pública al gener, un 77% de les dones tem patir un robatori i un 75% ser agredides. En el cas de la violència sexual, la xifra de dones que expressen espantar-se es dispara fins al 71%: mentre que un 52% de les dones afirmen tenir "molta por" de ser violades, el percentatge s'enfila fins al 70% en la franja d'edat que va dels 18 als 25 anys. Aquesta setmana, coincidint amb la commemoració del 8-M, el Dia de la Dona Treballadora, hem sortit al carrer amb l’objectiu d’obrir debat i reflexionar sobre la desigualtat de gènere i les violències masclistes en diferents àmbits de la vida quotidiana.
"Sortir al carrer de nit tranquil·la sense mirar enrere".
En primer lloc, hem plantejat la mateixa hipòtesi a homes i dones. A la pregunta “Què faries si desapareguessin els homes durant 24 hores”? La majoria de les dones responen que sortirien al carrer tranquil·les, sense passar por de ser assetjades, o fins i tot es vestirien diferent sabent que no rebrien mirades furtives dels homes, tocaments sexuals o comentaris sexistes; és a dir, que se sentirien més lliures. En contraposició, a la pregunta “Què faries si durant 24 hores desapareguessin les dones?”, els homes responen que no canviaria res i no aprofitarien a fer res especial, ja que la presència de les dones a l’espai públic no els condiciona en el seu dia a dia. El vídeo, publicat a les xarxes socials d’ElNacionalcat, no ha trigat a viralitzar-se creant controvèrsia amb alguns usuaris que es denunciaven sentir-se atacats. Alguns comentaris que es podien llegir han estat que "No tots els homes són iguals", alguns afegien "Ens estan criminalitzant" o que és un discurs d’odi. L’objectiu de la pregunta és reflexionar fins a quin punt les limitacions personals tenen més a veure amb l’estructura social, és a dir, el patriarcat, i no pas tant amb la personalitat de l’individu. Aquesta por constant que pateixen les dones té un impacte profund en la seva salut mental. Els nivells d'ansietat i estrès augmenten quan s'enfronten a entorns públics, i moltes opten per ajustar el seu comportament i la seva vestimenta per evitar possibles agressions. Això reflecteix una clara limitació de la llibertat i autonomia femenina, restringint la capacitat de gaudir plenament de l'espai públic.
L'assetjament al transport públic
Amb les dades a la mà, hem tornat a sortir al carrer, aquesta vegada, hem preguntat, exclusivament a les dones, quina havia estat l’última situació masclista que havien viscut, ja fos a la feina, als espais públics, en mitjans de transport o fins i tot a casa. En aquesta segona publicació hem trobat diferents testimonis interessants que constaten les desigualtats de gènere. Ingrid Rúbio, que fa més de trenta anys que es dedica al món de la interpretació, ens relatava que, tot i que ella no ha viscut un cas d’assetjament sexual en primera persona, coneixia moltes actrius que sí que havien viscut situacions de maltractament, ja fos durant els càstings, en rodatges o en espais relacionats amb la feina. Aquest any, sortien a la llum les acusacions per violència sexual contra el director Carlos Vermut per part de diferents dones que treballen en la indústria o el cineasta de Gran Canària, Armano Ravelo, acusat per l’artista Koset Quintana en rebre insinuacions sexuals. Aquests casos recorden el moviment #MeToo de 2017, que va marcar un abans i un després a la indústria del cinema nord-americà quan el 2017 el productor Harvey Weinstein va ser acusat d’assetjament i abús sexual i va arribar a acumular més de 80 testimonis en contra seva. Altres testimonis del vídeo que hem recopilat ens explicaven les situacions de violència que vivien en el seu dia a dia en l’àmbit de la salut. En concret, una doctora relatava que sovint els seus pacients la confonen amb la infermera o que, fins i tot, els seus companys no la tenen en compte a l'hora de fer consultes internes. Un dels casos més sorprenents i que ens ha impactat més ha estat una dona que treballa en una clínica de reproducció assistida i relata com molts homes infèrtils culpen a la parella (dona) de no poder tenir fills i són incapaços d’acceptar que el problema el tenen ells. Una de les situacions que més s’ha repetit al vídeo ha estat la de les violències masclistes als mitjans de transport. De fet, les dades són preocupants. Aquest passat 2023 han augmentat en un 44% les agressions sexuals al transport públic a Catalunya. En total, hi va haver 97 agressions durant 2023, de les quals set de cada deu són al metro. Així ho explicava el conseller Elena a propòsit de la campanya contra la violència sexual al transport públic. S'afegeixen així més arguments a la postura de què no es tractava exclusivament d'una percepció d'inseguretat.
La invisibilització de les dones i la manca de referents femenins
També hem volgut posar el focus en la invisibilització de les dones en molts àmbits de la societat, així com la manca de referents femenins en diversos sectors. És per això que hem publicat dos vídeos centrant-nos en els referents concrets en diferents àmbits: el món científic, tecnològic, empresarial i en el món esportiu. En aquest sentit, ens preguntem les aportacions que les dones han fet i fan al món de l’esport i per què cal crear referents amb els quals les noies i dones de Catalunya es puguin emmirallar. Cal destacar que encara existeixen diferències molt evidents, com ara la bretxa salarial, les clàusules antiembaràs o els obstacles per professionalitzar les esportistes; en definitiva, estructures patriarcals que provoquen que la desigualtat de gènere sigui més gran que en altres àmbits.
Plantejar a la gent si coneixen Alèxia Putellas, Mireia Belmonte, Laia Sanz, Simone Biles o Serena Williams ens ha servit per corroborar que a la majoria dels enquestats els és més fàcil reconèixer els esportistes masculins que els femenins, que n’han sentit a parlar més i que no és fàcil d’imaginar-ne els motius. Segons les dades aportades pel Consejo Audiovisual de Andalucía, només el 7,5% de les retransmissions esportives eren d’esports practicats per dones i, pel que fa a programes esportius, el 95% del temps estava dedicat a esports practicats per homes i només el 5% a dones. Tradicionalment, la pràctica esportiva ha estat associada al món masculí, deixant a les dones de banda, com en moltes altres activitats.
Com ha avançat la lluita feminista?
Fem un repàs d'algunes de les darreres reivindicacions, fites i esdeveniments que han marcat la història feminista més recent. L'any passat es va crear una nova línia telefònica d'acompanyament a l'avortament, es va aprovar la llei de paritat, que obliga a tenir un 40% de dones als òrgans institucionals, es va aprovar permetre fer Topless a les piscines municipals i l'Escolania de Montserrat va incorporar dones per primer cop amb un cor mixt.
A més, vam viure dos fenòmens mediàtics molt importants. D'una banda, el fenomen Barbie, una obra obertament feminista que per primera vegada ha encapçalat taquilles i rècords mundials. D'altra banda, hem viscut un dels fenòmens més potents del futbol femení. Les noies de la selecció es convertien en les campiones del Mundial. I les del Barça aconseguien la segona Champions després d'haver deixat xifres de rècord d'assistència al Camp Nou, superant fins i tot la mitjana del masculí.
Finalment, hem obtingut les baixes laborals per la menstruació i ara tenim accés a un producte menstrual i sostenible de forma gratuïta.
Ara bé, mentre s'han fet aquestes passes, els casos de discriminació i violència masclista no han parat. Rubiales ja ens ho va deixar clar amb l'agressió sexual a Jenni Hermoso i les seves lliçons sobre feminisme. També, per les eleccions estatals, vam veure com s'incorporaven polítiques antifeministes en els programes electorals de l'extrema dreta, com la derogació de la llei de la violència de gènere i la llei de l'avortament i l'eliminació del Ministeri d'Igualtat.
I hem continuat presenciant agressions masclistes en públic i casos de discriminació evidents. Tot i això, aquests només són els casos mediàtics que s'han fet virals. Recordem que la majoria de les violències masclistes es viuen en silenci.
En els dos mesos que portem de 2024 ja s'han produït 5 feminicidis a Catalunya. L'any passat 14 dones van ser assassinades i d'aquestes només una havia posat una denúncia.
Tot i això, el 2023 es registraven més de 14.000 denúncies per violència masclista, un 9,6% més que l'any anterior, i, segons la Fiscalia, les denúncies falses representen només un 0,01% del total.
En definitiva, les dones continuen enfrontant-se a una trista realitat de por i violència quan surten al carrer, una realitat que s'ha anat consolidant a través del temps. L'estudi citat posa de manifest la urgència d'abordar aquesta qüestió de manera sistemàtica i integral. La transformació requereix no només canvis en la llei, sinó també una profunda transformació cultural i educativa que desafiï les normes de gènere arrelades. Aconseguir una societat on les dones puguin caminar pel carrer sense por és una tasca de tots i totes, una crida a la consciència col·lectiva i a la implementació de mesures efectives per garantir la seguretat i la igualtat per a tothom.