Dia 05. Amb els carrers molls per la pluja de la nit i amb el cel amenaçadorament encapotat, ens hem llevat i hem iniciat la nostra cinquena jornada del viatge a Euskal Herria, que ens ha portat a Laguardia, plaça medieval fortificada situada al damunt d’un turó que domina una àmplia balconada sobre l’Ebre, i vila que elabora i comercialitza vi des del segle XII. També, en el decurs d’aquesta jornada, hem viatjat fins a Vitòria-Gasteiz, una de les tres ciutats més antigues d’Euskal Herria (fundada el segle X), i capital política del País Basc en l’actualitat.
Laguardia; coves urbanes que fan de cellers
Amb el cel, encara, ben cobert; hem arribat a Laguardia, a l’extrem sud d’Àlaba i d’Euskal Herria. Laguardia és una vila d’origen medieval on sembla que s'hi ha aturat el temps. La seva Rua Mayor i la seva Plaza Mayor ens transporten a una època de piques i malles, d’hostals i peregrins, i de pagesos i cellers. Precisament a Laguardia hem gaudit d’un tast de vins ecològics elaborats per un productor local que actualment conserva, gestiona i divulga l’existència del celler més antic de la Península Ibèrica; un casalot del segle XV que conserva les coves soterrànies on s’envellia el vi.
Laguardia és al cim d’un turó. Però en entrar al celler que ens ha ofert el tast hem descobert que aquest turó, des del segle XII, està totalment perforat per una xarxa de galeries soterrànies, que van fer les funcions de cellers i de passadissos de comunicació entre les diverses cases del poble, i que van resultar molt útils en temps de conflictes armats. A Laguardia, hi ha una vila a cel obert formada per una trama de carrers i places; i n’hi ha una altra formada per una xarxa de galeries soterrànies que, en alguns casos, perllonguen el seu recorregut fins més enllà de les entranyes de la vila; i les seves boques de sortida apareixen ben lluny del clos murallat que cenyeix el poble.
Vitòria-Gasteiz: com convertir una ruïna en un recurs artístic i turístic
Després del tast, ens hem desplaçat fins a Vitòria-Gasteiz, capital política del País Basc des de la restauració del règim foral, el 1977. A Vitòria hem dinat, i tot seguit hem visitat la catedral gòtica, situada a l’extrem nord de “la almendra”, que és com la gent de la ciutat coneixen la part històrica. Aquella catedral, construïda el segle XI com un edifici religiós i, a la vegada, com una infraestructura militar defensiva (les seves altes parets van fer de muralla durant una llarga etapa de la història de la ciutat); a principis del segle XX va entrar en una amenaçant situació de ruïna fins que va portar a ser tancada al culte.
Durant uns trenta anys, la Catedral Gòtica de Vitòria, el temple més antic de la ciutat i el sepulcre d’una sèrie de personatges locals que, en alguns casos, van tenir una destacada importància en l’aparell d’estat de la monarquia hispànica; va estar tancat a pany i forrellat. Fins que algú va tenir la pensada de fer de la necessitat virtut. Aquest algú o aquests alguns; van tenir l’encertada pensada d’obrir totes aquelles parts afectades de l’edifici; i d’una forma enginyosa i utilitzant les tècniques i els materials tradicionals; van reparar les parts més malmeses i ho van deixar al descobert, perquè imaginem i ens submergim en el brogit de la construcció d’un gran edifici medieval.
Després de la visita a Vitòria-Gasteiz hem tornat a Donosti, camp base del nostre viatge, i concloem aquesta experiència per al segon grup —els viatgers d’octubre—. Avui retornem a casa, amb un coneixement més profund del món basc.