Molta gent fa plans per a quan siguin grans, des d'on viure a què fer en cas que es tornin dependents. Hi ha moltes maneres de transitar l'etapa de la vellesa, però una poc coneguda és la de viure en comunitat i des de l'autogestió. El cohabitatge sènior és un concepte nascut a Dinamarca als anys seixanta que s'ha anat expandint per Europa i que encara és emergent a Catalunya. Marta Pi, doctora en antropologia, defineix els cohabitatges sèniors com "autogestionar la vellesa com la vida adulta, basant-se en el suport mutu". Els projectes de cohabitatge sènior reuneixen un col·lectiu de persones amb una visió comuna de com viure aquesta darrera etapa de la vida, Pi comenta que molts no volen "ser una càrrega" o el model de residències no els agrada, així que fan el pas d'organitzar-se compartint despeses, espais i cures per construir-se la vellesa que volen.
Actualment, a Catalunya hi ha diversos projectes de cohabitatge sènior en marxa, i alguns dels que van més avançats són Can 70 (Barcelona) i Walden XXI (Sant Feliu de Guíxols), tots dos sota els paraigües de la cooperativa d'habitatge Sostre Cívic. "Això no és una residència", adverteix Elionor Sellés (69 anys), membre de Can 70, qui apunta que sovint hi ha aquesta confusió entre les persones que es mostren interessades pel seu projecte. Sellés remarca: "Una residència, sigui o no amb ànim de lucre, és un lloc regit per principis jeràrquics dissenyats per acollir persones amb dificultats. Està organitzat des de l'òptica de qui presta el servei, no des de qui ho rep". En canvi, els projectes de cohabitatge s'autogestionen, posant al centre les necessitats dels integrants de la cooperativa. L'Aurora Moreno (72 anys), membre de Walden XXI resumeix: "Tenim ganes de ser actius i decidir nosaltres com volem envellir".
Projectes pioners
A l'Estat espanyol, el concepte de cohabitatge sènior és encara un estrany. De fet, Sellés va entrar en contacte amb aquest model de cohabitatge a Alemanya. "Estava de vacances i per coses estranyes de la vida vaig anar a parar a viure uns dies en un cohabitatge sènior a la ciutat d'Hamburg. Tenia llavors cinquanta i pocs anys i vaig pensar, 'això és el que jo vull per fer-me gran'", explica. En el cas de Moreno, la idea d'envellir en comunitat feia anys que li rondava, recorda que de fet ho havia parlat amb alguns amics. "El que passa és que després amb els amics que has parlat d'això comencem una mica a disgregar-nos, a viure cadascú una mica diferent i aquesta idea va quedar allunyada", explica.
Les dues cooperatives sèniors de les quals formen part són projectes pioners a Catalunya, que mostren que, si bé construïdes en unes bases similars, cada un d'aquests projectes és un món. Per exemple, Can 70 està construint un edifici des dels fonaments en un terreny cedit per l'Ajuntament de Barcelona a Sostre Cívic a Sarrià. En canvi, Walden XXI va comprar un antic hotel a Sant Feliu de Guíxols i l'estan adaptant. Moreno remarca que per poder comprar l'immoble va tenir el suport de Sostre Cívic. "Qui li donaria una hipoteca de 25 anys a una colla de iaies?", bromeja.
Tots dos projectes aterren a zones diferents de Catalunya, però es volen integrar amb el teixit veïnal i obrir literalment les portes a la zona on radiquen. Sellés subratlla: "Algunes persones sí que són del districte, però la majoria no. Llavors, des del principi nosaltres hem entès que no volem ser un bolet dintre del barri, incardinats a dintre del barri". Tot i que encara no s'ha posat la primera pedra de l'edifici de Can 70, els seus membres ja s'han posat en contacte amb les entitats del barri i han començat a treballar la relació amb el teixit veïnal del qual serà el seu futur barri. Per la seva banda, Walden XXI segueix els mateixos passos.
Envellir en comunitat, aprenent pel camí
L'organització de l'espai és molt important per aquesta mena de projectes i tant Can 70 com Walden XXI han estudiat a fons com volen que sigui la llar de la seva vellesa. Aquesta mena de projectes potencien molt els espais comuns, sense deixar de banda l'esfera privada. Això va més enllà de l'arquitectura dels immobles i penetra en el model mateix de vida que es promou en aquestes cooperatives. "Anar a viure a un habitatge cooperatiu per a l'envelliment significa que hi ha una part comunitària, però també hi ha una part privada. Per tant, tu continues fent la teva vida. Tu tens una vida pròpia. Malament aniríem si deixem la nostra vida a part", detalla Sellés, qui afegeix: "Tu no deixes de tenir els teus propis aspectes. Pots continuar desenvolupant la teva pròpia vida. Però després hi ha una part de vida comunitària".
Si bé cada projecte de cohabitatge s'organitza de diferent manera, el diàleg entre la comunitat que el conforma és clau. "Estem en construcció. No només l'edifici, sinó tot el projecte", afirma Moreno qui remarca que en el cas dels projectes és de forma literal i figurada. Totes dues destaquen com s'organitzen en les seves respectives assemblees, on arriben a consensos sobre el funcionament de tots els aspectes de la cooperativa. Des de guia de cures fins a consensuar les activitats o els usos dels espais de l'edifici.
Al voltant de com es consensuen les línies vermelles, un tema recurrent és la possible futura la dependència. Fins a quin punt viure en comunitat implica fer-te càrrec d'un altre membre de la cooperativa? El límit es consensua. Marta Pi apunta: "Les cures les resol la mateixa comunitat. Viure en una llar cooperativa és sobretot un exercici de llibertat i això també implica quines necessitats no volen o no es poden assumir i, aleshores cal externalitzar-les".
"Portar un caldo quan la veïna estar malalta o escoltar quan tens un problema o acompanyar-te perquè tens un diagnòstic difícil o dificultats temporals, és clar. Ara bé, què passa quan ja venen quan els inconvenients esdevenen ja permanents?", exemplifica Sellés. La cooperativa comparteix les despeses de contractar personal extern.
Qui està articulant aquests projectes?
Pi assenyala que darrerament aquesta mena de projectes de cohabitatge sènior s'han fet més accessibles per organitzacions com Sostre Cívic o La Dinamo Fundació. Tanmateix, l'antropòloga assenyala que actualment el perfil de les persones que s'embarquen en aquesta mena de projectes són "persones amb un nivell educatiu mitjà o alt i de classe mitjana". L'experta apunta que sovint aquestes iniciatives neixen de grups de persones que compten també amb cert capital. Així ho apunta també Sellés: "No és un sistema assequible per tothom. Per exemple, en el nostre cas cal un capital inicial retornable entre els 32.000 i 40.000". La membre de Can 70 també apunta que si ve moltes despeses són compartides s'ha de tenir en compte que mensualment es paga una quota per cobrir diversos serveis com les cures o el manteniment, entre molts altres, que poden oscil·lar entre els 700 i els 900 euros.
Al marge del perfil econòmic o educatiu més comú en aquests projectes, també hi ha un perfil per edat. "Per tal que l'ajuda mútua sigui possible, hem d'intentar no envellir totes alhora perquè si no doncs serem molta gent a cuidar", explica Sellés, qui exemplifica que a Can 70 actualment tenen obertes places a la seva cooperativa a les franges més baixes d'edat: dels 55 anys a 64 anys.
Tot i que sovint l'envelliment es relaciona sovint amb la jubilació, hi ha moltes persones encara actives al mercat laboral que se sumen a aquests projectes. Moreno, Sellés i Pi coincideixen a apuntar que si cal plantejar-se amb molta antelació formar part d'aquesta mena de cohabitatges. Moreno apunta: "En el nostre cas, nosaltres tenim La franja d'edat és de 55 a 68 anys, tot i que la gent de 55 és molt difícil. La meva recomanació és que les persones que els interessi una mica aquest tipus de model s'apropin com més aviat millor". El temps per entrar viure en un d'aquests cohabitatges sèniors es pot allargar, ja sigui perquè el projecte està en construcció o perquè ja està en marxa. Al cap i a la fi, mai és massa d'hora per pensar en el futur.
