"Si no tens res a amagar-me, per què no em dones la contrasenya del mòbil?". "Passa'm una foto, et juro que només és per a mi i quan m'ho demanis l'esborro". "M'ha tornat a escriure aquell noi per Whatsapp a qui no vaig contestar, només és un pesat". La nostra vida està plena de comportaments intrusius que per si sols no semblen perillosos, però si es produeixen tots seguits, poden escalar fins a conductes delictives, i esdevenir assetjament.
I és que les formes de relacionar-nos han anat canviant amb els anys, i l’internet i les xarxes socials ens han obert a porta a estar disponibles per algú les 24 hores del dia a través d’una pantalla.
Com és el ciberassetjament?
L’assetjament online existeix de moltes formes, igual que passa en la vida, però la més particular s'identifica en tres passos: primer, l'assetjador busca informació de nosaltres, després estableix vincles amb la nostra xarxa més propera i, finalment, ens difama. La difamació pot ser des de la publicació de mentides per deixar-nos malament fins a l’enviament de fotografies, imatges retocades o vídeos sexuals. Alguns casos mediàtics són, per exemple, la treballadora de l’empresa IVECO a Madrid que va acabar suïcidant-se després que es distribuís un vídeo sexual seu o les imatges sexuals que van publicar d’Olvido Hormigos, que 8 anys després ella mateixa denunciava que seguien a la xarxa.
Es calcula que un 23% de les dones a tot el món han experimentat assetjament virtual i 1 de cada 10 ciberviolència. Ariadna Trespaderne, criminòloga i membre del Grup de Recerca en Perfilació i Anàlisi de la Conducta Criminal de la UB, remarca la importància d’aplicar la perspectiva de gènere en el ciberassetjament i en vincular-lo a la violència de gènere: “Hi ha molts paràmetres sobre els quals actuen diverses formes d’assetjament que patim més les dones que el gènere masculí, i això es reprodueix a les xarxes socials”.
Les conductes de ciberassetjament poden ser, en un principi, molt difícils de detectar si no estem assistits per un professional. Per Trespaderne, el fet que existeixi una pantalla d’ordinador fa que la persona que està sent assetjada pugui sentir l’altra “lluny d’ella”, que no “se senti en risc” o que tingui la sensació que “la policia no ho podrà aturar”.
La tecnologia, però, afegeix elements específics i perillosos: els continguts són molt fàcils de trobar, un cop penjats poden persistir durant molt temps, qualsevol pot replicar-ho (i de forma anònima) i una publicació pot créixer com l’escuma i viralitzar-se. En tres paraules: internet és un mitjà anònim, ràpid i globalitzat.
Nosaltres tenim el que es diu la petjada digital, i encara que les plataformes esborrin el contingut un cop l’hagis denunciat, quantes persones el deuen haver vist? Qui el deu haver compartit?
Diuen que “allò que es penja a la xarxa, queda a la xarxa”, i per Trespaderne és cert. “Nosaltres tenim el que es diu la petjada digital, la nostra activitat 'rastrejable' que es manifesta en dispositius digitals i internet. Per exemple, encara que les plataformes esborrin el contingut un cop l’hagis denunciat, com una fotografia, quantes persones l’hauran vist? Qui l’haurà compartit? La poden recuperar? Sabem com ens pot afectar?”.
Les persones darrere les pantalles
El ciberassetjador té moltes possibilitats de ser un conegut, ja que només el 30% dels casos corresponen a perfils desconeguts. La majoria de casos de ciberassetjament es donen per part de parelles o exparelles, com comenta Tespaderne, i a vegades companys de feina o de la universitat. La criminòloga especifica que acadèmicament "mai etiqueten". És important tenir clar que: “Si bé coneixem que hi ha característiques comunes en els agressors, hi ha diferents perfils, aquests es vinculen a la motivació i modus operandi. Envers les víctimes, tampoc hi ha un perfil únic, ja que són el mirall de les fantasies dels agressors”.
L’Informe de Pikara Lab ‘Les violències de gènere en línia’ recull que hi ha una tendència que les víctimes siguin dones entre 18 i 30 anys i responguin a tres tipus de perfils: o es troben en una relació íntima de violència amb la persona que les agredeix, o són conegudes per l’opinió pública per allò al que es dediquen (periodistes, artistes, activistes) o són supervivents de violència física o sexual. En tots els casos, després d’haver patit ciberassetjament, no tornen a actuar igual a la xarxa.
Un estudi d’Amnistia Internacional calcula que el 76% de les dones que han sofert assetjament a les xarxes han canviat la forma en què les utilitzen, i així ho explica també Ariadna Trespaderne: “Moltes d’elles fins i tot s’esborren tots els seus comptes, correus electrònics i més!”
Autoprotecció, i no censura
Ens trobem davant casos on hi ha un alt nivell de censura posterior i on els processos de victimització giren al voltant de la vergonya i la culpa. Processos semblants a altres tipus d’assetjaments: “Si no hagués enviat aquell vídeo”, “si no hagués dit això a Instagram”, “si no hagués begut tant” o “si no m’hagués posat aquella faldilla”.
Per Trespaderne, el millor missatge davant això és la sensibilització, la formació i l’autoprotecció: “Quan em refereixo a autoprotecció no em refereixo a la censura, o a canviar els continguts, sinó que hem de prendre consciència que allò que publiquem es queda a la xarxa i hem de ponderar el risc”. El contingut de les nostres xarxes socials, moltes vegades, conté moltíssima informació: on anem, amb qui anem, que ens agrada, que no ens agrada o quins espais freqüentem.
Quan l’assetjament passa de l’online a l’offline
En el ciberassetjament ens podem trobar que no veiem que les conductes siguin perilloses per a la nostra integritat física. No entenem de la mateixa manera que sàpiguen on som tot el dia a través de les nostres xarxes socials a què ens persegueixin fins a casa, o que ens preguntin constantment què fem per WhatsApp a què ens espiïn al nostre lloc de feina. El cert és, però, que els casos d’assetjament online que creuen la barrera per passar a la conducta física són més dels que pensem. Trespaderne explica que és un dels perills afegits, i que pot provocar canvis molt radicals en les víctimes com que s’eliminin totes les comptes de les xarxes, es canviïn telèfons, es posin càmeres de seguretat o, fins i tot, es canviïn les zones d’oci. A més gravetat d’assetjament, més possibilitat que passi en l’àmbit “offline”. Sempre tenint en compte la motivació de la persona que assetja: “si busca venjança, finalitats físiques o sexuals o, per exemple, recuperar una relació passada”.
Què diu la legislació respecte al ciberassetjament?
El ciberassetjament està tipificat al Codi Penal des del 2014, quan es va incloure un article específic. Aquest, però, només contemplava aquells actes amb finalitats sexuals. La reforma del Codi Penal del 2015 va ampliar en contingut, especificant també càstigs al voltant d’actituds que fomentin o incitin a l'odi, l'hostilitat, la discriminació o la violència per motius de gènere, entre d'altres. L’any 2016 es van incloure una regulació del que es considera ‘stalking’ (vigilància d’una persona o atemptat contra la seva llibertat personal) i del ‘sexting’ (enviament de continguts sexuals sense consentiment).
Per Trespaderne "s'ha avançat moltíssim" , i defensa que cada cop "hi ha major incidència" en la capacitat d'acció davant aquest tipus de conductes delictives. La criminòloga, però, llança una predicció que no deixa ningú indiferent: "per molt que nosaltres tinguem més capacitat per perseguir aquest tipus de conductes, es transformaran per seguir existint en línia, perquè les possibilitats són moltes i les seves peculiaritats ho permetran".