Fa 65 milions d'anys, una enorme roca de deu quilòmetres va impactar contra la Terra i va desencadenar la cinquena extinció massiva. Aquell dia, l'últim dels dinosaures i el primer d'una nova era dominada pels mamífers -i per l'home-, ha estat reconstruït en un estudi que es publica avui a la revista Pnas.
La investigació, liderada per científics de l'Institut de Geofísica de la Universitat de Texas (Estats Units), es basa en l'anàlisi de les mostres de roques extretes de la "zona zero" de l'impacte, el cràter Chicxulub, de la península de Yucatán (Mèxic).
L'estudi, en el qual han participat investigadors del Centre d'Astrobiologia (CSIC-INTA), reconstrueix els processos geològics, químics i biològics generats per l'impacte de l'asteroide que va caure sobre la Terra amb una potència equivalent a deu mil milions de bombes atòmiques com la d'Hiroshima.
En un primer moment, l'explosió va cremar la vegetació que hi havia en diversos milers de quilòmetres al voltant i va desencadenar un tsunami gegant que va arrossegar sediments fins a l'interior d'Amèrica del Nord -més de 2.000 quilòmetres terra endins- però el pitjor va venir després.
Mostra extreta del nucli del cràter de Chicxulub / International Ocean Discovery Program
L'impacte va alliberar tant sofre a l'atmosfera que va bloquejar la llum solar i va causar un refredament global que va acabar amb els dinosaures i amb el 75 per cent de les formes de vida del planeta.
Va ser un infern local de curta durada, seguit d'un llarg període de refredament global: els dinosaures "es van cremar i després es van congelar", encara que "no tots van morir aquell dia", resumeix Sean Gulick, professor d'investigació en l'Institut de Geofísica de la Universitat de Texas i autor principal de l'estudi.
Les anàlisis indiquen que la major part del material que va omplir el cràter en les hores posteriors a l'impacte es va originar al mateix lloc de l'impacte o va ser arrossegat per l'aigua de l'oceà que va fluir de nou cap al cràter des del golf de Mèxic circumdant.
Un sol dia es van dipositar uns 130 metres de material, una taxa d'acumulació vertiginosa que es troba entre les més altes mai trobades en el registre geològic i que ha permès reconstruir els successos que van tenir lloc dins i fora del cràter des del moment de l'impacte fins a diverses hores després.
Jens Ormö, investigador del Centre d'Astrobiologia i coautor de l'estudi, va analitzar les mostres per provar de determinar com havia estat transportat i dipositat el material acumulat al lloc de l'impacte -i de vegades també la seva procedència-, una cosa essencial per entendre la quantitat d'aigua que fluïa al cràter i els processos que van passar quan s'estava omplint.
"Els sediments revelen enormes energies de transport que són molt més grans que qualsevol altra inundació catastròfica coneguda al planeta. L'aigua densa i plena de runa es movia amb velocitats que equivalien a la velocitat del vent dels huracans", detalla Ormö.
Però potser la troballa més important de la investigació està relacionada amb el sofre, l'element químic que va originar el refredament global i el canvi climàtic que va causar l'extinció massiva; "el veritable assassí", segons Gulick.
Les anàlisis de les mostres de roca revelen que l'impacte de l'asteroide va vaporitzar, almenys, 325.000 milions de tones mètriques de minerals rics en sofre presents al lloc de prou impacte, suficient per fer que la llum es tornés opaca i provocar un dràstic refredament a tota la Terra.
La quantitat de sofre que es va alliberar aquell dia a l'atmosfera és unes 10.000 vegades superior a la que va expulsar el volcà indonesi de Krakatoa el 1883, que va provocar un descens de 2,2 graus de mitjana en la temperatura global durant cinc anys.
Per a Ormö, "tot el que es pot deduir dels sediments dipositats en aquells primers instants ens permet saber com va ser el primer dia del Cenozoic, el primer dia d'una nova era dominada pels mamífers i eventualment per la nostra pròpia espècie. Una espècie que ara, per altres causes com la contaminació massiva dels oceans i de l'atmosfera, ha iniciat la sisena i última de les extincions massives. Potser encara estem a temps d'aprendre alguna cosa del passat".