Amb veu pausada, la magistrada Carme Guil Román explica amb fermesa les bondats de la Justícia Restaurativa front a la justícia penal, on ella exerceix des de fa dotze anys com a magistrada a la secció 3a de l’Audiència de Barcelona, i abans com a fiscal a Barcelona. Sosté que en un procés restauratiu s'escolta i es respecta les necessitats de la víctima del delicte, mentre que en l’àmbit penal es persegueix el càstig. En la Justícia Restaurativa, a més, es dona l’oportunitat a l’acusat, que se l’anomena victimari, a responsabilitzar-se del mal causat, procés que, segons la jutgessa, és “transformador” ja que dona una segona oportunitat a la persona i evita la reincidència. Guil acaba de ser nomenada presidenta de la secció espanyola del Grup Europeu de Magistrats per la Mediació (GEMME), on hi ha força juristes catalans, en substitució de la seva companya i magistrada de Família a les Palmes, Rosalía Fernández Alaya. En 2019, Carme Guil va rebre la Medalla d’Honor de la Generalitat “pels seus serveis excepcionals a la justícia, en reconeixement al seu treball per introduir la mediació en l’àmbit penal com a recurs per afavorir una gestió pacífica i constructiva del conflicte”.
Ser escollida presidenta de la secció espanyola del Grup Europeu de Magistrats per la Mediació (GEMME) demostra que a Catalunya s’aposta per la mediació en l’àmbit judicial?
Sí. Per descomptat. De fet, els orígens de GEMME Espanya van néixer aquí. Els magistrats Pascual Ortuño i Raquel Alastruey, vinculats a la mediació en l’àmbit de Família, van ser els primers que van marcar el camí que hem seguit molts d’altres, després. GEMME es va iniciar a França el 2004, i GEMME Espanya es va constituir com a associació el 2007, amb magistrats que pensaven que el millor servei que es feia al ciutadà no era pas el litigi o la sentència, sinó que havien d’haver altres camins que partissin del diàleg entre les parts. Aquest era el punt d’inici: la necessitat de trobar altres vies diferents a la via judicial. Ara, a GEMME Espanya formem part uns 200 jutges, magistrats, fiscals, secretaris judicials, mediadors i professionals relacionats amb la mediació, i la majoria estan a Catalunya.
Recentment, Barcelona va acollir per primer cop l’assemblea del Grup Europeu de Magistrats per la Mediació. Quin és el seu repte principal?
La reunió va ser un moment històric perquè GEMME, que va néixer a França i que sempre feia la seva assemblea bianual a París, la va celebrar a Barcelona. Va ser un punt de trobada essencial i un reflex que hi ha molts magistrats que cerquen vies alternatives a la via judicial per resoldre els conflictes dels ciutadans. Vam veure exemples d’altres països i vam tenir moments emotius fonamentals, com va ser l’experiència de Lina, una mediadora ucraïnesa , que va haver de fugir de la guerra i ara està refugiada a Alemanya. I un altre moment emotiu va ser l’encontre entre Maixabel Lasa, la mediadora i Luís Carrasco, que va participar en el primer dels encontres de la via Nanclares.
Des de GEMME apostem per la cultura de la pau i la reconciliació. És important donar la paraula a les víctimes
El cas de Lasa i Carrasco, dissident d’ETA, és un exemple a seguir?
Nosaltres volem deixar clar la importància que té el diàleg i de donar la paraula al ciutadà, i essencialment a les víctimes, ja que això permet iniciar un camí de pau i de reconciliació. Per GEMME, l’aposta de la cultura de la pau és una de les nostres principals guies.
Catalunya és pionera en la mediació en els àmbits de Menors, Civil, Social i Contenciós-Administratiu. És possible en l’àmbit penal?
Sí, i és una realitat. En l’àmbit penal vam començar desenvolupant processos restauratius en l’àmbit de Menors l’any 2000. Catalunya va ser pionera en justícia restaurativa a Espanya, seguida pel País Basc. Som una de les poques comunitats autònomes que tenim un servei de justícia restaurativa inserit dins del Departament de Justícia, per tant és un servei al ciutadà, ja que depèn de l’Oficina d’Atenció a les Víctimes del Delicte.
La justícia penal busca el càstig, mentre la justícia restaurativa se centra en les necessitats de la víctima, i que el seu victimari es pugui responsabilitzar del mal que ha causat.
Què és la justícia restaurativa?
La justícia restaurativa posa l’èmfasi en la reparació a les víctimes del delicte i a la societat per part dels victimaris. La justícia penal busca el càstig, la sanció de la conducta, busca imposar una pena i per tant apartar al delinqüent. La justícia restaurativa no parla en aquests termes i posa en primer pla a la víctima i els seus interessos i necessitats. La víctima el que necessita sovint és escoltar la veritat del què va passar, perquè es van produir els fets, perquè va ser víctima. I, necessita poder dir-li directa o indirectament al seu victimari tot el mal que li ha fet. I per altra banda, al victimari li suposa un espai per poder responsabilitzar-se plenament dels fets, i aquesta responsabilització té un poder transformador, que evita la reincidència. Ho hem vist en els 21 anys de vigència de la llei de Justícia Juvenil. Els processos restauratius ajuden molt més que la justícia penal a la no reincidència i a la reparació del mal causat. Des de GEMME defensem que la Justícia restaurativa ha de ser un element complementari i un dret de les víctimes de qualsevol delicte. Fins ara les mitjans que es destinen no són suficients i reivindiquem que s’ampliïn.
Què falta?
És veritat que a Catalunya tenim un servei de justícia restaurativa que funciona de fa anys i bé, però manca la difusió de què és el paradigma de la justícia restaurativa a la població. Els mitjans de comunicació és fan ressò d’un judici, dels anys de presó que s’imposen. Quan es parla de justícia restaurativa no es parla de càstig sinó de la víctima, que sovint no se l’escolta ni sovint no es té en compte el que necessita. En el judici, la víctima explica què va passar però no pot dir com se sent ni com li ha canviat la vida. Aquest espai li ho dona la justícia restaurativa. La víctima ha de saber que existeix aquest procés restauratiu.
Es pot sol·licitar la justícia restaurativa amb qualsevol delicte, com ara una violació?
Sí. El que cal és la voluntat de les dues parts, de la víctima i el victimari. Qualsevol part pot tenir la iniciativa de demanar-la. I a l’Audiència de Barcelona tenim una prova pilot des del 2019 per derivar casos al servei de justícia restaurativa, que està al Departament de Justícia. Altres jutjats penals també ho fan. I alguns ho fan abans de la sentència, com en el nostre cas. Però en molts casos, en delictes greus, la víctima no pot participar en el procés perquè no ha passat el temps suficient o hi ha desconfiança abans del judici del què pot passar i es realitza en la fase d’execució de sentència. I és un procés privat, els tribunals no ens n’assabentem. En el cas de Maixabel sí perquè se n’ha fet una pel·lícula i tot.
Expliqui un cas recent.
Bé, a diari hi ha molts casos que derivem. Nosaltres, des de l’Audiència de Barcelona tenim una derivació de casos greus a justícia restaurativa. Són persones que han patit un delicte greu, com pot ser una víctima d’unes lesions. Recordo el cas una discussió en una zona skates entre dos joves. Un li va donar un cop d’skate a un altre al cap que li va deixar una cicatriu molt evident. Tots dos es coneixien perquè compartien aquesta afició. I la seva derivació a justícia restaurativa va permetre que parlessin de com els havia canviat la vida, a un perquè li demanaven molts anys de presó i a l’altra per conviure amb el fet i la cicatriu que li recordava cada dia què havia passat. El poder transmetre a l’altra persona : “com em vaig sentir i com m’ha afectat la vida”, i que l’altra persona et digui:” en soc responsable i ho sento, i el que vaig fer és irreparable però si ho pogués canviar ho faria”, dona a la víctima un bri d’esperança, que el culpable del seu mal pot canviar i transformar-se, pot evolucionar. En aquell cas, va haver un acord en l’àmbit restauratiu i el que arriba al tribunal és un acord entre les parts, amb una conformitat i una rebaixa de la pena. En la majoria de conformitats que fan advocats amb la fiscalia, la víctima no té cap participació. En canvi, amb el procés restauratiu, la víctima és la protagonista i és ella qui se sent partícip del procés, i quan hi ha una conformitat en la pena, és una conformitat qualificada, de qualitat perquè ha participat.
Hi ha un projecte molt bo, i que inclou mesures que ja s'apliquen en l'àmbit de Menors, com és el fet que si la víctima se sent reparada, la fiscalia pot demanar l'arxivament del cas
Cal canviar alguna llei per impulsar la justícia restaurativa?
Sí. Des de GEMME hem demanat canvis legislatius perquè tenim una Llei d’Enjudiciament Criminal que és de 1882, amb algunes reformes. Hi ha un projecte molt bo aprovat el 2020 pel govern, que encara no ha passat el tràmit parlamentari. En algunes coses és semblant al procés de l’àmbit de Menors, que inclou la justícia restaurativa, que és que si la víctima se sent reparada, el fiscal pot demanar l’arxivament del procediment. Això s’hauria de generalitzar, i a més, és una recomanació a nivell europeu del 2018, i molt recentment una declaració dels ministres de Justícia de la Unió Europea, que es va fer a Venècia el desembre de 2021, on tot els ministres, inclús la nostra ministra de Justícia, parlaven de les bondats de la justícia restaurativa i de la necessitat de que totes les víctimes de qualsevol delicte tinguin accés a processos restauratius. I des de GEMME el que demanem és que això sigui realitat.
Què falta, doncs?
A Catalunya som pioners però tenim un servei molt infradotat. Són 14 persones, entre mediadors i facilitadors, per tot Catalunya i en caldria el doble de professionals. Hi ha molts procediments derivats i pocs professionals. S’hi deriven uns 2.000 casos. La ciutadania no coneix aquest procés, i quan hi ha algun conflicte amb uns veïns o un company de feina, el primer que fan és posar una denúncia. En els processos de Família passa el mateix, en un conflicte entre la parella per regular el futur dels fills, es posa una demanda en lloc de prioritzar el parlar com a pares, que ho poden resoldre millor que no pas els jutges.
Falta cultura del diàleg i la mediació a la societat, però també als advocats?
El que defensem és que la mediació i la justícia restaurativa sigui un servei més que els advocats han d'oferir als seus clients. No pot ser que els advocats donin com a consell posar una demanda i anar a judici. La setmana passada, el president del TSJC informava del col·lapse judicial que tenim. Més que mai, és urgent aplicar mètodes alternatius i adequats a la resolució de conflictes. No pot ser que el Poder Judicial ho resolgui tot.
En el procés penal, el tractament que es dona a les víctimes és molt deficitari, i si s'afegeix el retard amb que arriben els casos a judici és insuportable. Cal aplicar mètodes alternatius a la resolució de conflictes
Què se li ofereix a la víctima?
En un espai restauratiu, a la víctima no només se li ofereix una trobada amb el seu victimari. Les trobades amb els victimaris són possibles o no. Hi ha altres metodologies restauratives que no passen per aquesta trobada, els facilitadors tenen feina.
Quines metodologies?
En un delicte, no només hi ha una víctima i un victimari sinó que hi ha tot una comunitat que està afectada, que pot ser la família de la víctima, la comunitat, un poble... Altres dinàmiques són els anomenats cercles de família, les conferències. Són mètodes que apel·len més a l’àmbit comunitari, on els facilitadors criden a responsables de la comunitat que poden tenir alguna cosa a dir en el delicte que s’ha comès i el victimari es pot responsabilitzar del què ha fet a la víctima i a la comunitat.
En un cercle de diàleg, una víctima de sexting va poder explicar com li va afectar i no sentir-se sola. I en conèixer el seu victimari, primer desconegut i que representava com un monstre, va sentir-ne compasió en veure les seves circumstàncies
Expliqui un cas?
Doncs, una noia que va patir sexting, que és un assetjament de difondre una imatge sexual d’una persona a les xarxes socials. És una noia de 16 anys que va viure aquest assetjament de forma brutal, i quan no va poder més ho va explicar a la germana i als pares i van posar la denuncia. I ella explicava que va viure tot aquest procés amb pànic perquè no sabia qui era el seu victimari, i per això va deixar de sortir i de relacionar-se. Ella explicava molt gràficament que se l’imaginava com un monstre, que li feia pànic trobar-se'l. Es va fer la investigació policial i es va identificar que era un noi del seu institut i ella no era la única víctima, sinó també altres noies. A Justícia Juvenil es va organitzar un cercle de diàleg, la noia, les altres noies i altres membres de l’institut. La noia va explicar que el cercle la va ajudar a no sentir-se sola, també va explicar com es va sentir, però també va escoltar el noi i les seves circumstàncies i el va deixar de veure com un monstre, a veure’l com un pobre noi, que a més tenia un patiment personal i familiar molt important. Ella va sentir compassió per aquesta persona que li havia fet tant de mal. Els cercles ofereixen aquest acolliment de la comunitat. Sovint les víctimes dels delictes es troben molt soles. El delicte estigmatitza el victimari però també a la víctima.
Com resoldria la manca de jutges a Catalunya?
Malauradament influeixen diversos factors en la manca de jutges a Catalunya. Un és la manca d’opositors per l’estructura social que tenim, respecte d’altres comunitats. I un segon factor important és que tenim un elevat volum de treball en comparació d’altres zones. Sovint es parla de l’idioma, però aquest no té cap tipus de rellevància per treballar aquí. El que sí és insuportable és la càrrega per treballar que aquí tenim. I el que cal és crear més jutjats, amb més jutges i jutgesses o el sistema s’enfonsa completament. Actualment, a l’Audiència de Barcelona estem assenyalant judicis d'aquí a un any i mig, segons les dades que va donar el president Antonio Recio. Això no és justícia perquè quan ens arriben els casos per fer el judici ja ha passat molt de temps dels fets. En el procés penal el tractament que donem a les víctimes és molt deficitari, i si ho sumes al temps d’espera en donar resposta, resulta insuportable. Cal aplicar mitjans alternatius a la resolució de conflictes.
I augmentar l’ús del català a l’Administració de Justícia?
Cal que tots els juristes ens posem amb l’objectiu d’augmentar l’ús del català. Perquè és veritat que hi ha jutges catalans i que treballen en català però també cal que més advocats usin el català en les seves denuncies, querelles i demandes. Hi ha una llegenda gens certa que diu que si es presenten els escrits en català, el jutge o a jutgessa ho veurà amb pitjors ulls i això no té cap base. No pot dependre només dels jutges. La majoria d’advocats que venen a les sales de vistes són catalans, i canvien de llengua. Cal que tots els operadors jurídics, jutges, fiscals, lletrats de l’Administració de Justícia i advocats facin més ús del català.
Amb el bloqueig del Poder Judicial, els partits polítics afecten a tots els ciutadans, no tenen en compte les seves necessitats
I del bloqueig polític per la renovació del Consell General del Poder Judicial, els companys europeus els pregunten què passa?
Sens dubte és un dels temes que més ens pregunten i més dubtes generen per que no s’entén com un òrgan que és un dels poders de l’Estat tingui aquest nivell de politització. El bloqueig que hi ha en el Poder Judicial fa molt de mal a tots els ciutadans, no només als jutges, que també. És un reflex que els partits polítics no tenen prou en compte les necessitats dels ciutadans. Aquesta paràlisi que hi ha es nota molt en la dotació de mitjans, en la renovació de càrrecs i hi ha moltes necessitats per atendre. I els polítics obliden que darrera de cada expedient judicial hi ha un ciutadà o ciutadana.
Amb aquest context, és normal que els ciutadans no confiïn en la justícia, tot i que es posen moltes denúncies i demandes?
Sí. En les enquestes a nivell europeu, els jutges tenim una valoració molt baixa, de les pitjors d’Europa. Penso que és per diversos motius. Un d’ells és el retard que tenim en donar resposta, i una altra és que aquesta resposta no s’adapta a les necessitats del ciutadà. Per exemple, en l’àmbit contenciós administratiu es triguen deu anys en donar una resposta, i així no podem dir que estem oferint u servei públic. I no hem d’oblidar que els jutges estem salvaguardant els drets fonamentals dels ciutadans. Quan triguem tan temps en donar resposta, doncs és normal que el ciutadà pensi que la justícia no funciona. I en l’àmbit penal, una víctima tampoc se sent ben tractada. Hi ha moltes coses que s’han de canviar. És responsabilitats de tots: dels jutges que som a cada òrgan judicial i, per descomptat, del nostre òrgan de govern.
En el cas català, s'ha dipositat en els òrgans judicials una responsabilitat que no li tocava
Creu que s’ha legislat contra Catalunya per aturar el procés independentista?
Sincerament, i com a opinió personal crec que no. És una qüestió complicada i sovint s’ha vist falta de comprensió per part de Catalunya. Els fets que van passar el 2017 i posteriorment han tingut una repercussió en tota la societat catalana, i malauradament s’ha dipositat en els òrgans judicials una responsabilitat que no li tocava. GEMME reivindica la necessitat del diàleg, de la cultura d ela pau i de la no confrontació.
En el cas català falta diàleg entre els polítics?
És un cas clar de necessitat del diàleg, d’una mediació i d’un acord, sense obrir ferides i sobretot no augmentar les ferides existents. I això és possible i s’ha fet a nivell de comunitats petites i on ha hagut molt patiment. Hi ha mediadors en la recuperació del diàleg en algunes poblacions. Des de GEMME tenim alguns exemples, com a València. Hi ha pobles que s’han barallat per algun motiu determinat i han trobat el camí del diàleg i de la reconciliació. El requisit perquè passi és el voler, el desig que es vulgui arribar a un acord i la consciència de dialogar per arribar a un acord. És escoltar el que l’altra necessita, i tu dir el que necessites. Això és el que necessitem. S’ha fet en nivell micro i es pot fer en macro.
En aquest aspecte, la societat va més avançada que els polítics?
Sí, totalment. Els partits pensen que la confrontació els dona rèdits, i a curt termini. Eixampla més les ferides i després és més difícil de reconstruir un futur en pau i conciliació entre les parts. Això és pot extrapolar amb qualsevol problema que tinguis amb el teu veí o company de feina. I a Catalunya s’han organitzat cercles de diàleg.
Quins?
Per exemple, des de la Universitat Pompeu Fabra en moments àlgids a Catalunya, entre els anys 2018 i 2019, es va convidar no a polítics sinó ciutadans amb diferents opinions. Els cercles de diàleg propicien l’escolta activa i entendre a l’altre i acceptar les diferències sense arribar al conflicte. Quan participes en algun cercle de diàleg veus el poder transformador que tenen.
Com funciona un cercle de diàleg?
A GEMME hem participat en algun d’aquests cercles. És un grup format per unes 20 o 30 persones conduït per dos o tres mediadors, i el que dirigeix dona la veu a cada un dels participants i els fa les preguntes, com ara: “Com et sents? Que vas sentir aquell dia? I què voldries pel futur?” Són preguntes clau que es van desenvolupant. Tothom té un torn de paraula i has de respectar i escoltar a l’altra persona. Per això, aquesta dinàmica és tant valuosa per resoldre els conflictes. S’han fet en comunitats més petites.
Per exemple?
A Sant Adrià de Besòs, entre la comunitat gitana i la paia s’han fet cercles de diàleg. També s’estan fent entre segones i terceres generacions de la Guerra Civil, que van ser víctimes. Aquesta eina té molta força en molts camps per arribar a aquest camí de futur sense conflictes. Són iniciatives molt potents i desconegudes. A mediació comunitària funcionen molt bé, i molts ajuntaments l’apliquen. En un delicte, no només hi ha una víctima i un victimari sinó que hi ha tot una comunitat que està afectada, que pot ser la família de la víctima, la comunitat, un poble.
Les guerres, com l’actual a Ucraïna, i els algoritmes de les xarxes ens porten a la confrontació com a societat
Sí, però, hi ha alguns que nedem a contracorrent. I continuem dient que una altra societat és possible, i que una altra justícia és possible.