A finals de maig del 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, el rei Alfons XIII era de visita a Catalunya i els escamots de Bandera Negra, subgrup politicomilitar del partit independentista llavors clandestí Estat Català, van planificar sota la direcció de Marcel·lí Perelló i Jaume Compte un atemptat per assassinar el monarca. En l'escamot hi hauria figures com Miquel Badia o Jaume Miravitlles. El pla pensat pel dia 29 consistia a llançar una bomba camuflada en un ram de flors dins del vehicle del rei, aprofitant el seu pas per la plaça de Catalunya, a Barcelona. L'encarregat de protagonitzar l'acció era un militant de tan sols vint anys, però no es va presentar perquè a casa havien descobert els seus plans. Un altre el va substituir, però entre la forta presència policial, la gentada i que Alfons XIII no va obrir la finestra en cap cas, les possibilitats es van esvair.
L'alternativa va ser fer esclatar el tren reial, que passaria pel Garraf l'endemà i en el qual també anava el dictador. Aquest segon pla, però, va fracassar també: una delació els va descobrir i van ser detinguts. La resposta de Primo de Rivera va ser contundent, amb nombroses detencions de militants del catalanisme polític. Portats a judici, un tribunal militar va condemnar alguns implicats, com Compte, a pena de mort, que després va ser commutada per la cadena perpètua, i a 12 anys de presó en el cas d'altres, com Badia. La netedat del procés judicial ha estat posada en entredit. No sortirien fins al 1930, quan amb la fi de la dictadura de Primo de Rivera se'ls va indultar.
Els fets els va relatar per a la posteritat el periodista Joan Creixell en un documentat llibre publicat per l'Abadia de Montserrat el 1988: El Complot de Garraf, que esdevingué una referència sobre la matèria. Cent anys després de l'intent frustrat de magnicidi, un grup d'historiadors i activistes impulsen la commemoració de la conxorxa guerrillera com a una fita del catalanisme polític "poc divulgada i coneguda", tal com lamenta en conversa telefònica amb El Nacional l'historiador i membre de la comissió que prepara el centenari, Tomàs Callau. Els historiadors que ho impulsen han reunit gairebé una seixantena de signatures en favor d'un manifest que reivindica el complot i els seus protagonistes com a un exemple "d'abnegació i patriotisme".
El manifest el signen figures conegudes vinculades al sobiranisme com el conseller de la Generalitat durant l'1-O i director de l'associació Casa Macià Lluís Puig, el president de l'AMI, Jordi Gaseni; l'exsecretari general d'Esquerra Republicana Josep-Lluís Carod-Rovira; l'excap de l'oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay; l'historiador i expresident del Memorial Democràtic Enric Pujol; el periodista i escriptor Jaume Clotet; l'exdirigent d'Òmnium Rosa Maria Codines; el president actual d'Estat Català, Josep Andreu i Domingo; Frorenci Crivillé del centre d'estudis del Ripollès; o els nets de Marcel·lí Perelló, Heidi i Ivan.
La intenció de la Comissió pel centenari del Complot del Garraf és reeditar el llibre de Joan Creixell, de la mà de l'Editorial Dalmau. Els historiadors presentaran la nova edició al Museu d'Història de Catalunya el pròxim 8 de maig i a l'Arxiu Municipal de Tarragona el 18 de maig. Al llarg d'aquest any del centenari, la voluntat de la Comissió és recórrer Catalunya divulgant l'obra de Creixell i els fets que van protagonitzar els militants de Bandera Negra el maig del 1925. Els membres de la Comissió, a més, ja treballen amb entitats socials per organitzar actes commemoratius, com poden ser exposicions, al llarg de tot el 2025.
Un context propici per a l'auge sobiranista
Tomàs Callau destaca el moment històric en el qual es va produir l'intent d'assassinat del rei Alfons XIII. Anys abans, el 1901, hi ha detencions d'una trentena de joves catalanistes en la Diada de l'Onze de Setembre i es crea una primera associació en solidaritat, la Reixa. El 1905 es produeix l'assalt per part dels militars a la revista Cu-Cut i al diari La Veu de Catalunya i el 1906 s'aprova la Llei de Jurisdiccions per la qual qualsevol ofensa a l'Exèrcit o qualsevol publicació que atemptés contra la unitat d'Espanya havia de ser jutjada per un tribunal militar. "Tot això porta a situacions de clandestinitat i repressió i les reivindicacions independentistes passen a fer-se fora de Catalunya, a Santiago de Cuba, amb la revista Fora Grillons!, per part d'emigrants i exiliats", explica Callau.
Acabada la Primera Guerra Mundial, assenyala l'historiador, es dona un context propici perquè l'independentisme a Catalunya "agafi força" perquè es pren l'exemple dels nous països que no existien abans, com Txecoslovàquia, Polònia i països del Bàltic i dels Balcans. També és l'època dels catorze punts del president estatunidenc Woodrow Wilson, on parla de l'autodeterminació dels pobles, i el 1916 es dona l'aixecament de la Pasqua Irlandesa. Espanya ha estat neutral en la guerra, però hi ha un auge del sector obrer, de republicans, liberals i dels nacionalistes catalans i bascos.
En aquest context creix la popularitat de figures com Francesc Macià i Daniel Cardona, apunta l'historiador. Impulsen la Federació Democràtica Nacionalista i després tres anys més tard en la Conferència Nacional Catalana. Macià presentarà un projecte totalment independentista i fundarà el juliol del 1922 Estat Català. El 1923, amb l'arribada al poder de Primo de Rivera, tot l'independentisme va a la clandestinitat i alguns dirigents marxen a l'exili. Tot plegat, certificat amb un decret contra el separatisme. "Així entenem el complot del Garraf, a l'interior s'organitzen i formen escamots dirigits pel Daniel Cardona i després per Manuel Pagès", apunta Callau. Durant el funeral d'Àngel Guimerà, molt conegut a l'època, el 1924, no es pot cantar els segadors ni cap cançó catalana. I els escamots assisteixen armats.
"L'abril, a Bulgària, posen un explosiu en una Església on havia d'anar el monarca i la direcció militar. Això és un detonant directe que els escamots independentistes vulguin fer el mateix aquí per acabar amb la monarquia i la dictadura. Sense poder explicar el teu projecte, el Complot del Garraf o Prats de Motllo són la sortida natural", valora Callau. El maig de 1924, el rei Alfons XIII fa un discurs en el qual diu que la unió dels pobles d'Espanya és fruit de l'amor, amb la unió dels Reis Catòlics, i que després Felip V, encara que va fer coses que els catalans han considerat injustes, ho va fer perquè eren necessàries per a Catalunya. "Això enfada moltes persones polititzades o no, i fa vessar el got dels escamots i de moltes persones", apunta l'historiador.
Què hi té d'actual?
Des de la Comissió del centenari valoren que es poden treure moltes reflexions dels fets del 1925 i portar-ho tot a l'actualitat. Assenyalen el "descrèdit" de la monarquia i la seva utilitat com a institució i afirmen que en el llibre de Joan Creixell apareixen debats presents avui dia. Callau assenyala que llavors el conservadorisme català, la Lliga Regionalista, "dona suport al govern de Madrid a canvi de res i només fa de crossa", assevera que en aquells moments ja es parlava de com "internacionalitzar la causa" del sobiranisme, de com encaixar Catalunya a Espanya, ja hi havia campanyes per l'amnistia o es va constatar la presència d'infiltrats policial en els moviments catalanistes i obrers.