Saps com ballen els teus fills i filles quan surten de festa? Potser has vist imatges sobre com es mouen els adolescents i no tan adolescents en les diferents discoteques. Aquestes últimes setmanes han circulat per internet unes imatges molt suggerents on precisament joves realitzen un ball molt sexual, gairebé simulant el coit. Les imatges en qüestió són de la Titus Carpa de Badalona en un horari especial per a menors d’edat.

“No és cap coreografia, ballen amb qualsevol música d’aquesta manera, des de balades fins a música dance”, asseguren a ElNacional.cat fonts properes a la discoteca, que expliquen que "no és un fet aïllat" i que també es ballen a altres discoteques. Però, què ballen? Se’n diu dembow o perreo extrem. I davant la sorpresa, què és aquest ball? Encara que no resulti familiar, no és nou. Va néixer als anys 80 però no ha estat fins que el reggaeton s’ha expandit a nivell mundial que ha trobat un forat per donar-se a conèixer i sobretot, per vitalitzar-se.

L’element principal del dembow és el ritme que, de fet, pren la base del reggaeton i del dancehall, tot i que generalment està marcat per un ritme constant i molt més ràpid que el reggaeton. Així, el ritme i les melodies acostumen a ser senzills i repetitius amb unes lletres plenes d’expressió, en el seu origen, que els joves feien servir per comunicar-se.

“El ball estableix relacions de poder”

És sexista aquest ball? “La violència sexista radica sobretot en el fet que el ball estableix relacions de poder“, explica el sociòleg i investigador de la UAB Enrico Mora. “Mostra la dona com un objecte”. I constata que és l’home qui condueix el ball “enfocat al seu sexe” i que, per tant, la dona té una posició submisa: “Ella està centrada en la satisfacció sexual d’ell”. “Hi ha una exigència en el cos femení, molt marcat per les corbes i actituds sexuals”, assenyala.

Preguntat per si aquest tipus de ball pot influenciar en la manera com ens relacionem, l’investigador insisteix que “es reforcen estereotips de gènere”. Malgrat tot, planteja una reflexió: “Per què ens alarmem? Pel sexisme del ball o per la sexualitat?”. D’aquesta manera, es pregunta per què és aquest ball el que provoca revolució i no els balls de saló: “És el ball o qui el fa?”.

Ara bé, les imatges del vídeo en qüestió fan referència a menors d’edat. En aquest sentit, Mora exposa que es poden trobar en situacions de “conflicte”. “Perrear sí, però potser no cal precipitar-se tant”. I recorda que no s’ha d’oblidar que “ell surt reforçat (del ball), ella no”.

M’agrada però és masclista, què faig?

“Vivim en una societat hipersexualitzada. La revolució sexual és una involució, és quelcom que no portem bé com a societat, no es normalitza, sembla que, al final, l’únic que s’hagi normalitzat siguin les revistes porno”, ressalta la sociòloga i professora del postgrau de Gènere de l’Administració Pública de la Generalitat Cristina Sánchez Miret. “Els balls són masclistes perquè la societat ho és. És una pauta que es repeteix i hi ha situacions en què el ball és molt explícit. Ell gaudeix veient-lo”.

Els balls són masclistes perquè la societat ho és. És una pauta que es repeteix

I el dilema moral. M’agrada però és masclista, què faig? Aquesta pregunta és recurrent en molts joves (i no tan joves). “Conté sexisme sí, però per ballar m’agrada”, declaren.

Precisament sobre aquesta idea també reflexiona Sánchez Miret: “Alguna cosa falla si t’agrada aquesta música però no el missatge de les seves lletres”, així i tot, reconeix que “tots ens hem d’adaptar”. Insistint en la idea d’escoltar la música perquè ens agrada per sortir de festa, l’experta constata que “la imatge del ball va calant fins que es normalitza”.

Així i tot constata que el context hi afegeix molta pressió. “Fa que visquem situacions contradictòries, i hem de ser conscients de les trampes que ens posa la societat”.

Alguna cosa falla si t’agrada aquesta música però no el missatge de les seves lletres

Si bé és cert que cada vegada necessitem imatges més impactants per escandalitzar-nos. “El ball i la sexualització són a les cultures populars des del començament del pop-rock”, exposa el professor i investigador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Roger Martínez Sanmartí. I assegura que el rock-and-roll també causava escàndol pel ball de malucs i les lletres picants, o que el jazz era una música de negres. “I ara ve el reggaeton, i ho du encara més enllà. És un dels elements de la tríada sexe, drogues i rock’n’roll”.

El reggaeton, la música més escoltada

Que el reggaeton és l’estil de música més escoltat d’Spotify no és cap secret. Els experts consultats asseguren que és la música per sortir. “Quan un estil o un ball és tan popular, vol dir que la seva apropiació és molt diversa”, remarca Martínez Sanmartí, y exposa que si bé en els vídeos, en les lletres i en gran part de l’estil hi ha un fort component sexista, “això no vol dir que tothom que ho balla o ho escolta n’hagi de reproduir els patrons. Hi ha maneres molt diverses de participar-hi i fins i tot versions feministes, encara que siguin minoritàries”. També remarca que una cosa és que sigui sexual i una altra que sigui sexista: “La sexualitat pot agradar o no, però evidentment no ha de ser necessàriament sexista”.

 “És un ball hipersexualitzat, se centra en el cos de la dona”, recalca Misex, creadora de l’electroguarritrop. “Els joves són els que hi estan més posats per la seva voluntat de mostrar i demostrar. Vols demostrar que ets el millor”, i subratlla que alguna cosa “s’està fent malament si les noies segueixen preferint això”.

Misex insisteix en el fet que “en tots els balls hi ha un dominant i normalment és l’home”. “I la dona simplement segueix. Llavors ens hem de plantar i preguntar-nos si ho fem perquè això és així o perquè sentim la música d’aquesta manera”.

Tot i això ballar ens agrada. “El ball és una manera més de festejar però de vegades aquest simbolisme es transforma en imitació del coit. Molts balls es converteixen en això”, detalla el professor de musicologia de l’ESMUC Rubén López Cano. Comenta també que totes les músiques estan rodejades de discursos i assenyala que s’estableixen relacions de poder i submissió: “El noi es refrega, però arriba un moment que ja no és excitant per a ell i és la noia qui obté plaer”. Assegura que tot i que pot donar-se aquest cas, que el noi ja no estigui gaudint amb el fregament, “la majoria de les vegades hi ha una ideologia masclista”.

López Cano també parla del debat feminista sobre aquest estil de música i destaca que són coses diferents. “Les noies poden arribar a tenir una percepció diferent de la que té el noi i intervenir. L’home també pot arribar a sentir-se utilitzat”.

Tot i que encara és residual, cada vegada es poden trobar més mostres de neoperreo, on les dones són les qui marquen el pas o exemples de reggaeton feminista i queer, que busquen trencar amb els estereotips. Malgrat tot, els experts consultats constaten que encara falta molta feina per fer. “Tothom diu coses dolentes sobre el reaggaeton però després tothom l’escolta”, conclou López Cano.