Com es desplaçaven els nostres ancestres? Una recerca catalana ha aportat noves claus, noves perspectives per facilitar la comprensió de com i quan va aparèixer la locomoció bípeda durant l'evolució humana. El professor Josep M. Potau, de la Unitat d'Anatomia i Embriologia Humana de la Facultat de Medicina i de l'Institut d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona (UB), ha dirigit la investigació —de la qual se n'ha publicat un article a la revista American Journal of Primatology, amb Neus Ciurana (Escola Universitària Gimbernat) com a primera autora.
Un dels períodes més fascinants de l'evolució del llinatge humà és l'aparició dels primers ancestres capaços de desplaçar-se de manera bípeda, de manera que conèixer el tipus de locomoció de moltes espècies fòssils —caminar drets pel terreny o bé grimpar de branca amb la força dels braços— ha estat un dels grans interrogants més clàssics en l'estudi del procés d'hominització. La recerca coneguda aquest dijous ajuda a inferir com es desplaçaven algunes espècies d'homínins fòssils per mitjà d'una tècnica innovadora que analitza i compara els llocs d'inserció musculars característics del comportament locomotor en primats de la família Hominidae (ximpanzés, bonobos, goril·les, orangutans i humans).
Tecnologia 3D
Així, les conclusions de la investigació corroboren que australopitecs i parantrops combinaven una locomoció bípeda amb una locomoció arbòria similar a la dels bonobos actuals (Pan paniscus), l'espècie més emparentada filogenèticament amb els humans i que combina locomocions tant de tipus terrestre com arbori (a més d'episodis ocasionals de bipedisme). Els resultats també reafirmen la presència de locomocions de tipus arbori en Australopithecus sediba, una espècie encara poc coneguda; i Paranthropus boisei, un homínid fòssil que ha despertat un cert grau de controvèrsia científica al voltant de la seva forma de locomoció.
L'equip ha fet servir un nou mètode que consisteix a fer escanejos 3D de l'os cúbit d'humans actuals, primats hominoïdeus actuals i hominins fòssils. La tècnica permet identificar i comparar amb més precisió els llocs d'inserció dels músculs braquial i tríceps braquial a l'epífisi proximal del cúbit, una àrea anatòmica decisiva en la locomoció arbòria (braquiació). Potau explica que "el colze és una articulació formada per tres ossos —humer, cúbit i radi— i els seus mecanismes de flexió-extensió i de pronació-supinació que tenen un paper cabdal en diferents tipus de locomoció arbòria molt utilitzats pels primats". "Això es deu, sobretot, a la importància funcional que tenen els músculs que actuen sobre l'articulació, en especial el braquial, que participa en la flexió del colze, i els tríceps braquials, que ho fa en la seva extensió", afegeix.
L'investigador continua: "Els primats que utilitzen la locomoció arbòria amb més freqüència —com els orangutans o els bonobos— desenvolupen més els músculs flexors del colze com el braquial. En canvi, els primats més terrestres, com els ximpanzés i els goril·les, tenen més desenvolupats els músculs extensors del colze com el tríceps braquial". Seguint aquest fil, Potau apunta que "aquests dos músculs presenten zones d'inserció ben definides en el cúbit, la superfície de les quals es pot mesurar", de manera que "els primats més arboris, així, tindran una superfície relativa més gran de la zona d’inserció del múscul braquial, mentre que els exemplars més terrestres tindran una superfície relativa més gran de la zona d’inserció del múscul tríceps braquial".
Els resultats que s'han obtingut mitjançant l'estudi dels ossos donen suport als de les proporcions musculars aconseguides a partir de disseccions anatòmiques fetes en humans i primats actuals. Aleshores, s'ha pogut confirmar que les diferències que hi ha en la proporció de les zones d'inserció en humans i primats hominoïdeus —a causa dels diferents tipus de locomoció— es poden relacionar també amb el grau de desenvolupament dels músculs que s'insereixen en aquestes àrees.
Espècies fòssils
En el cas dels hominins dels gèneres Australopithecus i Paranthropus, dotats d'adaptacions anatòmiques associades a una locomoció bípeda habitual i la braquiació, Potau indica que vam descobrir que "la proporció entre les zones d’inserció dels músculs braquial i tríceps braquial que s’havia analitzat en quatre espècies d’aquests dos gèneres és similar a la que s’observa en els bonobos, que són els primats hominoïdeus africans— bonobos, ximpanzés i goril·les— que utilitzen la locomoció arbòria amb més freqüència". Per contra, la majoria d’espècies del gènere Homo "no presenten adaptacions anatòmiques a la locomoció arbòria". "Això queda reflectit en el treball, en què hem observat que els representants de tres espècies fòssils del gènere Homo —Homo ergaster, Homo neanderthalensis i Homo sapiens arcaic— presenten una proporció de les zones d’inserció dels músculs braquial i tríceps braquial similar a la que observem en els humans actuals", diu.
En qualsevol cas, la recerca obre un nou escenari en l'estudi del llinatge evolutiu humà per obtenir informació sobre la mena de locomoció típica d'una espècie fòssil determinada que conservi aquestes zones d’inserció muscular. "Aquest enfocament també podria ampliar-se a altres zones anatòmiques que presenten zones d’inserció muscular ben definides, si prèviament s’estudien de manera exhaustiva les característiques musculars en espècies actuals", conclou el professor.