Dia 02. Amb el clàssic txiri-miri basc mullant els carrers i les platges de Donosti, hem iniciat la nostra segona jornada del viatge a Euskal Herria; que ens ha portat a Baiona, capital d’Iparralde (País Basc nord); i a Hondarribia, la ciutat-fortalesa que vigila dia i nit la desembocadura del Bidasoa -ratlla fronterera des de del segle XVI- i la badia de Txingudi -recer de contrabandistes des de la divisió del territori entre els estats francès i espanyol-.
Baiona, la mestissa
Baiona és, probablement, la ciutat més mestissa de la costa atlàntica europea. Fundada al voltant de l’any 1000, durant els seus primers segles d’existència va ser ocupada i transformada per tots els poders europeus. Els pioners gascons (bascos subordinats al regne carolingi) van deixar pas als vikings, que serien els constructors de les primeres drassanes de la història de la ciutat. Cap al 1100 va ser recuperada pels bascons, però en aquell moment ja no eren vassalls de París; sinó que s’havien constituït en un domini semiindependent que traçava la seva pròpia política exterior. La bascona Elionor d’Aquitània es va casar amb un rei anglès i va posar Baiona sota el domini de la casa de Plantagenet, descendents d’aquells vikings que l’havien ocupada cap a l’any 1000.
Durant segles (XII a XVI) Baiona va una plaça dominada alternativament per les corones francesa i anglesa. I va ser també el punt de trobada dels mons culturals basc i occità. I l’indret de refugi de la Diàspora judeo-basca (1492); que es va establir a l’altra banda del riu Adur, formant el barri del Sant Esperit. Tot això és el que hem vist avui a través de l’arquitectura i de l’urbanisme de la ciutat vella.
I la seva curiosa catedral gòtica, que ha recuperat, amb molt encert, els dissenys i la policromia originals, posant de manifest que la idea que tenim dels temples medievals, freds, despullats i poc acollidors, és totalment falsa. També hem de dir que no podíem passar de llarg sense tastar la xocolata de Baiona, que té una llarga història que remunta a les primeres trameses colonials de cacau (segles XVI i XVII).
Hondarribia, la guardiana
Hondarribia és l’altra cara de la moneda. Totalment closa i protegida a l’interior de la seva muralla medieval, va ser la porta i la clau dels Pirineus Occidentals. A Hondarribia, el règim Habsburg hispanic hi va promoure la construcció d’una fortalesa que havia de controlar la frontera i impedir l’entrada de les idees reformistes de Luter, de Calví o de Meno; i del contraban que transitava a través de la badia de Txingudi.
Però Hondarribia ens ha regalat alguna cosa més que una idea de cotes i malles i de farcells de contraban. Hem dinat en un antic molí fariner medieval, situat als afores d'Hondarribia, a la falda del mític mont Jaizkibel; i hem entès com les classes populars van transcendir una etapa de grans dificultats: les caceres de bruixes, vistes pel poder com les guardianes de la religió ancestral i de la llengua dels bascos.