El 10 de maig de 1983, a la Guinea Equatorial, dos oficials i un sotsoficial van donar un cop d'Estat contra el dictador Teodoro Obiang Nguema, que havia pujat el poder el 1979, mitjançant un putsch contra Francisco Macías. L'aixecament militar va fracassar ràpidament i va haver-hi un centenar de detinguts. Un dels caps de l'operació, el sergent Venancio Mikó, va aconseguir fugir de la presó de Blabich dos dies després i refugiar-se a l'ambaixada espanyola a Malabo, on va demanar asil diplomàtic. El govern guineà exigia l'immediat lliurament de Mikó, i fins i tot va amenaçar amb treure'l per la força. El govern espanyol en principi es va negar a lliurar-lo. L'ambaixada va ser assetjada, i tots els cotxes que hi entraven i sortien, fins i tot amb matrícula diplomàtica, eren regirats. Això va estar a punt de dur a una crisi bèl·lica entre els dos països. Aquest és un precedent directa de la situació que es viu actualment a l'ambaixada espanyola a Caracas, tot i que amb diferències notables, com es veurà.

Operatiu militar

El de Mikó no va ser el primer cop d'Estat contra Obiang. Ja n'havia patit un el 1981. Tampoc en seria l'últim. Però era la primera vegada que algú demanava asil a l'ambaixada espanyola a Malabo i va obrir la crisi diplomàtica més seriosa dels primers temps del PSOE. El govern espanyol de Felipe González no va descartar una operació militar contra Guinea Equatorial. No era impensable: França havia enviat tropes, sovint, a intervenir als països de l'Àfrica Central, i l'exèrcit guineà, molt dèbil a l'època, difícilment podria haver resistit una intervenció militar espanyola. Obiang podria caure per una intervenció exterior, com molts altres dictadors africans. A Alcalá de Henares els paracaigudistes espanyols van passar alguns dies en estat d'alarma, sense poder sortir de la base, i amb els avions Hèrcules preparats a la pista. Sembla ser que, com que els Hèrcules no tenien autonomia de vol per anar i tornar des de les Canàries, el govern espanyol havia obtingut el vist-i-plau de l'exèrcit francès per utilitzar la seva base de Libreville per fer benzina als seus avions després de llançar els paracaigudistes i aterrar a Malabo quan la pista estigués ja assegurada. A les aigües canàries s'hi van concentrar la fragata Astúries, el petrolier Teide i el transport de tropes Aragón, preparats també per intervenir a la Guinea amb forces d'Infanteria de Marina.

Tenses negociacions

Un parell de trucades de Felipe González a Obiang van aconseguir, sembla ser, aturar l'atac militar guineà a l'ambaixada espanyola. El ministre d'Exteriors, Fernando Morán, va viatjar a la Guinea el dia 24 de maig per intentar trobar una sortida negociada. Va pressionar el govern guineà amb el tema de l'ajuda al desenvolupament espanyola, que suposava, en aquells moments, més del 25% del PIB guineà. La seva principal preocupació era que s'executés o torturés a Mikó, i condicionaven el seu lliurament a que tingués un judici just. A la fi, el 27 de maig, després de 15 dies a l'ambaixada, es va arribar a un acord segons el que es lliurava al sergent a canvi d'un judici just, que no se'l torturés i que se l'indultés en cas de pena de mort. A més a més, l'acord establia que Mikó podria ser visitat diàriament per diplomàtics espanyols i per un metge per tal de garantir que es complia l'acord. Morán, a més a més, va anunciar que Mikó després del judici seria expulsat de Guinea, però sembla que aquest acord no es va arribar a signar.

L'incompliment

El govern guineà no va complir l'acord. Es va autoritzar la primera visita d'un diplomàtic 10 dies després. I Venancio Mikó va ser torturat. Molt. Al Consell de Guerra, marcat per les irregularitats, es va demanar la pena de mort per al sergent Mikó i per als dos alferes implicats. El 4 de juliol es va dictar sentència de mort contra els tres caps militars i al dia següent, sense possibilitat d'apel·lació, es va executar als dos alferes. El rei Joan Carles va demanar que no s'executés Mikó, però aquest va desaparèixer.

Què li va passar a Venancio Mikó?

Venancio Mikó va ser salvatgement torturat, a desgrat dels compromisos signats amb l'Estat espanyol. Va passar tot aquest temps en aïllament. Estava sol, en un calabós, dia rere dia, sense poder sortir. Els vigilants refusaven parlar amb ell. Només es podia rentar, amb una galleda d'aigua, un cop a la setmana. Durant aquest temps no va tenir cap contacte amb els seus familiars, que temien que l'haguessin matat. Un periodista francès que va visitar Malabo va pressionar al règim perquè li deixessin veure Mikó, el 1988. Va ser la primera ocasió en què va sortir del calabós. La primera en què es va vestir decentment. La primera en què va poder parlar amb algú... El van alliçonar estrictament sobre què havia de dir i el van advertir de les possibles conseqüències de dir el que no tocava. A Mikó ni se li va ocórrer de desvelar els maltractaments que havia patit i es va limitar a explicar que el tractaven bé; a més a més, va criticar a Espanya, tot afirmant que allà es difonien mentides sobre la seva situació (tal i com l'havien alliçonat). Malgrat tot, la breu entrevista amb el periodista, en presència d'alguns torturadors, va servir perquè tothom sabés que encara era viu. Després de la seva sortida a la llum, va tornar a ser reclòs, però ja no en règim d'aïllament.

L'alliberament

La desaparició de Mikó va enterbolir notablement les relacions bilaterals. Periòdicament, els grups d'oposició al Congrés demanaven al govern espanyol per la situació del sergent, i el PSOE no sabia què respondre. Diferents gestions oficials no van poder treure l'aigua clara de què havia succeït. El novembre de 1991 Felipe González havia de viatjar a la Guinea. Fins i tot s'anunciava que aquest viatge marcaria el gir d'Obiang (que ja duia 12 anys al poder, governant de forma autoritària) cap a la democràcia. González duria a Guinea la "transició", marcada per l'exemple espanyol. Madrid va exigir que l'executiu guineà alliberés Mikó, com a gest de bona voluntat i de rectificació de l'incompliment dels seus acords. I a la fi es va aconseguir. Mikó va ser obligat a rodar un vídeo en què agraïa a Obiang el seu "espontani" gest de clemència i llançava acusacions contra tot tipus "d'enemics interns i externs" del país. Va ser alliberat, però se'l va apartar de l'exèrcit i se'l va confinar al seu poble natal, on va passar a dedicar-se a l'agricultura. No ha tornat a tenir cap rellevància política. Però es va convertir amb el màxim defensor de l'Estat espanyol a Guinea Equatorial. N'estava convençut que el 1983 la intervenció espanyola li va salvar la vida (els seus companys van ser executats) i que el 1991 si no arriba a ser per Felipe González hagués continuat tancat en una cel·la. "Mai li agrairé prou a Espanya el que va fer per mi", assegurava molt agraït l'antic colpista.

Les diferències

Hi ha diferències importants entre el cas de Mikó i el del tancament de Leopoldo López a l'ambaixada a Caracas. Des del 2009 no és possible demanar asil a ambaixades i consolats espanyols (altres països que ho permetien també han anat restringint aquesta possibilitat). Per tant, López no es pot acollir a aquesta opció. Per altra banda, Guinea Equatorial era un país que tendia a no respectar les convencions diplomàtiques, i no es podia descartar un atac militar contra l'ambaixada espanyola (que en el cas actual és improbable que es produeixi, encara que pugui haver-hi fortes tensions). Per altra banda, en el cas de Guinea era plantejable una operació militar espanyola, que fins i tot hauria pogut tenir com a objectiu eliminar la dictadura de Teodoro Obiang. En el cas veneçolà, per qüestions militars, però també diplomàtiques, no és plantejable una operació militar espanyola al país. Això no vol dir que aquesta situació no pugui dur múltiples complicacions al Ministeri d'Afers Estrangers espanyols, que es troba en una situació molt delicada i incòmoda.