A voltant de la catedral de Barcelona, l'Elisabet Rodríguez posa davant una càmera. Com la gran majoria de les dones, ha estat sotmesa bona part de la vida a l'escrutini i la fiscalització del seu cos. Tanmateix, el seu cas és particular, ja que des dels nou anys té alopècia. "De pensar que calba no sortiria al carrer a estar ara fent-me fotos amb el fotògraf", comenta rient. Rodríguez, de 43, té una condició autoimmune anomenada alopècia areata universal, que implica que no té pèl en tot el cos. Ara queda lluny aquella versió d'ella que patia per sortir en públic mostrant la seva calba. Ha recorregut un camí llarg, des que inicialment el seu tipus d'alopècia es manifestava amb la pèrdua de cabells localitzada, fins que va esdevenir universal i es va trobar que la imatge que li tornava el mirall havia canviat. En els darrers anys aquest camí no l'ha fet sola, sinó de la mà d'altres dones calbes, amb algunes de les quals va cofundar l'associació A Pelo l'any 2017. L'entitat cerca visibilitzar aquesta condició i fer acompanyament i suport a altres dones en la mateixa situació. Actualment, congrega més d'un centenar de persones, entre les que també hi ha homes i infants.
Tot i que hi ha diversos tipus d'alopècia, l'experiència de Rodríguez no dista massa d'altres dones calbes: solitud, desconeixement, multitud de tractaments i falta de referents. La Núria Garriga també té 43 anys i és una altra de cofundadores d'A Pelo, en el seu cas té alopècia androgènica, la qual no és autoimmune, sinó hormonal. "És una alteració de les hormones i surten trets més masculins. En el meu cas va ser pèl a la cara i caiguda de cabells a la part frontal", detalla. Garriga recorda com es va fundar l'entitat que tant l'ha ajudat els darrers anys: "Ens vam trobar quatre dones que portàvem motxilles molt grosses, algunes des dels dos, altres des dels set i jo des dels 19. Va néixer com un grup d'amigues per compartir experiències", explica.
Trobar un espai on sentir-se compresa i recolzada va ser el que va fer que l'Anna Díaz, de 36, s'entregués a l'associació quan les va conèixer l'any 2021. Diagnosticada amb alopècia androgènica als 34 anys, es va passar bona part de la seva vida amagant la pèrdua de cabells que patia. Després d'anys de tractaments i batallant amb el seu propi cos, Díaz va dir prou: "Fins aquí, els cabells no em fotran la vida". Totes tres comparteixen experiències i l'esperança de poder ajudar a altres dones en la seva situació.
Cercant respostes: tractaments i diagnòstic
Algunes dones que pateixen alopècia es troben que durant anys busquen una resposta al que els passa, però no arriba un diagnòstic clar. És més, n'hi ha que es troben que se'ls assegura que la pèrdua sistemàtica de cabells que viuen és cosa de l'estrès. Aquest va ser el cas de Díaz, qui amb 22 anys li van etzibar que el problema era que no sabia gestionar les emocions. No va ser fins gairebé una dècada després que va rebre el seu diagnòstic: no era estrès, era alopècia. "No vaig ser conscient de quant m'afectava fins que vaig tenir el diagnòstic", recorda
Ni a Rodríguez ni a Garriga els va arribar el seu diagnòstic tan tard. Per exemple, Garriga va ser diagnosticada amb 19 anys i es considera afortunada: "Vaig tenir sort perquè el meu endocrí em va dir: 'et pots hormonar, però si fossis la meva filla no t'ho recomanaria'". No totes es topen amb tanta transparència i moltes entren al cercle de tractaments i medicaments per conservar o recuperar els cabells. "Conec gent que s'ha medicat tant amb cortisona que ara se li trenquen els ossos molt ràpidament", explica Rodríguez, qui ja no en vol saber res de medicaments, tot i que assenyala que en el seu moment va provar de tot.
Díaz també va passar per tota mena de tractaments, costosos i dolorosos, per tal de conservar els cabells. "Moltes ens hem maltractat a canvi de la falsa promesa de tenir cabells", lamenta i apunta que molts tractaments de l'alopècia estan testats només en homes.
Una decisió, diversos camins
Totes elles han decidit viure com dones calbes, sense perruques i amb mocadors esporàdicament, però per cap de les tres va ser fàcil fer el pas. Rodríguez recorda que durant el breu període que va decidir portar perruca, en va desenvolupar ràpidament una dependència. "Si la perruca s'estava assecant i picaven a la porta no podia obrir. No me la treia mai, només amb alguns amics molt íntims", explica. Com en altres casos, a poc a poc, va transitar cap a l'ús de mocadors, fins que, amb el temps, va decidir deixar-los també enrere.
"En el part del meu primer fill, em preocupava que em traguessin el mocador", exemplifica Garriga per mostrar fins a quin punt patia perquè li poguessin veure el cap durant anys. Fent memòria apunta que no va haver-hi un moment concret que marqués la seva decisió de deixar de cobrir-se el cap. "Van ser petits clics, és un procés", remarca Garriga. Aquest procés va ser difícil, com ella mateixa assenyala: "Jo no vaig començar A Pelo per ajudar als altres, sinó per ajudar-me a mi perquè no ho tenia gens superat. El primer any encara em posava i em treia el mocador".
En canvi, quan Díaz va tindre el seu diagnòstic es van convèncer amb relativa rapidesa que el seu futur passava per rapar-se. Això no vol dir que no li portés un temps decidir-se a fer el pas. Un fet en concret la va ajudar. "Poc després del meu diagnòstic, una noia va anar al programa First Dates. Quan vaig veure que es treia la perruca amb tanta naturalitat, vaig pensar: vull ser com ella", recorda. Dues setmanes més tard es va decidir a rapar-se i, per la seva sorpresa, es va trobar rient mentre li tallaven els cabells.
Navegar el món sent una dona calba
"Una cosa és rapar-se i l'altre és viure com a dona calba", remarca Garriga, qui destaca que sovint es troba sent l'"única". Les mirades, les preguntes o les assumpcions sobre la salut són algunes de les coses que afronten regularment les dones calbes. Sentir-se en el punt de mira constantment ha estat una llosa per elles. "Al principi ho portava molt malament. M'agrada passar desapercebuda i cada cop que entrava en un bar, silenci. He arribat a deixar la compra i sortir d'un supermercat per la pressió de sentir que tothom em mirava", explica Díaz, que com les seves companyes afirma que la pressió va marxant amb el temps.
Una de les presumpcions més comunes és que una dona calba és una dona malalta. "Em donava pànic absolut que la gent penses que patia càncer", explica Díaz. Les seves companyes també es troben constantment en aquesta situació. "L'altre dia, al supermercat, una caixera des de lluny em va preguntar si jo també estava passant per la químio", recorda Garriga, qui també assenyala que alguns homes les fetitxitzen i se senten amb la llibertat d'interpel·lar-les directament. "He vist gent que ha rebut comentaris molt hostils i forts. De dir: 'de debò que un paio t'ha vingut a dir que es vol anar al llit amb una calba?'", exemplifica Garriga.
Rodríguez apunta que la falta de referents fa més senzilles aquestes conjectures: "Si no fos calba, també pensaria que no hi ha dones calbes". És per això, que bona part de la tasca d'A Pelo no és només el suport mutu i l'acompanyament, sinó també la visibilització. "Hi ha moltes dones calbes, però com que no es veu normal, s'amaga", assevera Rodríguez, qui espera avançar cap a la normalització.
Les 'pelonas' davant de la càmera
Entre les integrants d'A Pelo es diuen afectuosament pelonas, una paraula que han convertit en una expressió d'estima, camaraderia i identitat. Moltes d'elles han fet el pas de ser el referent que no van tenir en el seu moment. Rodríguez remarca: "Si jo no visibilitzo l'alopècia femenina qui ho farà? Ho faràs tu? La millor manera de normalitzar-ho és visibilitzar-ho". Tot i això, subratlla que l'entitat no està reservada només a dones amb alopècia que no es cobreixin el cap. "Si et vols posar perruca ha de ser una decisió, no una obligació. No som antiperruca, estem aquí per oferir acompanyament i cada una ho viu diferent".
La tasca d'A Pelo de visibilitzar, ara fa un pas més, ja que diverses de les seves integrants participen en un documental que s'estrena el pròxim 6 de març als Cinemes Girona (Barcelona). La periodista Sandra Román dirigeix el documental Mujeres Calvas, on entre altres, apareix Núria Garriga. La seva és una de les veus que componen aquesta simfonia de testimonis. Garriga parla amb gran estima de la seva experiència davant de la càmera, enfront de la qual parla de la seva condició així com de tota mena d'aspectes de la seva vida que han travessat la seva experiència. Ha vist com posar-se en primera fila serveix i ho reivindica: "Quan veig una noia fer en un any, el que jo n'he trigat 15, veig com importa el que fem. Calen referents".
Quan el projecte del documental es va començar a gestar, Díaz encara no estava a A Pelo. Justament, en la primera trobada en què va anar es va trobar immersa en la gravació d'aquest. Díaz havia anat sola l'esdeveniment a Barcelona i va ser rebuda amb els braços oberts. Tant és així, que la van convèncer per acompanyar-les a gravar les últimes escenes del metratge. "M'he compromès molt amb elles, perquè m'han ajudat molt, però no em sento en deute amb ningú. Crec que he pogut fer amb algú el que elles han fet per mi", explica Díaz, qui conclou: "Hi ha moltes maneres de viure l'alopècia". En els seus casos, han decidit viure-la juntes.