Una pregunta: des d’on has accedit a aquest article? La possibilitat que l’hagis vist a través de Google és del 40%; a través de la portada del diari o de l’aplicació, del 30%, per les xarxes socials, del 16%, i el 14 % restant prové via newsletter, e-mail o WhatsApp, entre d’altres. Us podem donar més xifres: un 83% de vosaltres ens llegiu a partir del mòbil, un 12% a l’ordinador i el 5% restant feu servir la tauleta. I encara en tenim més: el 53% de les que ens llegiu sou dones i el 47% restant homes. Quin control, oi?
Si ens llegeixes en aquests moments és que disposes de connexió a Internet i de ben segur que —en major o menor mesura— fas un ús habitual de les noves tecnologies, ja sigui per mantenir-te informat o bé per navegar per la xarxa. Però, qui controla el temps que dediques a aquesta navegació? Tu, i només tu? N’estàs segur? Analitzem-ho.
Google, Instagram, Facebook o WhatsApp pertanyen a grans organitzacions que juguen un paper essencial a la nostra societat. Un paper del qual en molts casos considerem que en tenim el control i el poder absolut, però és realment així? Com ens manipulen? Amb el temps, la moneda més valuosa que volen aconseguir empreses, polítics, organitzacions o països, és vendre els seus productes o idees a unes audiències vulnerables i molt segmentades: nosaltres.
Els algoritmes que ens controlen i ens manipulen
Com més temps passa un usuari connectat a la xarxa, més informació detallada sobre els seus hàbits, gustos i preferències acaba exposant, ja sigui en forma de likes, comentaris o seguint determinades pàgines. Una informació que serà recopilada i organitzada mitjançant algoritmes que alimenten grans servidors, els quals transferiran la informació sobre els usuaris als clients, des de marques, organitzacions, polítics o governs que paguen milions de dòlars per mostrar productes o idees a unes audiències que estan disposades a participar.
Així ens manipulen per robar-nos el temps...
Anem als exemples pràctics. Una de les fórmules més clares pot ser el desplaçament automàtic, típic de les stories a Instagram o de Facebook. L’estratègia es basa a fer que l’experiència a la xarxa de l’usuari no tingui fi, i que estigui més temps connectat. Una altra? Les notificacions, una de les eines més eficaces per atraure els que no estan connectats a la aplicació i per mantenir els que ja hi són.
Altres dinàmiques que utilitzen per a la manipulació poden ser els likes o els comentaris. Rebre elogis o crítiques estimula, i fa que l’usuari es converteixi en més dependent de la resta. “Aquest és l’ham que va directament a l’alliberació de dopamina a la zona de reforç del cervell”, explica Josep Lluís Matalí, cap de psicologia de l’Àrea de Salut Mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, que ho defineix com “una xutada” que reben els pacients que atenen, d’entre 12 i 18 anys, a la unitat d’addiccions.
El psicòleg alerta que es troben amb casos d’adolescents que només es mobilitzen per obtenir likes. “Es categoritzen per ser populars o no en funció del nombre de likes que reben” i prossegueix; “ens preocupen les noies, perquè per obtenir-los forcen més la imatge del seu cos, cosificant-se i creant una interacció amb els nois per aconseguir finalitats sexuals la majoria de les quals no van bé i acaben produint quadres de desajustos emocionals o d’increment d’autolesions”.
Per combatre les addiccions a les xarxes i, com ho anomenen entre ells, els hugs —els hams o algoritmes pensants perquè perpetuïs l’acció—, “el que intentem amb els adolescents és que prenguin consciència, dotar-los de capacitat crítica i de regulació, ensenyant-los a pensar”. Matalí detalla que la major part dels pacients que reben a la seva unitat són duals: tenen un trastorn mental més un trastorn addictiu a la vegada.
Les pantalles passen a ser l’element central de la vida del subjecte
Per detectar l’addicció a les pantalles, el cap de Psicologia explica que utilitzen el criteri de la greu afectació a la funcionalitat. “En població adolescent es nota en una baixada del rendiment escolar, una alteració de la dinàmica familiar i l’afectació en l’esfera interpersonal”. I com es detecta? “Quan les pantalles passen a ser l’element central de la vida del subjecte, i tot gira en funció de si puc o no connectar-me”, un fet que en cas de no produir-se, genera un quadre de síndrome d’abstinència que provoca irritabilitat, sensació d’avorriment i d’una hiperdemanda de necessitar connexió o de tenir l’aparell a mà per sentir-se bé.
Josep Lluís Matalí | Foto: Jordi Play
La pregunta del milió: A quina edat s’hauria de permetre tenir mòbil?
El doctor Matalí riu, ve amb la lliçó apresa de casa i sabia que li tocaria respondre aquesta qüestió. “Dels 0 als 6, hauria d’estar pràcticament prohibit o molt restringit, mitja hora màxim al dia i sempre supervisada, mai suplint cap activitat presencial; dels 6 als 12, una hora al dia, compartida i supervisada també pels pares, i a partir dels 12 s’ha de començar un procés de negociació, entenent que quan tu els dones el mòbil, els has d’instruir”. I com ha de ser aquesta negociació? “Et poso un símil; quan els meus fills van començar a sortir jo no els donava 100 euros i els deia 'torna a l’hora que vulguis'. Va ser un procés on vam començar amb un euro per al berenar i tornant a casa a les 19h. A poc a poc, els vaig donar més competències i llibertats. Amb el mòbil hauria de passar el mateix”.
El problema és que les tecnologies estan pensades per donar-los temps i atenció
El problema, tal com explica el psicòleg, és que molts pares donen el dispositiu pensant-se que els fills es sabran regular i no és el cas. “Amb 12 anys, el còrtex prefrontal, la zona del cervell que regula la capacitat de pensament abstracte i d’impulsivitat, encara és molt immadur”.
Josep Lluís Matalí | Foto: Jordi Play
L’ús de les pantalles durant els confinaments i quarantenes
Durant les èpoques d’aïllament domiciliari, el psicòleg alerta que “s’ha multiplicat per mil l’ús de les tecnologies”. Matalí explica que els joves han estat connectats amb el seu món de forma online i matisa: “És diferent estar connectat a una pantalla per rebre classes que estar connectat per jugar o per parlar amb els amics”. I afegeix, “d'addiccions al Word no n’he vist ni una, però als videojocs, moltes”. El psicòleg assegura que aquestes acostumen a ser masculines i, respecte a les noies, acostumen a estar més vinculades a una mala regulació d’Instagram i a les xarxes socials.
El cap de psicologia de l’Àrea de Salut Mental del Sant Joan de Déu, recorda amb alegria la tornada a l’escola com a factor determinant en un moment on les relacions i els contactes socials es trobaven molt limitats per a tothom. “Per als més joves, tornar a l’escola ha tingut uns efectes claríssims de disminució del malestar i de normalització”, una decisió saludable i clau.
En la mateixa línia s’expressa Marc Masip, psicòleg que lidera l’equip Desconect@, un centre i programa psicoeducatiu que neix per atendre addiccions a les noves tecnologies. “Hem tingut obert cada dia durant la pandèmia i estat d’alarma i hem treballat més que mai, hem contractat 16 professionals i hem obert un nou hospital a Madrid que es troba al 60% d’ocupació”.
L’heroïna del segle XXI
Masip considera que les pantalles i els mòbils són l’heroïna del segle XXI. El psicòleg explica que “amb el mòbil ens trobem amb una situació de màxima llibertat, sense cap tipus de coneixement sobre com fer-ne un bon ús”. La solució? Ho té clar; “lleis i instruir en l’educació i la formació”. I diu, contundent; “caldria prohibir els mòbils a l’escola”.
Espanya és el país amb més addicció adolescent d’Europa
Espanya és el país amb més addicció adolescent d’Europa. La mitjana Europea se situa al 12,7% i Espanya està al 21’3%. El psicòleg ofereix algunes dades per situar-nos en el punt on ens trobem. “Una emoticona fent un petó, mai serà un petó. El que transmetem a través del mòbil només són paraules. Demanarem matrimoni per Instagram? Ja està passant”.
Masip explica que les addiccions als mòbils i a les xarxes socials encara no estan tipificades com a tals per l’OMS. La nomofòbia és el terme que més s’aproxima al que és l’addicció al mòbil. “Els nens d’avui dia estan hiperactius, en el sentit que si no estan amb la tauleta, estan mirant la tele o l’ordinador, jugant amb la consola o xatejant amb els amics pel mòbil”. Masip apunta que no tenen temps d’avorrir-se, “quan avorrir-se és molt positiu per tal de generar-los reflexió, pensament i potenciar la seva creativitat”.
Els adults són igual d’addictes que els adolescents
Els nens no són els únics que poden tenir problemes d’addiccions a les pantalles. “Els adolescents no tenen la consciència d'estar sense mòbil, els adults si, perquè no ho van viure com ara. El 72% dels accidents de cotxe són per mirar el mòbil o per tocar-lo, i no hi ha cap adolescent que condueixi”. El psicòleg es mostra crític amb els adults “perquè no donen un bon exemple als fills i perquè tampoc en saben fer un bon ús”.
Masip apunta que sense mòbil es pot viure, però que resulta una eina molt efectiva si és ben utilitzada: “La mala sort és que mal utilitzada, és destructiva”. Respecte a la pregunta del milió, a quina edat haurien de tenir mòbil els més petits, el psicòleg ho té clar; “no haurien de tenir xarxes socials ni mòbil fins als 16”. En la mateixa línia que el seu col·lega Matalí, el psicòleg considera que abans no estan preparats a nivell de maduresa cerebral per tenir-ne i saber-ne fer un bon ús.
L’univers de les xarxes socials i dels 'influencers'
“A les xarxes ensenyem la nostra millor versió o el que volem que els altres vegin o admirin de nosaltres. Tenim una necessitat de pertinença, d’admiració, que la gent ens digui que guapos que som”. Però hi ha un problema, apunta Masip, que és quan vens alguna cosa que no ets, i “això genera un alt nivell de frustració, pel que soc i pel que vull demostrar o m’agradaria ser”.
Una de les figures que d’alguna forma contribueix a les addiccions dels joves a la xarxa, són els influencers; personatges que compten amb certa credibilitat sobre una temàtica en concret (moda, estil de vida, etc.) i que per la seva presència o influència, arriben a milers d’usuaris que en segueixen el seu dia a dia. Sobre aquests, Masip en té una opinió ferma; “tenen molta influència sobre els adolescents i no pot ser que no es responsabilitzin o facin res per ajudar respecte a l’addicció i la dependència que creen”.
La solució? Una dieta digital!
"Aplicar el sentit comú, el més important i el més difícil del sentits”. Masip deixa a l’aire que estaria molt bé que al revers del mòbil poguessin sortir unes pautes per fer-ne un bon ús. “Consells com ‘dorm amb el mòbil apagat’ o per l'estil, per tal que els mateixos aparells t’indiquin com fer-ne un ús adequat”.
El psicòleg va idear i desenvolupar una dieta digital que porta a terme amb els seus pacients per tal de reduir l’ús abusiu que en molts casos es dona amb els mòbils i videojocs. Són pautes de bon ús, com ara: “dormir amb el mòbil apagat i fora de l’habitació, no utilitzar-lo al conduir o en despertar-nos, no penjar tot el que fem, intentar que no ens influeixi emocionalment el que diuen després de penjar algun post, no estar-ne pendent quan estem amb gent i no estudiar amb ell”, entre d’altres.