Giovanni Bergoglio i Rosa Vassallo van embarcar amb el seu fill, Mario Giuseppe, rumb a l'Argentina el febrer de 1929, enmig d'un dels hiverns més durs del segle. La parella Bergoglio havia comprat el passatge per viatjar en un vaixell anomenat Principessa Mafalda, però, davant la impossibilitat de vendre a temps els béns que la família tenia a la vila piamontesa de Brico Marmorito, van haver de canviar a contracor el passatge i viatjar uns mesos més tard amb una altra nau, el Giulio Cesare. La història d'aquell canvi de bitllet en el darrer moment va quedar gravada en la memòria de la família Bergoglio, perquè el Principessa Mafalda va acabar enfonsant-se davant les costes del Brasil i provocant centenars de morts.
⚫El Vaticà es prepara per a la successió: qui pot escollir al nou papa?
🔴Mor el papa Francesc, DIRECTE | Reaccions i última hora del Vaticà
No és casual que, 94 anys més tard, Jorge Mario Bergoglio obrís les seves memòries, sota el títol d'Esperança, amb la imatge del tràgic final d'aquell vaixell carregat d'immigrants en què van estar a punt d'embarcar-se els avis i el pare. La lluita d'aquells que intenten escapar-se de la guerra o de la misèria per aconseguir una vida millor per als seus fills ha estat en tot moment una de les obsessions del papa Francesc. El seu primer viatge oficial fora del Vaticà, el juliol del 2013, va ser per visitar l'illa de Lampedusa, on any rere any arriben milers d'immigrants irregulars. Des d'allà va denunciar la "globalització de la indiferència" d'un món anestesiat davant del dolor dels altres. "És una vergonya!", va tronar el Papa l'octubre del 2013 davant l'enèsim drama d'una barcassa amb centenars de morts.
Llatinoamericà i jesuïta
Jorge Mario Bergoglio va néixer el 17 de desembre del 1936 a Buenos Aires. Era el més gran d'una família de cinc germans que va créixer al popular barri de Flores de Buenos Aires, fill de Mario Giuseppe, un comptable que treballava al ferrocarril, i de Regina Maria Sivori. El jove Jorge Mario es va graduar com a tècnic químic i es va llicenciar en Filosofia, abans de ser ordenat sacerdot amb 33 anys. El 1973 va ser nomenat provincial dels jesuïtes de l'Argentina. Va ocupar aquesta responsabilitat durant la dictadura militar a l'Argentina i, malgrat que sempre ha defensat que va fer costat als opositors, una de les primeres polèmiques amb què va topar quan va aterrar al Vaticà va ser la provocada per informacions que l'acusaven de passivitat davant del règim. El 1992 Bergoglio va ser nomenat bisbe auxiliar; sis anys més tard, arquebisbe de Buenos Aires, i el 2001, cardenal.
La història de Bergoglio va experimentar un gir radical l'abril del 2013, quan el papa Benet XVI va anunciar la seva renúncia al ministeri de bisbe de Roma, amb un gest inèdit des de feia sis segles. Aquell papa, que aleshores tenia 85 anys, havia intentat des que va ocupar el càrrec imposar transparència a les finances del Vaticà, i va ser el primer a abordar obertament les denúncies de pederàstia dins l’Església. I, tot i això, els escàndols el van acabar esquitxant. Durant els darrers anys del papat de Joseph Ratzinger, la Santa Seu apareixia emboirada entre ombres de corrupció i lluites descarnades pel poder, fins al punt que L’Osservatore Romano va alertar el 2012 que Benet XVI era “un pastor rodejat pels llops”.
No figurava a les travesses
L'elecció de Bergoglio no es va fer esperar gaire. Va ser el segon dia de conclave, el 13 de març del 2013. Passaven cinc minuts de les 7 de la tarda quan va sortir per la xemeneia de la Capella Sixtina la fumata blanca. Les paperetes de la cinquena votació s'acabaven de cremar amb palla seca per anunciar al món que el 266è papa de la història acabava de ser escollit. Mai un jesuïta s'havia situat al capdavant de l'Església, un progressista després del polèmic papat de Benet XVI.
Bergoglio no entrava a les travesses i no s'esperava aquella elecció. Fins i tot havia comprat el bitllet de tornada a Buenos Aires per al dissabte 23 de març. Però la seva defensa sobre la necessitat d'obrir l'Església en un moment de profunda crisi va fer forat entre els cardenals. Va escollir com a nom Francesc, com a símbol de la seva crida d'una "Església pobra i per als pobres". Des del primer moment, es va negar a vestir la musseta vermella que cobreix les espatlles dels papes i la creu d'or, símbol de l'autoritat papal. També va rebutjar les sabates vermelles, que lluïa Ratzinger, el color que des de l'Imperi Bizantí simbolitza el poder. Francesc es va presentar al balcó de la plaça de Sant Pere vestit de blanc i amb una creu d'alpaca, la mateixa que duia quan va ser ordenat bisbe. Tampoc va voler ocupar la residència papal del Vaticà i va continuar vivint a les estances en què s'hostatjava durant el conclave, la Casa de Santa Marta, que es troba dins la Ciutat del Vaticà. Francisco va aparcar explícitament tots els títols vinculats al càrrec i es va presentar únicament com a bisbe de Roma.
Les finances del Vaticà
Amb el nou papa, apareixia des del primer instant un nou tarannà al capdavant de la cúria romana, amb una vocació d'obertura, contrari a l'ostentació i exigint contenció als representants de l'Església. La situació de les finances va quedar de nou en el punt de mira del màxim responsable de l'Església, que va imposar més transparència i control dels comptes.
Però tampoc aquest cop va resultar fàcil. El primer auditor general nomenat el 2014 per revisar els comptes del Vaticà, Libero Milone, va plegar al cap de dos anys enmig d'una tempesta i acusacions d'espionatge. En aquell moment, un dels homes de confiança de Francesc, el cardenal George Pell, prefecte de la Secretaria d'Economia creada per endreçar els comptes de la Santa Seu, estava ja sent investigat per abusos a menors, càrrec pel qual posteriorment va ser condemnat i empresonat durant 13 mesos, abans de ser absolt. Pell va ser substituït per un cardenal jesuïta, l'espanyol Juan Antonio Guerrero, el 2019, que al cap de tres anys va renunciar argumentant raons de salut i va ser substituït pel seu número dos, un economista laic, Maximino Caballero, també espanyol.
Durant aquest temps, la Santa Seu ha imposat una política de més austeritat, també de portes enfora, amb decisions com la retallada de sous de la cúria romana el 2021 per superar la crisi de la covid sense acomiadaments, o l'obligació imposada als cardenals i bisbes que viuen a Roma de pagar el lloguer dels palaus que utilitzen.
Pederàstia
La batalla per acabar amb l'ocultació dels casos de pederàstia dins de l'Església va ser un altre dels propòsits de Bergoglio. “Hem de lluitar contra tots els casos”, insistia l'estiu del 2022 en una entrevista a Reuters en la qual admetia, però, que encara hi ha països en què l'Església mostra resistències davant d'aquesta directriu. Amb tot, es va mostrar convençut que la lluita contra els abusos dins l'Església és ja "irreversible".
El primer any del seu mandat, Francesc va crear la Comissió per a la Protecció de Menors; ha endurit el dret canònic per perseguir els abusos i ha imposat als bisbes l'obligació d'obrir processos contra les denúncies de pederàstia i lliurar a la justícia sempre que ho reclami la documentació dels procediments incoats. En les desenes de viatges que ha protagonitzat, Francesc s'ha reunit amb víctimes d'abusos i, mentre les denúncies han continuat aflorant sense treva, ha demanat perdó en països on han esclatat escàndols.
Constitució apostòlica
La reforma de l'organització del Vaticà ha estat un altre dels objectius del seu papat. Ha impulsat una nova Constitució apostòlica, que modifica l'organització de la cúria, i ha obert la porta a una presència més gran de laics i dones a l'Església. Ha promogut una renovació del col·legi cardenalici —109 dels 137 cardenals que podran votar al conclave han estat nomenats per Bergoglio— i l'ha obert des del punt de vista geogràfic, amb l'argument que l'Església catòlica ha de ser cada cop més universal, perquè la seva força vindrà també de zones com l'Amèrica Llatina, Àsia, l'Índia o Àfrica. El desembre de l'any passat va crear 21 cardenals nous al Perú, Argentina, Equador, Xile, Japó, Filipines, Sèrbia, Brasil, Costa d'Ivori, Iran, Canadà, Austràlia i Itàlia.
Aquesta voluntat d'evangelització i obertura de l'Església l'ha portat a protagonitzar gairebé 50 viatges oficials a una seixantena de països, entre els quals Iraq, Sudan del Sud, Japó, Israel, Gaza, Corea, Marroc, Mèxic, Austràlia, Indonèsia o Filipines, entre altres. No ha deixat de viatjar ni tan sols quan els problemes al genoll el van obligar a moure's amb cadira de rodes.
Divisions al Vaticà
Però la voluntat transformadora de Francisco, que no s'ha aturat ni davant del poderós Opus Dei, no ha sortit de franc. La reacció del sector més conservador del Vaticà no va trigar a fer-se sentir i la tensió amb el sector reformador, que fa costat a la política de Francesc, ha estat constant. Fins i tot ha esclatat en episodis públics, com la publicació el febrer del 2023 de les memòries del secretari personal de Benet XVI, l'arquebisbe Georg Gänswein, en què assegurava que Francesc va mantenir mala relació amb el papa emèrit, cosa que el pontífex sempre ha negat. “El safareig és el diable, que sempre va dient coses dolentes dels altres, perquè el mentider buscar desunir l’Església”, va ventar Bergoglio en la missa de l'àngelus, fent evident l'enuig amb els comentaris.
Els reiterats rumors els darrers mesos sobre la suposada voluntat del pontífex de plegar, seguint l'exemple de Benet, es van atribuir sovint al desig d'aquest sector de veure'l desaparèixer de la primera línia. Això no obstant, Francesc no s'ha cansat de repetir que en cap moment li ha passat pel cap renunciar.
El Papa no només ha resultat un incordi per a l'ala conservadora del Vaticà. Francesc no s'ha cansat de denunciar les guerres i les empreses armamentístiques que hi ha al darrere, en un binomi que no dubta a titllar de "diabòlic". "Les armes amb què es lluita es fabriquen en regions completament diferents, les mateixes que després rebutgen i repel·leixen els refugiats que han generat aquelles armes i aquells conflictes", ha denunciat Francesc, que ha clamat amb intensitat els darrers anys contra les guerres, en particular, el conflicte a Ucraïna i a Gaza. La crida per la pau al món va centrar el balanç del desè aniversari del seu mandat, en què va fer públic un pòdcast, en el qual lamentava que no esperava que "un bisbe vingut de la fi del món" estaria dirigint l'Església "en temps de la Tercera Guerra Mundial". "Pau, necessitem pau!", va advertir.
"He sobreviscut"
Bergoglio era un apassionat del futbol que no veia la televisió des del 1990, des que va observar una escena que el va escandalitzar, i que malgrat la seva aposta per millorar la comunicació de l'Església no s'ha estalviat nombroses polèmiques arran de comentaris desafortunats i sortides de to: des de referències masclistes o consells a les "sogres" fins a les seves declaracions criticant el "mariconeig" als seminaris.
En ser escollit papa, va pensar que el seu pontificat seria breu, tres o quatre anys, i que el seu nom havia estat escollit perquè el conclave fos ràpid. "No tenia cap altra explicació", assegura a les seves memòries, on fa balanç dels seus 13 anys al capdavant del Vaticà, durant els quals, enumera, ha escrit quatre encícliques, a més de nombroses cartes, documents i exhortacions apostòliques, a banda de les desenes de viatges. "Ho he fet, he sobreviscut", confessa, sense amagar una certa satisfacció pel balanç que contemplava en mirar enrere, conscient que el seu moment s'acabava. A partir d'ara, serà el temps qui s'encarregarà de decidir si també l'herència i les reformes que ha impulsat a l'Església aquest bisbe vingut de la fi del món aconsegueixen sobreviure.
