Bretanya ha estat una extraordinària experiència que ens ha posat al davant dels ulls, al damunt de les mans i a sota dels peus, els testimonis que expliquen la història d’Europa. Des dels fantàstics alineaments megalítics de Carnac, del 5000 a.C,; fins a l’arquitectura i l’urbanisme contemporanis d’algunes ciutats bretones reconstruïdes en part (o en la seva totalitat !!!) després dels bombardeigs de la II Guerra Mundial (1939-1945). Bretanya no és, tan sols, el país del rei Artus i dels cavallers de la Taula Rodona. O el país del mag Merlí i dels boscos màgics. O el país d’Asterix i d’Obelix;  i d’aquells romans maldestres que els volien dominar. És un dels principals receptacles de la història europea i un dels millors escenaris per a explicar-la i conèixer-la.

Amb aquest propòsit, un grup format per vint persones (el professor i els dinou “exploradors”) vam viatjar a Bretanya. Vam establir el camp base a Rennes, situada al centre del país, una de les tres capitals històriques de Bretanya, i l’única que “capitaleja” actualment. I durant una setmana, ens vam desplaçar per tots els racons de l’Alta Bretanya, la meitat oriental del país, que és la que més i millor conserva el seu patrimoni monumental històric: Saint-Maló, ciutat-fortalesa de corsaris; Dinan, un poble de conte de fades; Mont Saint-Michel, la fantasmagòrica abadia del penyal; Carnac; megalitisme i druidisme; Vannes; la ciutat atrapada en el temps; Fougeres; la fortalesa medieval més gran de França; i Vitré, el gran castell-palau de la Bretanya.

Carnac. Els alineaments megalitics. Foto / Gemma Martí

Bretanya, la llengua

Al posar els peus al país, el primer que vam fer va ser parar l’orella, per a esbrinar quina és la llengua dels carrers i de les places. Els catalans som molt curiosos; i, en aquest cas, molt sensibles, per que sabem que Bretanya i Catalunya tenen una història paral·lela. I hem de dir que els carrers de Rennes -i els de totes les ciutats de l’Alta Bretanya- expliquen la història d’un brutal genocidi lingüístic perpetrat per França, especialment intens a partir de la Revolució francesa (1793). El bretó cèltic (un sistema similar al gaèlic escocès o irlandès), de la meitat occidental del país, encara es ben viu,; però; en canvi; el bretó romànic (una llengua d’oïl similar al francès) que es parlava a la part de Bretanya que hem xafat abastament, pràcticament ha desaparegut.

Rennes. Muralla medieval. Portes Morlaneses. Foto / Pere Pallarés

Rennes, la capital

El primer contacte amb Bretanya el vam tenir a Rennes, camp base del nostre viatge. La capital és una ciutat de 250.000 habitants amb una llarga història que remunta a l’època cèltica (primer mil·lenni a.C.). Edificada sobre la confluència dels rius Isle i Vilaine, d’aquella època primigènia, com de la romana, no queda res. Però, en canvi, durant aquells dies ens vam submergir en la Rennes medieval, dels ducs independents de Bretanya que, durant segles van lluitar per la independència del país, permanentment amenaçada per Anglaterra i per França. Rennes ens va mostrar els grans edificis de la ciutat medieval: la catedral de Saint-Pierre, les esglésies de Saint-Germain, de Saint-Sauveur i de la Bonne Nouvelle; i la muralla, amb la Porta Morlanesa.

Rennes. Parlament de Bretanya. Foto / Pere Pallarés

Però Rennes no és només això. És una ciutat viva amb una de les comunitats universitàries més nombroses d’Europa. I això fa que les petites places de la part històrica siguin, durant el vespre i la nit, un bullidor de gent. Vam gaudir de les terrasses sobre les places de la part històrica, que s’omplen de gent a partir del moment en que el sol s’oculta darrera els boscos de la Landa d’Apigné,. Terrasses per a tots els gustos. Pels qui busquen bullici i soroll (places al voltant de la Bonne Nouvelle) o per als que busquen una estona de calma i de conversa (placetes al voltant de Saint-Saveur). Placetes poblades per grans arbres amb una acollidora capçada; i traçades per cases que conserven la façana tradicional, de pedra i de fusta.

Rennes és també gastronomia. Té una gran oferta de restauració amb el protagonisme destacat dels “fruits de mer” (el marisc) del país. A l’eixample barroc de la ciutat hi vam trobar una gran oferta. És l’espai sobre el qual es va projectar la ciutat durant el segle XVIII, “el segle d’or francès”, que acull els grans edificis que expliquen l’època en que Bretanya, que ja havia perdut la seva independència, va ser convertida en una extensió de França, i Rennes en una rèplica de París. Els majestuosos edificis de la Borsa de Comerç; de l’Ajuntament; de l’Opera; del Parlament foral; o del Convent-Quarter de Saint-Georges; ens van explicar una història de destrucció de la identitat i d’assimilació cultural, perpetrades sota la capa de la “grandeur”.

Saint-Malo, ciutat de navegants i de corsaris

Bastida i fortificada durant l’Edat Mitjana sobre una illa propera a la costa, i actualment unida al continent a través d’un istme modern; és un dels clàssics dels viatges a la Bretanya. Però nosaltres volíem contemplar la ciutat des d’una perspectiva diferent. Volíem fugir dels tòpics (platja, surf, botigues) i submergir-nos en la història de la ciutat de Jacques Cartier; navegant bretó, que a mitjans del segle XVI va fundar Quebec i va ser el primer europeu que va solcar els Grans Llacs nord-americans. I de Duguay-Trouin i de Surcouf, capitans corsaris dels segles XVII i XVIII que, amb la patent de la corona de França, van capturar més de tres-cents vaixells hispànics de la “carrera de Indias” i anglesos de la “Companyia de les Índies Orientals”.

Saint Malo. Foto de grup. Foto / Lourdes Sanchez

Per a conèixer aquestes històries, i per a entendre el paisatge social i econòmic que va impulsar aquelles empreses (les constel·lacions familiars i gremials, les circumstàncies polítiques i les oportunitats històriques); vam recórrer el pas de ronda dels “remparts (les muralles) que miren cap a mar obert; i els bastions que defensaven el port (els dels Normands, dels Holandesos, i de Saint-Philippe). Aquestes infraestructures defensives, edificades durant l’Edat Mitjana per a blindar la costa bretona de les amenaces anglesa i francesa, i ampliades durant els segles XVII i XVIII, per a protegir els immensos tresors capturats que s’acumulaven a les cases dels grans armadors, ens van explicar la curiosa i sorprenent evolució econòmica històrica de la ciutat i de la seva societat.

Dinan, un poble de conte de fades

El topònim Saint-Malo en cap cas fa referencia a un hipotètic patró del gremi dels corsaris. El nom propi Malo en bretó romànic o Malóu; en bretó cèltic; és l’equivalent a Malví en català. El nom de les illes Malvines (Malouines, en francès), situades a l’Atlàntic sud, revela que l’empresa pionera de colonització d’aquell territori insular va ser la Compagnie de Saint-Malo (1763). El topònim Saint-Maló també ens va revelar una història més antiga: el procés d’evangelització de la Bretanya dels segles V i VI, va començar pel nord-oest del país i explicaria la cristianització i la llatinització tardanes de la meitat occidental. En aquest procés, es van fundar dotzenes d’esglésies que serien l’origen de molts pobles medievals i actuals. Un d’aquests és Dinan.

Dinan. Rue de l'Apport. Foto / Marc Pons

Dinan, situat en una cruïlla de camins terrestres i fluvials, va sorgir a l’inici de l’Edat Mitjana com un mercat comarcal. Els seus carrers i places, i els seus edificis públics i les seves cases particulars ens van mostrar una Bretanya profunda, rural i tradicional, que ha sabut mantenir l’esperit de la seva cultura i la traça del seu món. Els carrerons al voltant de la Tour de l’Horloge (la Torre del Rellotge) i de la basílica de Saint-Sauveur, amb les seves construccions de pedra i de fusta, testimoni del segle d’or bretó (segle XV),  ens van transportar a una vila medieval de l’Atlàntic europeu. Dinan, catalogat com un dels pobles més bonics de França; va ser per nosaltres una experiència sorprenent: la que et regala un poble que es de conte de fades.

Mont Saint-Michel: la fantasmagòrica abadia del penyal

Mont Saint-Michel és un altre dels clàssics dels viatges a Bretanya i a Normandia. Quasi un imperdible. Però, nosaltres, com en el cas de Saint-Malo, vam voler fugir dels tòpics i ens vam centrar en els aspectes més desconeguts; i que, en definitiva, expliquen l’existència d’aquella formidable construcció. La investigació arqueològica revela que molt abans de la construcció de l’abadia (segle X), aquella roca ja era un dels principals indrets de culte de les societats cèltiques. I la investigació històrica confirma que l’evangelització de la Bretanya, es va projectar -en bona mesura- des de Saint-Michel. La imposició del cristianisme sobre el sistema cosmogònic autòcton -el dels mites de la natura i dels boscos màgics- es va començar a escriure a Saint-Michel.

Mont Saint Michel. Foto / Cedida Pere Pallarés

I això és en el que ens vam fixar. En cada graó de les múltiples escales; en cada racó de les múltiples sales; en cada columna del claustre (singularment obert al mar, que era des d’on arribaven els monjos evangelitzadors); hi vam veure la traça d’una tragèdia, que es va saldar amb la destrucció d’una cultura mil·lenària. A Mont Saint-Michel vam entendre que la Bretanya medieval, la que es debatia entre Anglaterra i França per a conservar la seva independència, era filla d’una societat que havia estat usurpada. Una societat obligada a proscriure els seus mites i els seus mags: i el relat que volia explicar l’origen de la humanitat, tan vàlid com el que predicaven els monjos que venien del mar. Monjos protegits per grans fortificacions i pel poder de l’època.

Mont Saint Michel. Foto / Josep Maria Oliver

Carnac, megalitisme i druïdisme

Carnac, és el parc megalític més gran d’Europa; i es l’indret que explica que el país que, mil·lennis més tard seria Bretanya; a l’època paleolítica albergava la societat més rica del  continent. Els menhirs perfectament alineats, tracen unes dreceres paral·leles sobre els prats que havien estat la línia de costa fa 7.000 anys. Alineacions quilomètriques, salpebrades amb dòlmens funeraris de riquíssims aixovars que ens parlaven d’una societat pròspera que basava la seva riquesa en la producció i l’exportació de sal a tots els racons de l’Europa occidental.  Carnac és, també, el testimoni d’una societat primitiva, anterior a les onades migratòries celtes i, per tant, descendent dels pobles de les cavernes, que s’havia convertit en una potència econòmica, social i cultural.

I això és el que vam anar a observar, a trepitjar i a entendre. Fent el camí dels alineaments, de llevant a ponent, vam trepitjar la mateixa terra que aquells avantpassats van cavar i vam premsar per a plantar els menhirs. Vam envoltar cada un dels menhirs, imaginant l’esforç de transportar i de posar en vertical aquelles formidables roques; i escoltant el silenci que volíem que ens revelés el misteri d’aquella manifestació de força i d’organització. I vam culminar la passejada sobre un turó, punt terminal dels alineaments; que, encara, té una extraordinària perspectiva de la posta de sol (del final del cicle vital diari). Carnac  va ser la revelació de l’existència de societats prehistòriques que anaven més enllà de la imatge prefigurada de la cova, la foguera i la destral.

Vannes

Vannes és una de les altres dues capitals històriques de Bretanya. A diferència de Rennes, està orientada al mar i aquesta situació ha dibuixat la seva història i ha marcat el seu paper dins el món bretó. El seu port, situat al cul d’una estreta ria que no te més de cinquanta metres d’amplada, és ple d’embarcacions esportives. Però durant l’Edat Mitjana va ser una de les escales obligades de la navegació comercial atlàntica. A peu de port, la ciutat històrica es reclou darrera la muralla; i al seu interior esclata una trama de carrers, places i cases d’urbanisme i arquitectura tradicionals. La porta de Saint-Vicent, la catedral de Saint-Pierre i l’església de Saint-Patern i els carrers, carrerons, places i placetes dels voltants ens van revelar que Vannes es la germana gran de Dinan.

Vannes. Place de Saint Pierre. Foto / Marc Pons

Però no tot acaba aquí. A Vannes ens esperaven tres històries ben diferents. La primera era semi-oculta a la catedral. Aquell temple acull la tomba de Sant Vicent Ferrer, que va morir a la ciutat mentre hi era predicant. Durant segles València i Vannes s’han disputat les despulles del predicador apocalíptic del Compromís de Casp, però a hores d’ara continuen en aquest racó de la Bretanya. La segona era als antics safareigs públics. La remor de l’aigua que corria a través de les velles piques, avui inservibles, ens va portar al cap la història de les nenes de l’orfenat, durant segles obligades a fer la bugada de les cases riques per a pagar-se la manutenció. I la tercera era a la Place des Lices. En aquest indret hi ha la més antiga i millor gelateria de França. En donem fe.

Fougères

Fougeres era, a l’Edat Mitjana, el principal bastió de la línia defensiva bretona contra l’expansionisme francès. I allà, sobre un turó allargassat; que s’eleva, amb autoritat, sobre la gorga del riu; els ducs independents de Bretanya hi van edificar una colossal fortificació. Fougères va ser la fortificació medieval més gran de Bretanya i una garantia de la independència del ducat. I això es el que vam anar a conèixer i a reviure. La Porte de Notre-Dame; la Tour Melousine o la gorga del riu Nançon que envolta l’enorme penyal del castell, redirigida a propòsit per a fer la funció de fossar; ens van explicar la història de resistència i determinació dels ducs Raül II, de Francesc I i del poble bretó. I d’Anna de Bretanya, símbol de la independència bretona.

Fourgeres. Passeig de ronda de la fortalesa. Foto / Josep Maria Oliver

Vitré

Vitré va ser la nostra darrera etapa a Bretanya. El colossal castell-palau que corona la vila ens va transportar a l’època en que aquests edificis havien perdut la funció militar primigènia i s’havien convertit en les cases pairals de les famílies aristocràtiques bretones (segles XVI a XVIII). Els matrimonis entre les nobleses bretona i francesa van conduir Vitré a la propietat dels Ursins. A Vitré vam conèixer les sales i els elements mobiliaris i decoratius que van acompanyar la infantesa de Maria-Anne de la Tremoïlle, més tard amant de Lluís XIV, agent al servei de França, i “mamporrera” d’un joves i inexperts Felip V i Gabriela de Savoia, la reina que un dia, durant la Guerra de Successió, va proclamar que “era capaç llançar els seus fills pel balcó abans que perdonar els catalans”.

Vitré. Castell palau dels Ursins. Foto / Lourdes Sanchez

Bretanya, un plaer infinit

Bretanya i Catalunya tenen una història paral·lela. Son dos països castigats pel destí, que els ha imposat el paper d’estat-tap entre dos gegants. En el cas de Catalunya, Espanya i França; i en el de Bretanya, França i Anglaterra. Però també tenen una història de resistència que va molt més enllà dels bel·licosos segles medievals. Més enllà del moment en que Bretanya i Catalunya haurien pogut lligar els seus destins a través de la figura de Reinald de Bretanya (1434-1440). Ho podeu llegir a “El dia que Bretanya i Catalunya s’haurien pogut unir” (ElNacional.cat. Marc Pons. 10/06/2023). És la història moderna i contemporània on Bretanya, com Catalunya, es reafirma i ens mostra el seu extraordinari món interior. Bretanya ha estat una descoberta. I un plaer infinit.