La diplomàtica és la ciència que s’ocupa de l’autenticitat i falsedat dels documents. Joan Soler Jiménez s’ha ocupat de fer l’anàlisi diplomàtica de la pretesa “nota” de la intel·ligència nord-americana que s’ha fet servir per a organitzar tot un escampall contra els Mossos d’Esquadra i el Govern. Conclusió: El Periódico publica una còpia simple, no autenticada; “que sigui de la CIA (…) ens ho hem de creure i punt. Res en el presumpte original indica que provingui de la CIA, res ho demostra”.

Soler és director de l'Arxiu Històric de Terrassa i paleògraf i diplomatista per la Scuola Vaticana di Paleografia, Diplomatica ed Archivistica. És professor de Diplomàtica a l'ESAGED i a la Universitat de Barcelona i president de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya. La seva anàlisi va aparèixer en dues parts, que El Nacional presenta en una de sola, dividida en dos capítols, on s’han editat lleugerament l’estil i l'extensió:

I. Un presumpte advertiment

El 31 d'agost, El Periódico publica: “Els Mossos van rebre l'alerta de l'atemptat de Barcelona de la CIA el 25 de maig”. La notícia es fonamenta en un presumpte document emès per la CIA on apareix l'advertiment d'una possible acció terrorista a la Rambla de Barcelona. El document presentat és el següent:

L'article diu que la NCTC (National Counterterrorism Center) –que coordina més de vint agències d'investigació i seguretat nord-americanes, entre elles la CIA, la NSA o el FBI– hauria fet arribar als Mossos d'Esquadra aquest document. El mateix 25 de maig, aquesta notícia s'hauria enviat a la Policia Nacional, a la Guardia Civil, al Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado (CITCO) i al Centro Nacional de Inteligencia (CNI). La nota no deixaria de ser una informació més de les múltiples notes i advertiments, avisos i preventius, que les agències de seguretat occidentals s'envien cada dia i que hauria passat desapercebuda, si no fos que el passat 17 d'agost hi ha un atemptat a la Rambla que ha fet 16 morts i desenes de ferits. De la notícia se'n derivaria doncs, que els Mossos disposaven d'informació molt concreta que hauria permès prendre mesures preventives per tal d'evitar la presumpta amenaça a la Rambla.

(…) L'article publicat pel director d’El Periódico ha volgut mostrar que alguna cosa es podria haver fet abans [de l’atemptat] i, a la vegada, posar en qüestió alguns aspectes de l'actuació dels Mossos en aquest esdeveniment. Ens estalviem de fer repàs de tots els moviments que hi ha hagut a la premsa des del fatídic 17 d'agost, però es resumirien en què potser els Mossos podrien haver fet més, que no estan prou coordinats amb les forces de seguretat espanyoles per culpa del “procés”, que certa premsa vol desacreditar els Mossos per fer veure a la societat catalana que es podrien evitar desgràcies si estiguéssim més “unidos”, entre moltes altres coses.

Errors sota sospita

Tanmateix, l’enrenou s'ha suscitat perquè la notícia se sustenta en un presumpte document que és a totes llums suspecte. I dic suspecte seguint el què ràpidament el mateix matí del dia 31 el mateix Julian Assange i, de retruc, Wikileaks han proclamat sense embuts: el presumpte document presentat ha estat “fabricat” i és clarament suspecte de manca de genuïnitat per una llarga llista de motius. Si hi ha algú al món fora (...) de les agències de seguretat mundials, que ha vist més documents originals d'aquestes agències és precisament Assange. De manera que el seu prestigi, o almenys el seu bagatge i dedicació, han servit per posar en crisi ràpidament el presumpte document. Els principals elements de crítica s'han centrat en la forma intel·lectual del document i en alguns aspectes filològics: 

  1. Les cometes << >>> serien d'ús típicament hispànic i no pas d'ús habitual en els documents en anglès de la CIA i altres agències de seguretat.
  2. Els informes de la CIA solen usar l'acrònim ESP en comptes d'SPAIN per designar l'Estat Espanyol.
  3. L'acrònim ISIS és habitualment usat pels mitjans de comunicació però les agències d'intel·ligència usen ISIL. Malgrat tot la nova administració Trump podria haver modificat aquesta obligació.
  4. Iraq apareix escrit amb k, quan en anglès és sempre Iraq, com en català.
  5. El document diu a “the text of the nota” que s'hi trobarà un avís, quan en anglès hauria d'haver estat millor “notice” o “note”. Malgrat tot l'expressió podria haver reportat la paraula en castellà si el peticionant hagués estat d'aquest origen lingüístic.
  6. La data 25 may 2017 hauria d'escriure's May 25th en anglès correcte.
  7. L'ús de The Mossos” sembla excessivament col·loquial per denominar un ens que oficialment es diu Mossos d'Esquadra i no té acrònim.
  8. L'expressió “administratives purposes” és incorrecta gramaticalment. Hauria de ser “administrative purposes”. Això pot deure’s a un error de picat o de repicat com veurem a continuació.
  9. Algú ha posat en dubte l'expressió “La Rambla Street” per ser poc ortodoxa.

Refacció d'un original incert

En definitiva, un munt d'errors gramaticals, lingüístics i de terminologia tècnica que l'han fet sospitós de falsedat. Davant d'aquesta munió d'incongruències, que no podem delimitar com a mers errors contingents, sinó que posen sota sospita tot el procediment d'elaboració del document, el director d’El Periódico ha estat entrevistat a les ràdios. Les entrevistes han aconseguit posar en dubte tot plegat. Dubtes sobre el presumpte document en sí, dubtes més seriosos sobre el procediment de presentació del document i dubtes, en definitiva, sobre l'existència o no d'un original.

Les excuses han estat magnífiques: “els errors gramaticals i de les cometes es poden haver produït perquè el document és de natura digital i venia xifrat”, o “el document en realitat no té la tipografia original i l'hem adaptat per a una millor lectura o comprensió”. Memorable. De tot plegat se'n desprén que es tracta del que Vicenç Ruiz ha determinat com una refacció, és a dir, la reelaboració d'un document per la via de la transcripció integra del seu contingut per perill de pèrdua de l'original, inconsistència del seu suport o la seva fràgil integritat. Convé dir, per més claredat, que aquest terme és el diplomàtic, no pas el procés informàtic conegut com refactoring. És important dir-ho. La refacció ha estat més simple. S'ha fet per la via de “talla-enganxa” del text extret d'un arquetipus original no precisat i s'ha maquetat amb tipografia “Cambria”. A continuació se n'ha extret un fitxer d'imatge. S'hi ha afegit la marca d'aigua d’El Periódico, i s'ha utilitzat com a imatge il·lustrativa de l'article publicat.

Com era l'original del qual se n'extreu el contingut per fer la refacció? Una pregunta de resposta complexa. La Sexta va oferir-ne una nova refacció, polida pel que fa a l'estil, de la que tampoc sabem si s’assembla a la nota original:

Com es pot observar, hi manca la capçalera introductòria amb el “the nota” i es passa directament al contingut del missatge. Es poleix l'expressió “administratives purposes”, i es canvia la tipografia a una itàlica cursiva. Es tracta aquesta tipografia la utilitzada en l'original o és una nova refacció del text del document d’El Periódico? Probablement és aquesta segona possibilitat. La clau la tenim en les paraules del director del diari: “el document arriba xifrat en digital”. Darrera d'aquesta expressió poc acurada i gens tècnica vol dir que és un original extret en format de text com ho són la majoria de cables diplomàtics o entre agències policials. És a dir, no hi ha un document en sí, un document en paper o un PDF amb el text de l'advertiment, sinó un missatge enviat per un canal de comunicació segur que no genera document si no s'imprimeix o si no se n'extreu el text repicant-lo. Cal un visor o tractar el missatge com a TXT. Potser un bon exemple serien els cables diplomàtics que el propi Wikileaks va publicar fa uns anys i pels quals va haver d'habilitar un visor per a poder-los consultar. Una possible aparença de l'original podria haver estat aquesta:

Una altra situació hauria pogut ser que el text de l'advertiment fos dictat, és a dir, que una font oral l'hagués transmès als periodistes d’El Periódico i aquests l'haguessin transcrit amb més o menys fortuna.

En aquest sentit el diari diu més d'una vegada que la informació inicialment la tenien de forma oral. Però aquesta opció, que tècnicament anomenaríem un dictatus, no permetria explicar expressions tècniques com (S//REL TO SPAIN) i altres abreviacions del document. Aquestes sí que ens reporten algun element proper a l'original. Són, en el fons, símbols imitats, abreviacions tècniques que marquen els camps d'escriptura i elements de la temàtica a tractar. En aquest sentit, improvisar o falsificar aquests elements ho podem considerar més complicat. Ningú ha pogut verificar si aquestes abreviatures són utilitzades o no en els cables de les agències de seguretat nord-americanes. Ningú les ha desmentit ni aprovat. És un element a tenir en compte per considerar la falsedat o no del presumpte document.

Reconstrucció (no definitiva) del procediment

És difícil fer una proposta del tot precisa sobre quin procediment s'ha seguit bo i atenent que el propi director d’El Periódico ha tingut tants problemes per explicar i donar resposta creïble a alguns dels dubtes suscitats per la nota. Però faré un primer assaig. Simplement poso en pràctica el mètode d'anàlisi diplomàtica que ens aporta aquesta ciència davant situacions de manca de context com és el cas que estem estudiant.

1. El dia 25 de maig es rep una comunicació o cable per un canal telemàtic no determinat. El format de les dades es textual, potser sense ser format html i sense enriquiment de cap tipus. Aquesta informació arriba a totes les forces de seguretat de l'Estat Espanyol. Cap d'elles ha desmentit a dia d'avui aquesta informació, ans al contrari, han acceptat haver rebut informació relacionada amb el terrorisme i les seves possibles accions a Barcelona. Els Mossos han desmentit que el presumpte document que publica El Periódico sigui cert i el qüestionen obertament: és un muntatge. Això fa pensar que la data de 25 de maig sigui simplement una elucubració i que la data de recepció d'informació relativa a possibles atemptats sigui una altra. Cap altra cos de seguretat ha dit res més al voltant d'aquesta comunicació. Que alguna cosa va arribar als mossos és clar des del moment que admeten haver rebut quelcom que van considerar de “baixa credibilitat”. De comunicacions se'n reben cada dia.

2. El mes de juny, segons El Periódico, la informació arriba de manera oral al seu diari. D'aquesta informació se'n pren nota, potser es transcriu alguna part per via telefònica o en reunió presencial. Aquesta informació queda al diari com a possible exclusiva, però en stand-by, segurament per la manca de prova “física”.

3. Després dels atemptats del 17 d'agost, el diari sol·licita una reproducció del document parlat i comentat del mes de juny. Es busca aquesta prova física per fer més creïble la notícia que es vol publicar i que demostraria que els Mossos ja tenien informació sobre possibles amenaces d'atemptats a la Rambla. La font de la que prové la informació envia el document sol·licitat però demana que no es publiqui íntegrament. El Periódico respecta la petició. Amb un ennegriment al principi del document s'anonimitza la dada de qui sol·licita el document o la informació en un format no oral. Es fa un extracte del presumpte document original que, insisteixo, no és el què es publica.

4. El Periódico li dóna una forma nova. D'aquesta manera es fa una refacció del document en el format que es presenta el dia 31. Una refacció que també permet a La Sexta fer la seva pròpia versió. L'aparença de document però, no permet aportar credibilitat de document autèntic, per ser segurament incomplet o per no poder verificar la seva completesa de manera clara, per mancar marques d'origen i de producció, per mancar-hi potser validacions o els noms o codis de qui el va redactar, per mancar dades cronològiques, en fi, un munt de mancances d'ordre diplomàtic que el fan als ulls de qualsevol persona un document suspecte. La ciutadania en veu molts de documents cada dia, i és prou hàbil per determinar si el document pot ser suspecte o sospitós d'alguna cosa. Verificar la falsedat és una altra cosa. De fet, Julian Assange havia considerat inicialment la falsedat del document, però després ha rectificat. Dir que és fals és tota una altra cosa, en aquest cas no hauríem de parlar de refacció sinó de contrafaïment o producció fraudulenta.

Tripijocs de la premsa

L'activista Liz Castro apunta que hi ha expressions que sí ha vist en cables de la CIA i d'altres que li són més estranys o no els ha vist mai. Per exemple, la frase “This information is provided only for intelligence purposes in a effort to develop potential investigative leads” és una frase detectada. En canvi “It cannot be used in connection with any foreign or domestic court proceedings or for any other legal, judicial, or administratives purposes” diu no haver-la vist mai redactada d'aquesta manera.

De fet, si parem atenció a aquesta darrera frase la informació que s'està transferint és poc més que un missatge eteri o evanescent: quina informació, en el món, es transmet i no pot ser utilitzada en cap instància judicial ni per a propòsits d'ordre legal, judicial o administratiu? Només se me'n acut una, de natura cognitiva: la literària i la de ficció. Dir això en el document és poc més que dir que el podem considerar com una història de por o un conte de terror.

En realitat, la funció d'aquesta clàusula és més subtil: que aquest document no pugui ser mai utilitzat com a prova de res davant de cap instància de natura jurídica. És per tant, un document fora de sistema i no vol ser prova. Però existeix. En el cas que estudiem, la premsa no actua amb un sentit jurídic stricto sensu, però condiciona la opinió pública perquè la informació del document pugui acabar provocant conseqüències d'abast jurídic. I això és una temeritat perquè acaba contravenint i usant el presumpte document de manera incorrecta i incomplint la clàusula pròpiament dita.

En segona instància la nota parla “d’informació insubstanciada i de verificació desconeguda”. Aquests preventius són prou clars com perquè no només els Mossos sinó totes les forces de seguretat de l'Estat donessin a la informació “baixa credibilitat”. El fet que després el 17 d'agost es produís un atemptat on la informació diu que es podria produir (…) no pot fer ombra de dubte sobre l'actuació de cap cos de seguretat. Des d'aquest altre punt de vista, potser menys diplomàtic i més de crítica textual i exegesi, també podem considerar una temeritat la publicació d'aquest presumpte document.

En darrera instància, [val a dir que] la metodologia que segueix la premsa espanyola d’utilitzar documents per la via de retalls, imatges i reconstruccions inconsistents és un servei ben galdós a la credibilitat de les notícies. De pocs espais de confiança disposem en entorns digitals com per anar fent aquests tripijocs, que en realitat simplement manifesten no conèixer bé la natura de les fonts primàries de base documental que tracten. Amb més cura, amb més coneixement i traça en la presentació, la notícia gaudiria des del principi de credibilitat alta, predisposaria fins i tot al ciutadà a la confiança. Fent-ho de la manera que darrerament es fa, malgrat que al final la notícia pugui ser veraç o l'original transmès genuí, predisposa al lector a la no credibilitat i a la desconfiança. Molt a millorar, sincerament.

II: Finalment apareix l'Original?

Després de publicar l’anàlisi anterior, el dia 31 d’agost, que avalua la genuïnitat de la refacció del presumpte informe que la CIA hauria enviat als Mossos d'Esquadra el passat 25 de maig, i on vaig haver de treballar sobre un munt de suposicions i amb una suma alta de preventius, El Periódico va publicar el presumpte original des d'on es va generar la refacció. Tot el què deia fins ara sobre “The Nota” s’aplicava a la refacció. Amb el presumpte original al davant cal una nova avaluació.

Còpia simple

Una de les crítiques que fem [els especialistes] habitualment és que els documents presentats per la premsa solen oferir més defectes que virtuts. No parlem ara del seu contingut, sinó sobretot de la part formal, la que d'entrada aporta credibilitat a la font primària basada en document que es vol presentar com a prova de l'article periodístic. A l’altre capítol criticava la suma d'errors contingents que presentava la refacció [de la nota] i ja es va demostrar que alguns eren fruit d'una mala praxi per part del diari en el moment de la transcripció.

[Amb el presumpte original] el que podem dir és que la imatge que se'ns presenta és clarament borrosa, tot just s'hi pot llegir el text que transporta, tot i que amb una mica d'esforç es pot acabar deduint (aquesta pràctica recorda la de El País amb la primera publicació dels Papers de Bárcenas el 2013). S'hi aplica una marca d'aigua en prova de propietat, pràctica també habitual per part de la premsa. Per la lectura d'aquest presumpte original es veu que la tipografia és Times New Roman (no Cambria com a la refacció, ni cursiva itàlica com la refacció de La Sexta). Es manté el concepte castellà “Nota”, desapareix la “s” de “administratives purposes”. Desapareixen les cometes <<>> i tornen les “”.

El més interessant però és que hi ha un ennegriment en tres dels camps informatius: al “Memo number”, a la “Reference” i a l'inici del text que presumptament es va enviar als Mossos el 25 de maig. Els dos primers són els que permetrien retrobar l'original autèntic del document produït. El què penja El Periódico és una còpia simple no autenticada, sense cap certificació, ni prova de procedència (segell, logo, etc) i només hi ha un signe de propietat a la marca d'aigua (que és posterior i posat per El Periódico). Que sigui de la CIA –nosaltres, tristos mortals, no en serem mai grans experts–, ens ho hem de creure i punt. Res en el presumpte original indica que provingui de la CIA, res ho demostra.

El que sí que està clar per la Diplomàtica i pel Dret és que una còpia simple té sempre valor informatiu però mai pot ser prova en un entorn jurídic.

El “Memo number” és en realitat un “Memorandum number”, és a dir, el número que identifica de manera unívoca aquest document (anomenat memoràndum) en relació als altres que emet el productor en el desenvolupament de la seva activitat. La “Reference” pot fer referència a un número d'expedient, a la persona que emet l'informe o, a alguna cosa que permeti traçar un camí cap al productor del document (una mena de tracknumber). Ja he dit fa un moment que no soc pas expert en documentació de la CIA ni de cap altre servei de seguretat (…), però és evident que l'anonimització respon a la necessitat de protegir la font que ha produït el document a El Periódico; a la vegada, però, ens impossibilita recercar-lo per altres camins.

On sí podem posar algun dubte més seriós (una de les sospites, per altra banda, que també apuntava Wikileaks) és amb l'expressió SECRET//REL TO USA, ESP ONLY i les seves derivades que apareixen en el presumpte original. Aquesta ens indica en primer lloc la classificació de l'informe, evidentment SECRET, és a dir, el segon nivell de seguretat després del TOP SECRET. El REL TO vol dir “Realeased to”, és a dir, alliberat o que es pot posar fora d'un entorn confidencial, en aquest cas, tant als EUA com a España. En aquest sentit convé abundar en la sospita que diem. El codi de país que utilitza la CIA, segons Wikileaks, es basa en la ISO 3166 “Codes for the representation of names of countries and their subdivisions” [l’estàndard internacional per codificar els noms dels països i colònies administratives i les seves divisions, com províncies]. La CIA sembla també utilitzar la codificació STANAG 1059: “Letter codes for Geographical Entities”. Efectivament la ISO 3166 utilitza els codis ES, ESP o 724 per Espanya. La codificació STANAG, també fa servir ESP. Una darrera codificació coneguda per la CIA és la GC o Geopolitical Entitites and Codes (FIPS, PUB 10-4), que fa servir SP. Cap dels codis utilitza d'entrada el nom complet d'SPAIN. Aquesta informació es pot trobar en obert a la llibreria de continguts de la pròpia CIA. En el presumpte original d’El Periódico trobem l'ESP a l'inici del document però en la transcripció del missatge del dia 25 de maig apareix S//REL TO SPAIN. Caldria veure l'original del dia 25 per determinar si això també així o no, si és corrent i pràctica habitual no utilitzar codi d'abreviatura i desenvolupar el nom complet del país. O si, en definitiva, aquest podria ser un element de sospita que pogués posar en dubte el presumpte document.

Però, com era l'original del 25 de maig?

I aquí hi ha un altre element a posar en discussió. El presumpte original que es presenta és un memoràndum enviat el 21 d'agost a petició d'algú (o d'ofici, això no es pot determinar), que reporta informació d'un altre presumpte original del dia 25 de maig que no veiem en la seva integritat sinó només en l'assumpte que es va enviar. És a dir, no sabem qui envia el del 25 de maig, si es fa amb un memoràndum o no (recordeu que rep la denominació no anglòfona de “Nota”), ni quina “reference” tenia, ni si era de prioritat alta o no, entre tants altres interrogants. Es va fer servir el mateix canal que s'ha seguit per fer arribar el presumpte original que ara analitzem? On és l'original del 25 de maig? Aquest seria l'original que valdria per demostrar de manera més forta possible el què es pretén defensar.

Cal deixar clara una cosa abans de continuar a fi i efecte d'evitar algunes crítiques. No poso en dubte el contingut del què es transmet en aquest presumpte original, ni en qüestiono la “veracitat” –no soc endeví ni jutge– ni poso en dubte la refacció feta de manera barroera del dia 31 [la primera publicació], és a dir, mantinc per sobre de tot la presumpció de sinceritat d'allò que se'ns transmet, però miro de demostrar males praxis que resten confiança i credibilitat. Insisteixo que els Mossos, el passat divendres, van dir que havien rebut informació en el sentit del què diu el presumpte original i que li van donar “baixa credibilitat”, basant-se segurament en un contingut molt vague. Ara bé, ¿ens ho hem de creure tot simplement per aquesta presumpció? 

Arriba a un punt que davant tanta incertesa (en aquest tema i tants d'altres) el ciutadà comença a tenir dret a saber amb propietat i de manera completa la informació i la natura de les fonts utilitzades per transmetre aquesta informació. Ho demanem a les administracions públiques per la via de la transparència, ara ho demanem també a la premsa per la via de la transparència, l'ètica i el dret a la informació de qualitat. Aquesta reclamació és la que faig utilitzant la Diplomàtica, com a ciència que estudia el context, la forma i l'essència de qualsevol realitat documentada de natura jurídica i que permet conèixer amb gran detall i precisió les característiques d'un document. En el cas que el coneixement de la tipologia documental o de l'agent productor no estigui clar, [els especialistes] mirem de col·laborar en què el ciutadà sàpiga fer les preguntes necessàries per rebre respostes igualment pertinents. El què tinc clar és que aquest presumpte original és de natura jurídica, de manera que hi podem aplicar un mètode d'anàlisi formal sense problemes. El que reclamem és més claredat en les explicacions i en el reforçament de la font que s'utilitza.

En aquest sentit, quan Wikileaks va filtrar els cables diplomàtics de l'Administració nordamericana, la premsa d'aleshores va dedicar pàgines i pàgines a dotar de credibilitat i confiança uns cables que arribaven en molts casos amb aparences semblants a la que tenim sobre la taula. En aquell moment, una revista com Der Spiegel publicava quadres d'aquestes característiques per explicar bé cada un dels codis utilitzats. Podríem imaginar una premsa tant ben documentada al nostre país? No hauria aportat una credibilitat molt més alta una explicació detallada de cada un dels codis? Fixa't si s'hagués fet d'aquesta manera!

Un darrer comentari

Fins l'aparició d'aquest presumpte original, la data que hi apareix de 21 d'agost no havia sortit en cap de les notícies que s'havien publicat. El document sembla doncs, fet quatre dies després de l'atemptat de Barcelona i segurament es fa a petició d'algú o es fa d'ofici per part del productor. Qui rep el document és el CITCO, el Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado. D'aquest centre d'intel·ligència surt el document que arriba a El Periódico. Qui ho filtra? Es filtra des del CITCO, cosa que ens faria parlar d'una praxi absolutament deplorable en temes d'alta seguretat com aquests? Per què no el publica directament el CITCO i s'evita camins colaterals, així no se sospitaríen segones intencions? O algú extreu el document d'alguna altra manera i té accés a canals de comunicació interns i l'esbomba? No hi ha res delictiu en aquesta praxi?