L’acudit de Peridis a El País és una crueltat, certament, però també és oli en un llum. Radiografia l’actitud amb què el Govern espanyol aborda els atemptats a Barcelona i Cambrils, i és un pronòstic del que vindrà. Han arribat tard a tot i han marxat tan aviat com han pogut. Quan han volgut intervenir, ha estat per a no-res: per a fer-se fotos (a la plaça de Catalunya, a Cambrils, a l’Hospital del Mar...) o per espifiar-la, com el ministre de l’Interior aquest dissabte. En deuen ser perfectament conscients.

La interpretació "competitiva" de qualsevol esdeveniment que confronti els dos governs no és gens estranya. L’últim cas és la vaga a l’aeroport del Prat. Tot és una batalla on “primero se vence y luego se pacta”, com deia José María Aznar. És Espanya contra els secessionistes. També en la gestió dels atemptats. Però què pots fer-hi si n’has estat desaparegut? Doncs transformar-los en una altra cosa: en una campanya contra el sobiranisme, contra el Govern, contra el president Puigdemont. Una campanya que vol vendre que la independència és política comarcal, una collonada, un risc davant del “desafiament gihadista”, etcètera.

En aquest context, l’acudit de Peridis —un vinyetista admirable, potser el més perspicaç de la premsa madrilenya— es pot llegir també com una ironia negra que il·lustra perfectament aquesta mentalitat de guerra.

Sense por

Què fa por a Madrid (concepte)? És inevitable recordar-se d’un altre moment semblant, que afecta directament un dels protagonistes principals d’aquest drama: l’atemptat a Madrid de l’11-M del 2004. Deu explosions simultànies en tres trens de rodalies, 192 morts, 1.700 ferits. Mariano Rajoy, a punt de guanyar les eleccions generals, les va perdre en tres dies per la tramposa gestió informativa de l’atemptat, enderiat com estava el Govern espanyol a encolomar-ho a ETA.

Potser és un record maligne, però tot plegat s’assembla molt a la insistència actual dels mèdia i del kommentariat madrilenys (concepte), tots a l’una, a associar els atemptats amb el Govern, el referèndum, etcètera. Potser temen que el 17-A sigui al referèndum de l’1 d’octubre el mateix que l’11-M va ser per a les generals del 2004. La derrota.

Tanta unanimitat en la mirada de mèdia tan diferents seria irrellevant si no fos perquè tot plegat s’origina en una invenció. Arrenca d’una entrevista al president Puigdemont al matinal Más de uno, d’Onda Cero, divendres dia 18, un dia després dels atemptats. Carlos Alsina li pregunta per l’editorial d’El País, que, com el d’El Mundo del mateix dia, barreja terrorisme i procés. L’agència Efe, a les 8.04, en fa un despatx. Al primer paràgraf hi diu: “[...] Puigdemont, ha calificado hoy de 'miserable' mezclar los planes independentistas del Govern con los atentados terroristas [...] y ha afirmado que estos ataques no van a cambiar su 'hoja de ruta'”. Puigdemont no va afirmar la segona part de la frase. Al contrari, no vol pronunciar-s’hi. Es pot sentir a l’àudio de l’entrevista a partir del 2’35” (o llegir-ho a la piulada de sota). 

Aviat van venir els titulars. “Puigdemont afirma que los atentados no modificarán su ‘hoja de ruta’” (El País), “Puigdemont: ‘Los atentados no van a cambiar la hoja de ruta sobre el procés’” (El Economista), “Puigdemont, erre que erre’horas después del atentado: ‘No cambiaré la hoja de ruta del procés’” (OK Diario), etcètera. Les teles també ho van explicar així.

Ningú no va escoltar l’àudio. Ningú no es va estranyar que Puigdemont fes aquesta barreja. Ningú no ho va comprovar. Aquesta unanimitat a no fer bé el reportatge també és remarcable. I d’aquí ve la vinyeta de Peridis, que només és conseqüència d’un ambient on tot el que arriba del Govern o del president entra per l’ull esquerre i és reinterpretat en clau d’ells contra nosaltres. El món plora, hi ha 15 morts i 126 ferits –15 d’ells entre la vida i la mort– però el que importa és castigar el procés.

Sense banderes

Una prova del seny de la ciutadania catalana és que a la concentració de la plaça de Catalunya no hi havia estelades. Es pot comprovar en qualsevol fotografia i vídeo de l’esdeveniment. Ni es va cridar contra el Rei o Rajoy, ni es van fer córrer consignes independentistes. La gent sap de què va. No va del procés. Difícilment es deixarien utilitzar. El moviment independentista podia haver-se’n aprofitat, com va fer amb la vaga del Prat. Res. Ni rastre de tot plegat.

L’ofensiva per construir el relat que associa gihadisme i procés continuarà. Aquí en tenim un exemple, diguem-ne "neutral". Aquest dissabte, Deutsche Welle publica dues cròniques en aquesta línia. En una, el missatge és que als musulmans a Catalunya els costa d’integrar-se perquè pateixen un "conflicte d’identitats" entre ser catalans o espanyols. Aquest "problema", que no és privatiu dels musulmans, motiva algú a atropellar gent indiscriminadament a la Rambla de Barcelona? Expliquen el "conflicte identitari" els atemptats de Niça, Londres o Estocolm? Com conjugar-ho amb el fet que la majoria dels terroristes de Barcelona i Cambrils tenen passaport marroquí? Tot és més complicat.

L’altre missatge és que “Catalunya necessita Espanya” per combatre el terrorisme. S'atribueix un suposat nivell d’inseguretat més alt a Catalunya al multiculturalisme que travessa la política d’acollida de la Generalitat i la seva resistència a construir mesquites, a més de la desconnexió dels Mossos d’Esquadra de la policia espanyola en tasques antiterroristes. Són els mateixos Mossos que han evitat una segona massacre a Cambrils i han mort o detingut 12 dels 13 terroristes implicats.

Sense fonts

DW tampoc esmenta que a Catalunya hi ha 265 oratoris islàmics i tres mesquites. Tampoc, que el ministeri de l’Interior veta la presència dels Mossos –que tenen competència en lluita antiterrorista– als organismes policials europeus i fa mesos es nega a reunir la Junta de Seguretat. Europol ja va alertar que aquesta actitud compromet la seguretat de tot Europa. El Govern espanyol, a més, volia impedir la convocatòria de 500 noves places de mossos. Aquests dies, els agents disponibles treballen en torns de 12 hores.

En un pla més general, si a l’Estat espanyol hi ha una comunitat que sap com s’integren immigrants, és Catalunya. La literatura acadèmica sobre el cas català és molt extensa. DW no en diu res.

Les fonts que cita DW són unes declaracions interpretades del portaveu parlamentari del PP, Rafael Hernando: una al·lusió genèrica a una informació d’El Periódico que ha estat desmentida; el llibre d’Ignacio Cembrero La España de Alá, i Fernando Reinares, l’expert de l'Instituto Elcano, del qual es manipula l'informe sobre la presència de Daesh a Espanya. No parla cap líder musulmà ni cap càrrec del Govern. Naturalment, el biaix de la informació és descriptible.

Sense traça

Els mèdia de Madrid (concepte), que aquest dissabte s'acarnissen amb el Govern perquè distingeix entre víctimes catalanes i espanyoles, no s'adonen de la poca traça del Govern espanyol (ni de la seva) per gestionar una crisi com aquesta. Un fet destaca per sobre de tots: mentre que la vaga del Prat va merèixer un Consell de Ministres extraordinari, els atemptats a Catalunya, no.

Ni tan sols han obert a les seves ambaixades el clàssic llibre de condolences. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va haver de signar a la delegació catalana a París. Entretant, el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, apareix a les principals televisions del món i del ministre d’Afers Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, no se'n sap res més, fora de les seves polèmiques vacances a l’Equador.

A la compareixença d'aquest dissabte, el ministre Zoido tenia darrere seu les banderes d'Espanya i de la UE amb crespons negres. Tan difícil era afegir-hi la catalana? L'Ajuntament de Melilla l'ha penjat al balcó. El de Madrid ha il·luminat la Cibeles amb les quatre barres. Etcètera. Molt poca traça. 

Un altre termòmetre de l’actitud del Govern espanyol respecte als atemptats són els seus, diguem-ne, "portaveus digitals". A la web del ministeri de l’Interior, els comunicats que hi figuren el migdia d’aquest dissabte –dos dies després dels atemptats– tracten sobre la calor i la Volta Ciclista a Espanya, a més de dos breus amb els telèfons d’emergències i per denunciar radicals. Res més.

Un cop d’ull al compte de Twitter de la Policia Nacional (2,4 milions de seguidors), en el qual la informació sobre els atemptats és inexistent –gairebé tot és autopromoció–, dona una idea, sempre imprecisa, de què tenen al cap. Ni repiulen els Mossos, els quals mai no s’anomena. Sempre es parla de “policia” (“en estos momentos operación policial en Cambrils…”), de manera que és fàcil creure que són ells qui actuen. És infantil. Tampoc s’estan de penjar històries sobre Yoda, un gos policia, Luckypunch, un gos atropellat “que necessita tota la nostra ajuda” o el dia mundial de la fotografia. Tot en castellà, excepte dos tuits en anglès i un en francès on s’informa dels telèfons d’emergències.

Sense credibilitat

En aquest ambient, la sensació de dimissió o abandonament del Govern espanyol qualla en la bombolla de les xarxes socials. Dues mostres entre moltes:

És aquesta por d'estar "perdent" la que batega en el fons de les mistificacions dels mèdia espanyols i del braceig del govern de Madrid per figurar, aparèixer, fer titulars. No se'n surten i carreguen contra el procés, construint un relat artificial. Per paga, el Govern (i els Mossos) apareixen controlant la situació i mantenint l’ordre en el país, no només físicament sinó mediàticament i de cara a l'exterior. La cirereta del pastís: la iniciativa de convocar una manifestació ciutadana contra el terrorisme l’han pres la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Del Govern espanyol no se'n sap res.

L’ombra de l’11-M plana sobre aquests dies dramàtics.