L'Àrtic perdrà tot el gel marí una dècada abans del previst, segons un article publicat a la revista Nature aquest dimarts. La recerca, encapçalada per la Universitat de Ciència i Tecnologia de Pohang (Corea del Sud), preveu que aquest gel desapareixerà durant els mesos de setembre a partir de l'any 2030-2050 en tots els escenaris d'emissions. Això vol dir que aquesta possibilitat tindrà lloc fins i tot en un escenari de baixes emissions de gasos d'efecte hivernacle. Recordem que fa només una setmana que es va alertar que ja s'han superat 7 dels 9 límits "segurs" i "justos" de deteriorament mediambiental.
Va ser al març quan el sisè informe d'avaluació del Panell Internacional sobre Canvi Climàtic (IPCC) va preveure que l'Àrtic haurà perdut pràcticament tot el gel marí durant els mesos de setembre a mitjans de segle, en escenaris d'emissions intermèdies i altes (no baixes). Però l'estudi d'aquest dijous avança la data fins al 2030, en tots els escenaris d'emissions. Són uns resultats que posen en relleu "el profund impacte de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'Àrtic i demostren la importància de planificar i adaptar-se a un Àrtic estacionalment sense gel en un futur pròxim", indiquen els autors.
L'impacte humà en el gel de l'Àrtic
La situació no és nova. El gel marí de l'Àrtic ha disminuït ràpidament en totes les estacions de l'any durant les últimes dècades, especialment des de l'any 2000. Ara, en els mesos de setembre el perdria tot. És així que l'equip científic recorda que un Àrtic sense gel marí afectaria les societats humanes i els ecosistemes naturals, tant dins com fora de la regió: per exemple, canviaria l'activitat marina, acceleraria més l'escalfament de la zona i alteraria el cicle del carboni.
Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han fet servir dades d'observació entre el 1979 i el 2019 per restringir les simulacions de models climàtics. Els resultats suggereixen que l'impacte humà en la disminució del gel marí a l'Àrtic pot observar-se durant tot l'any i pot atribuir-se en gran part a l'augment de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Per contra, la contribució dels aerosols i els factors naturals (com ara l'activitat solar i volcànica) resulten ser molt menors. Tot i això, és veritat que la revista PNAS va publicar al maig un estudi sobre com el Protocol de Mont-real i la limitació de l'ús d'aerosols ajuda a endarrerir aquest escenari: el tractat va entrar en vigor el 1999 i endarrereix fins a 15 anys l'aparició del primer estiu àrtic sense gel. Sense el protocol, la temperatura mitjana mundial a la superfície seria mig grau més càlida l'any 2050; en el casquet polar àrtic, un grau més.