Les faldes de les muntanyes de l’Alt Atles s’han convertit després del terratrèmol del passat divendres en un immens campament indefinit de refugiats al costat de les seves cases destruïdes, tot de tendes de campanya on milers de famílies passen els dies entre tes que comparteixen amb qui s’apropi a preguntar, dolor per les pèrdues i molta incertesa pel futur.
Les tendes, algunes, grogues o blaves, són cedides pel govern de mans dels militars, però la majoria són teles dels mateixos refugiats clavats a casa, llençols, tovalloles de Spider-Man fent de cortina, qualsevol cosa val. Amb la vida aturada pel terratrèmol, a les faldes de l’Alt Atles hi ha el campament més gran, el d’Asni, on no costa veure fortes discussions pel menjar o les tendes i altres donacions.
Allà, l’Abdul, amb un anglès fluid perquè ha treballat com a guia turístic, mostra les runes de casa seva, explica com va viure la nit de divendres i no dubta ni un segon quan se li pregunta què desitja pel futur. “Pel futur? Una casa i una escola pels meus fills”, diu.
L’Alt Atles és la regió amb més altitud de la serralada de l’Atles, que travessa el Nord d’Àfrica. Ocupa una extensió de 77.000 quilòmetres quadrats i hi viuen centenars de milers de persones, majoritàriament en petites viles que viuen d’una agricultura de subsistència, de la ramaderia i, sobretot en alguns punts, del turisme de muntanya, però segueix sent una de les zones pobres del Marroc.
La majoria dels seus habitants són d’ètnia amazigh o bereber, fa anys que els seus portaveus internacionals denuncien l’abandonament i discriminació de l’estat, queixes que la recuperació del terratrèmol tornarà a desafiar. Serralada de separació entre el Marroc desèrtic del Sàhara i el Mediterrani, l’Alt Atles ofereix un contrast paisatgístic únic, amb el pas en minuts de terrenys boscosos a altiplans secs que a l’hivern estan plens de neu i on es practica esquí. De fet, “preocupa més l’hivern que no pas aquests dies”, reconeix de nou l’Abdul des d’Asni, que a una altitud de 1.200 metres pot començar a rebre neu a partir del mes de novembre. Pitjor ho tenen, en aquest sentit, altres comunitats més elevades.
Asni, ja amb milers de refugiats i 21.000 habitants, és juntament amb Amizmiz una de les zones més poblades i devastades de l’Alt Atles, ambdues dins la província d’Al-Haouz, que concentra 1.351 de les 2.400 víctimes mortals comptabilitzades des que divendres nit un sisme de 6,8 de potència sacsegés mig país amb l’epicentre sota aquestes muntanyes.
Entre carreteres malmeses i viles inaccessibles, l’ajuda arriba de manera desigual als poblats de l’Alt Atles. Més enllà dels camions oficials de l’exèrcit, cotxes d’arreu el país arriben a col·lapsar carreteres en alguns punts carregats d’ajuda. Però no és suficient i algunes famílies gairebé no han rebut llet o bolquers per passar els dies. Però més enllà de l’ajuda momentània, el que més preocupa als refugiats és on aniran a viure durant els pròxims mesos. “Ningú no ho sap”, reconeix l’Abdul, que desitja que algú reconstrueixi les seves cases, però també es mostra obert a canviar de llar.
L’Abdul mostra l’interior de casa seva, en runes, i explica com mentre sentia el tremolor veia com l’edifici del seu davant s'ensorrava. “La meva filla de sis anys va venir a abraçar-me, jo només pensava en ells”, explica. Té també un altre fill més petit, de 18 mesos, i tots ells, amb la seva dona i la seva sogra, compartien casa i ara comparteixen una tenda cedida pel govern. Malgrat tot, com tota la resta d’entrevistats, ofereixen te als periodistes i fins i tot conviden a un dinar “típic bereber”. “És la nostra cultura”, diuen, i fan sentir una tenda de campanya com una acollidora llar oberta a qui vingui.
Sortint d’Asni, les carreteres es van tornant cada cop més complicades, plenes de pedres enmig del camí i amb cotxes i alguna ambulància aixafada. Les viles properes a Amizmiz, que té el barri d’Amadele pràcticament a terra, estan gairebé ensorrades.
El Hamil, de 90 anys, s’ha plantat una tenda davant del seu barri, Bourga, del qual només queda la seva casa mig en peu. Diu que no acampa 100 metres més enllà, amb la resta de refugiats del poble, per por que li robin coses de la casa. Allà, a Sidi Hsane, el Samir explica que han mort 6 persones d’una població d’unes 700 persones. Sembla un miracle, tenint en compte que gairebé no queda res en peu i tota la població acampa a una petita vessant de la muntanya per sobre del poble. Una placa solar els serveix per carregar mòbils per torns. “Hi estarem almenys uns mesos”, es resigna el Samir, com tots els refugiats a l’espera que les autoritats reallotgin o prenguin mesures.
Tot i que les carreteres estan pitjor que enlloc, a la regió més turística, a la localitat d’Imdil, la destrucció no ha estat tan forta entre les cases. Allà, de fet, un guia turístic marroquí es disposa a fer una ruta per la muntanya amb un grup d’anglesos. Dins de la tragèdia, turistes i locals que no han perdut les seves cases i feines intenten reprendre la normalitat. Un altre grup de turistes molt joves format per una nord-americana, un tunisià, un israelià i un australià explica des d’Asni, camí cap a Marràqueix, que van viure el terratrèmol a les muntanyes, entre crits i plors.
A Marràqueix, els bars de la Mdina, centre històric de la ciutat, estan plens entre edificis destruïts. A les desenes de camps de refugiats de l’Alt Atles, els nens corren i juguen entre les runes i els refugiats i refugiades es mantenen ferms, massa ocupats arreplegant coixins, menjar o aigua i cuidar de la família com per permetre’s el luxe de trencar-se, excepte quan expliquen les vides de gent estimada que han perdut.