Dia 03. Després d’esmorzar, a primera hora del matí, hem prosseguit la nostra particular experiència a Sicília. Avui ens hem desplaçat fins a Messina, a 75 quilòmetres del nostre camp base de Catània. Messina, situada estratègicament al vèrtex nord-oriental de l’illa i sobre la riba d’un port natural que, des de l’època dels navegants de la Grècia antiga (fa 2.500 anys), controla el trànsit marítim que circula de la meitat oriental i a la meitat occidental de la Mediterrània, i a l’inrevés. Messina conserva un dels principals testimonis monumentals que expliquen la llarga i intensa relació entre Sicília i Catalunya i que, curiosament, ha estat un dels pocs que ha sobreviscut als molts desastres naturals (erupcions, terratrèmols) que en el decurs dels segles han devastat Sicília.
Efectivament, hem visitat i conegut l’església de l’Annunziata dei Catalani (l’Anunciació dels catalans), el temple parroquial de la comunitat catalana de Messina durant la baixa edat mitjana (segles XIII a XV). Construït durant la dominació bizantina de la ciutat (segles V a VIII), després de la conquesta almogàver de Sicília (1285), seria adoptat pels catalans, que el transformarien notablement i, amb el Consolat de Mar barceloní de Messina, situat al costat, el convertirien en el rovell de l’ou del barri català. El terratrèmol de 1908, que va devastar completament Messina, reveladorament deixaria dempeus el Duomo i l’Annunziata com els únics -i últims- testimonis d’una llunyana època medieval que havia estat l’edat d’or de la ciutat.
Abans, però, ens hem aturat a la Piazza del Duomo i hem visitat i conegut el temple principal de la ciutat: la Basílica di Santa Maria Assunta, un temple d’estil romànic normand que data de l’època de l’expulsió dels àrabs en mans dels Hauteville, empresaris de la guerra originaris de la nació del mític viking Rol·lo (segle X). Els normands havien arribat a Calàbria i a Sicília com a mercenaris de la causa pontifícia i, després de derrotar i expulsar els àrabs de la punta de la bota italiana i de l’extrem nord de l’illa, havien creat un ducat independent, que esdevindria el primer regne sicilià de la història (segle XI). El Duomo, amb el seu espectacular Campanile -de 238 graons, que hem ascendit sense protestes- són l’últim testimoni supervivent d’aquella època.
No podem concloure aquesta crònica sense explicar que avui hem renunciat al restaurant convencional i hem estat rebuts per una família siciliana en el seu habitatge. Aquesta fantàstica família ens ha organitzat un taller d’elaboració de pasta, segons la tradició siciliana, i després ens hem assegut a la seva taula i hem dinat el resultat del nostre aprenentatge i del seu mestratge. Hem menjat diferents plats de pasta, amanits amb salses també del receptari tradicional. Però el comentari general ha estat que la lasanya -el primer plat- era la millor que hem tastat a la nostra vida. Una experiència extraordinària que hem culminat a la terrassa-jardí dels nostres amfitrions, prenent un expresso i coneixent, de la seva pròpia veu, la tradició culinària siciliana.
