L'escriptor i doctor en filosofia Damià Bardera (Viladamat, 1982) fa una dècada que és professor de secundària. Durant aquest temps ha constatat que el sistema educatiu a Catalunya ha derivat en "un desgavell", diu, on docents, alumnes i famílies escenifiquen "un teatre, una farsa", per fer veure que uns ensenyen i els altres aprenen. El docent empordanès ha publicat ara Incompetències bàsiques: Crònica d'un desgavell educatiu (Pòrtic), un assaig que l'autor defineix com a "frontal i sense subterfugis", en el qual analitza els problemes que veu en l'escola catalana. En una conversa amb El Nacional, Bardera parla dels mals resultat a les proves PISA, dels "lobbies" de l'educació, de metodologies innovadores o projectes o del "caciquisme" als centres.
Ha escrit una panoràmica molt crítica del sistema educatiu de Catalunya. S'ha desfogat?
Podríem parlar d'una catarsi, que deia Aristòtil. La mala llet que acumules per haver de continuar formant part d'aquest sistema s'ha de canalitzar d'alguna manera. El llibre té un vessant literari, però també el panorama que veig cada dia. Si a la sanitat, els bombers i Mossos d'Esquadra hi hagués el mateix que a l'educació, ja s'hauria ensorrat tot.
Que no tenen els professors un espai on expressar totes aquestes queixes i que es faci alguna cosa per arreglar-ho?
Hi ha els sindicats, però tenen un problema de relat, perquè son espais en què els professors reclamen millores laborals. Tenen la partida perduda, perquè la gent pensa "aquests ja estan reclamant vacances". L'altre espai és una queixa a inspecció, la via oficial. El problema és que llavors en tens dos de problemes: el que tens, més inspecció. I el segon segurament serà pitjor, perquè hi haurà una de paperassa i tot un procés que crema moltíssim. No soluciona res. Potser ni t'acaben donant la raó, t'amarguen, i la gent acaba adquirint indefensió apresa: senten desprotecció perquè no s'arregla i ja no es queixen, per sobreviure.
Si fas una queixa a inspecció, llavors en tens dos de problemes: el que tens, més inspecció
Les proves PISA van donar mals resultats. Constaten el que veu cada dia a classe?
I tant! Jo faig més l'etapa de batxillerat, perquè soc professor de filosofia, però he vist la degradació del sistema i com cada cop arriben sobretot amb més mancances de comprensió lectora. A part de les PISA hi ha les PIRLS, que es fan a quart de primària i que també és un examen extern internacional, centrat a la comprensió lectora. També un absolut desastre, fins i tot la consellera ho ha reconegut. Si no tens comprensió lectora, no tens eines per accedir a tota la resta. Com començar a treballar textos filosòfics si ja no entenen textos convencionals, com un article al diari o una notícia? Molts nanos segurament fan malament els exàmens de matemàtiques perquè no entenen l'enunciat. Per pensar bé es necessiten dues coses: ser molt conscient, haver mamat una tradició cultural, sigui la que sigui, i un lèxic ric, variat i precís. I d'això no en tenen.
Al llibre ho planteja tot plegat com un teatre, una farsa. Fan el mínim i no aprenen, els aproven per evitar paperassa del Departament i baralles amb les famílies i passen de curs sense el nivell. Qui té aquí la culpa?
Nosaltres fem veure que ensenyem i ells fan veure que aprenen. Es forma aquesta mentida i quan comences a treballar al·lucines, però tens tanta feina que vas fent i acabes normalitzant el desgavell. T'adones que no és normal quan ho intentes explicar a algú de fora. És tal el caos, que només ens entenem entre nosaltres, com un secret compartit. Ara ha arribat el moment de fer la farsa visible, per això el llibre. A la gent li sembla dur, perquè és frontal, sense subterfugis.
En un primer moment, Educació va atribuir els mals resultats a la “diversitat” de les aules catalanes, un eufemisme que no l’agrada. Es van espolsar la responsabilitat?
La van vessar. L'informe PISA mira aquestes coses i fa una tria en funció del nivell d'immigració que hi ha i una sèrie de paràmetres. Llavors, PISA ja va dir "eh, que nosaltres ho hem fet bé" i van haver de rectificar. El problema no ve d'aquí. S'ha d'acceptar, els resultats són els que són, ja no ens podem fer trampes al solitari. S'hauria de fer una avaluació externa a 4t d'ESO. Així tindríem dades del que realment està passant. Externa, no del Departament, no em crec cap resultat que vingui d'allà. I que [la prova] fos condició sine qua non per obtenir el graduat. El batxillerat aguanta perquè hi ha la Selectivitat, una prova externa que quadra professors, alumnes i famílies.
No hi ha les competències bàsiques?
Primer, són molt bàsiques, i segon, hi ha molts alumnes que no les aproven i tenen el graduat igual. Si en les competències bàsiques preguntessin l'any o el segle de la Revolució Francesa, haurien de suspendre massa gent. I imagina si en comptes de preguntar "què t'agrada menjar per sopar" per fer una redacció, preguntessin si creus que les idees de la Revolució Francesa tenen vigència avui dia. D'entrada alguns no sabrien ni què vol dir vigència i, deixant de banda les faltes d'ortografia i sintaxi, el 80% no sabria què dir. Per això no ho pregunten, seria un escàndol.
Deixa l’alumnat molt malament. Indisciplinats, ganduls, immadurs i amagats rere els pares. És això la norma?
No ho dic pas per fer una crítica als adolescents. Els nanos són víctimes. De l'engany del sistema i de famílies que els sobreprotegeixen. Els nanos són un reflex de la societat adulta; si a societat adulta hi ha psicopatologia, com no vols que n'hi hagi entre els adolescents? Ara, que siguin víctimes tampoc no vol dir que no tinguin responsabilitat. Em fa l'efecte que se'ls educa per no assumir responsabilitats. És molt fàcil adoptar el rol de víctima i sempre la culpa és dels altres.
Són un problema els currículums adaptats?
No haurien de ser-ho si es fes una escola inclusiva de debò, i es destinés el 6% del PIB, com marca la llei. Ara estem en un 4%, clarament suficient. Hi poden haver adaptacions, però s'han de fer amb recursos. El que no pot ser és que tu estiguis a classe amb 30 nanos i n'hi hagi 20 que tenen adaptació. N'hi ha més que tenen adaptació que no pas sense. I tu allà sol, com atens tota aquesta diversitat? Entre que no la pot atendre i que no sap ben bé què adaptar, al final el professor l'aprova i ja. Guanyem tots: més índex d'aprovats, el nen content, la família contenta. Ara, això no vol dir que hagi après res. Tampoc no l'haurem educat, pel missatge que li haurem transmès.
Com que la normativa no preveu fer adaptacions per ganduleria, llavors hi busquen una altra cosa, la que sigui: TDA o dislèxia
Hi ha un abús?
Hi ha una cosa molt perversa. Si un nano suspen habitualment li busquen alguna cosa per adaptar-lo. I potser el problema moltes vegades és que és un gandul —no es pot dir, s'ha de dir poc motivat—. No entro en els motius, pot ser que tingui una situació molt complicada a casa. Però com que la normativa no preveu fer adaptacions per ganduleria, llavors busquen una altra cosa, la que sigui, TDA o dislèxia. No dic que no hi hagi nanos amb TDA que necessitin adaptació, n'hi ha; però el problema de molts no és el TDA, és la ganduleria. I tots fem veure que no. Els alumnes no són tontos, ho veuen això. Saben que aquell company té una adaptació i ells també en volen una per ells. Llavors fan veure que tenen ves a saber què. És així, ho sabem tots. Volem aquest model? Continuem així, però com a mínim diguem-ho, que és una farsa.
Ara que parla del model educatiu, una cosa en la qual coincideixen molts professors és l’animadversió cap a la Fundació Bofill. Per què?
Aquesta fundació privada exerceix com a lobby, amb una opacitat alarmant. Si vols proves, agafa tots els mitjans de comunicació, i en els últims anys quan hi ha hagut un problema d'educació sempre es convida la Fundació Bofill. En grau més baix, l'associació de mestres Rosa Sensat i, en qüestió de lleure, la Pere Tarrés. És el trio de Guadalajara. Han convidat professors de trinxera? No n'he vist gaires, potser és que m'ho he perdut. Abans hi havia també Escola Nova 21: s'ha fet algún estudi sobre les escoles que van participar i no van millorar resultats. Parlen d'innovació, pantalletes... Algú s'ha plantejat si volem pissarres electròniques? No, ens arriben i ja. Després surt el Departament als mitjans dient "hem fet tal inversió, mireu com digitalitzem", amb la cara ben neta. Han preguntat si ho volem tot això? Valen una pasta que podriem haver destinat a fer inclusió. L'educació no millora, perquè posen els recursos on no pertoca. A més, aquests lobbies tenen caps de projecte que no han trepitjat un aula de secundària en la seva vida. Després, portes giratòries i d'allà pasen a directors generals d'Innovació al Departament. Pleguen si hi ha canvi de Govern i ningú demana disculpes per PISA. Aquí es fan experiments, però sempre amb els fills dels altres, perquè amb els teus fills no vols experiments. Amb els dels altres, els que fan lleis diuen "collonut!". D'acord, fem experiments però després avaluem els resultats, perquè quan no funcionen miren cap a altra banda. Tenen una barra! S'hauria de fer una llei de lobbies per a l'educació, així determinades coses no passarien.
Els pedagogs i els professors són enemics naturals?
La pedagogia em mereix tot el respecte. Però una altra cosa és el "pedagogisme", que és la ideologització de la pedagogia. Amb un pedagog, un psicòleg o un educador social que estigui a l'institut, a la trinxera, em trec el barret; perquè tenen panorames complicats amb alguns nanos i les seves famílies. El que em pregunto és com és possible que hi hagi una sèrie de gent que no ha trepitjat cap aula, o com a molt d'universitat, i que vinguin d'experts i es creguin amb el dret moral de dir-te com ho has de fer. I a més, amb receptes no contrastades. Et venen fum i et venen a imposar que facis servir un altre mètode del que tens. I a sobre, amb superioritat moral. Son formadors de formadors, diuen. Si em venen i em diuen "sé que estàs a l'aula i saps, però aquí hi ha aquesta metodologia provada que potser et serveix", perfecte, me l'escoltaré. Ara, si et venen dient que allò seu és com s'ha de fer, per aquí no paso! Com a professor jo soc el que tinc el criteri.
Entenc que la referència sobre les metodologies a aplicar és el Departament.
A mí m'agradaria saber qui redacta les normatives i guies [del Departament], els ideòlegs, aquests pedagogs de saló. Jo que soc de Filosofia, estic acostumat a textos densos i abstrusos. Com és possible que em costi més d'entendre un text que hauria de guiar la meva praxi docent que un text de Hegel o Heidegger? Doncs perquè són textos ininteligibles, una farsa. Una cosa és un text difícil i una altra és un text sense sentit. Com que no tenen res a dir, s'inventen conceptes. I tothom fa veure que sap què diuen i que programa en base a ells, tothom fa trampes. Als docents ens fa falta un lloc de referència a on anar quan hi hagi dubtes de praxi. Una autoritat que posi ordre i mostri quins mètodes funcionen i en quins contextos. Tot demostrat, una guia científica amb resultats provats. Hauria de vetllar perquè aquesta fos una professió rigurosa. Hi ha formacions de coaching, de braintraining, que és una vergonya que existeixin i el Departament les reconegui. És un desprestigi per a la professió. Com no hi ha un col·legi professional, doncs els sindicats adopten el rol. I els sindicats són per qüestions laborals i no haurien de ser-hi per qüestions pedagògiques.
És favorable a tornar a un model d’escola més clàssic? Disciplina, exigència, notes numèriques, sense pantalles...
Aquí hi ha un fals debat. Els professors rancis i autoritaris, profesaurios que els hi diuen, són una caricatura que no existeix, un espantall. Qualsevol joc necessita unes normes, i és imposible jugar sense. L'aprenentatge també és un joc, en el sentit més noble de la paraula, i quan els nanos estan a l'aula es necessiten unes normes. Una és que hi hagi algú que es responsabilitzi, una autoritat, que és el docent. Més enllà de tenir el docent un tarannà o altre, aquesta autoritat l'han de reconèixer els nens. De fet, els mateixos alumnes reclamen una mica d'ordre per poder aprendre. Per cert, sobre les notes numèriques, la majoria de professors les segueixen posant i després fan la conversió. Tothom fa veure que avalua per competències i no és així.
Si en les competències bàsiques preguntessin l'any o el segle de la Revolució Francesa, haurien de suspendre massa gent
I quin model vol?
El professor és qui té el criteri i en funció dels alumnes que tingui davant fa servir una metodologia o una altra. Un any, amb la pandèmia, m'havia de desdoblar i tenia dues classes de 4t d'ESO alhora. Treballava per grups cooperatius. En un grup de seguida va funcionar i en un altre la mateixa metodologia no i vaig haver d'adaptar-lo. Però el que et trobes és que arribes un setembre a classe i sense consultar l'equip docent han canviat la disposició de taules i cadires, sense mirar cap a la pissarra, per treballar per grups cooperatius.
No veu bé l'aprenentatge per projectes en grup?
No estic pas en contra, però ja fa quatre anys que no en faig i no penso fer-ne cap més. Requereixen moltes hores per coordinar i només tenim 18 hores lectives. Si el Departament vol que fem, hauríem de fer 12 hores lectives i 6 per projectes. Però deuen pensar que els professors s'escaquejaran, així que manté les 18 hores lectives i alhora s'han de fer projectes. Llavors, tothom fem veure que en fem i que els nens aprenen, acaba sent una farsa. De vegades algun projecte surt perquè algú s'implica molt, però aquest ja acabarà cremat. I un altre problema és que si tu bases tota l'educació secundària en projectes això s'ha de coordinar molt bé. Perquè el nano pot sortir de 4t d'ESO sabent els animals que hi ha a la riera del costat de l'institut però no sabent que l'elefant és un mamífer. O sabent els canvis polítics a l'Ajuntament del seu poble els últims 10 anys, i no saber què és la Revolució Francesa. Perquè aquests continguts no s'han donat, no eren al currículum i el projecte ha anat per altra banda. A més, diuen que els projectes han de partir de l'interès de l'alumne. Això queda molt maco, guai i progressista. I què passa si el màxim interès de l'alumne és anar-se a fotre calimotxos a la plaça del poble? Fem un projecte sobre els calimotxos? Cap problema, si volen també faig un sobre l'ayahuasca i em presento a classe amb les plomes de xamán. Jo porto el tambor i el Departament que compri l'ayahuasca, però després jo no me'n responsabilitzo dels mals viatges que hi pugui haver.
Són incompatibles l’aprenentatge de competències amb l’assoliment de coneixements i continguts? A vegades es planteja com una disjuntiva.
Si vols treballar la competència de, posa't per cas, analitzar culturalment el món on vius, per fer-ho has de saber que hi va haver una cosa que es diu Revolució Francesa. Però si no saps no ja l'any, sinó què va ser, com vols competent per analitzar el món en el que vius? Necessites uns coneixements primer per ser competencial després.
La memorizació. A favor o en contra? Ho dic perquè hi ha crítiques en aquest sentit que parlen de memoritzar la 'lista de los Reyes Godos'.
És un altre espantall. Quants anys fa que no es fa això? Jo ja no ho vaig fer. De tota manera, com vols aprendre alguna cosa si no tens memòria? Els grecs a l'època grega memoritzaven poemes de més de 10.000 versos. Avui en dia no ens memoritzem ni el telèfon. La memòria és indispensable per poder pensar. I diuen "és que ja hi ha Google". Ja, però aquí es tracta de tenir pensament crític. El que deia Kant és aprèn a pensar per tu mateix, però si no tens memòria i per pensar has d'anar a Google, estàs externalitzant el teu pensament i autonomia a una màquina d'una empresa privada. El dia que no hi hagi maquineta què passarà?
Veu bé l'educació emocional a les aules?
Estem jugant amb foc. Tots tenim motxilla, tots tenim traumes. Estem fent una suposada educació emocional gent que en no tenim la formació. Potser per tocar determinades tecles emocionals, l'aula no és el millor lloc. S'ha de fer a part, amb tacte i gent que tingui formació. Si ha trencadisses emocionals, qui es responsabilitza? Això és complicat, no és per fer a classe, perquè allà necessites un clima de tranquil·litat i hi ha coses que val més no remoure.
Diu que el professor és un pluriempleat, alhora docent, policia, psicòleg, animador de festes i buròcrata.
Tots menys professors. L'escola ha abdicat de la seva funció d'ensenyar. Se'ns ha tret la feina de professor i se'ns ha fet monitors de casal. Tot el respecte pels monitors, gent seriosa que treballa bé, però senzillament l'escola ha de ser un espai diferenciat. I llavors els professors que tenen ganes d'ensenyar, que es preocupen per l'alumne precisament per fer-lo sortir del seu miserable ego, que entengui d'on ve, acaben generant mala consciència i se senten dissidents del sistema.
S'hauria de fer una llei de lobbies per a l'educació, així determinades coses no passarien
Compara els professors amb un personatge desquiciat d'una novela de Kafka i diu que alguns viuen empastillats per aguantar. Això és ser professor a Catalunya?
Alguns no, bastants. És un tema una mica tabú, fa vergonya i hi ha hagut molt de silenci en els claustres. Estan a l'ordre del dia les pastilles ansiolítiques per dormir, per l'ansietat o per depressió. Jo agrairia que hi haguessin dades fiables sobre això. Es va fer una enquesta amb la pandèmia, però se n'haurien de fer cada any. Les xifres surten com un desastre i la culpa s'atribueix a la pandèmia, però ja passava abans i ara continua. Estaria bé saber les baixes que hi ha per salut mental relacionades amb la feina. Ja no entrem en suïcidis. L'aula és dura. I si no estàs bé personalment costa: algun dia dius alguna cosa que no has de dir a classe, i allò se't descontrola.
Explica això que hi hagi vacants sempre? Essent una professió de prestigi, amb bones condicions laborals...
Ara cada cop hi ha més desprestigi. És un peix que es mossega a la cua. No tenim gent perquè s'ha buidat la feina de sentit. I depèn d'on et toqui treballar, estàs totalment desprotegit a l'aula. Si tens un nano o més d'un que et vol rebentar la classe, que a més és violent i fins i tot pega els companys i estàs patint per la teva integritat física, i no el pots ni fer fora de l'aula, depenent de la direcció del centre. Hi ha direccions que et diuen que te l'has de quedar! Qui vols que tingui ganes a les vuit del matí de sentir-se insultats? O d'entrar amb tensió a l'aula? Hi ha gent que comença a les vuit del matí i abans de dos quarts de tres, ja s'ha anat a acomiadar a la direcció dient "ostres, no és el que m'esperava". La gent si s'ha tret una carrera que té sortida laboral que no sigui la docència, doncs marxa. Normal, qui té ganes d'aguantar això?
Pel que escriu, el decret de plantilles ha neoliberalitzat l’escola, l’ha convertit en una empresa privada on la direcció té plens poders. Parla de caciquisme…
S'han passat molts anys omplint els claustres d'interins i dotant les direccions d'un poder que crec que no els hi pertoca. Han buidat els claustres de poder, la democràcia no existeix. Els directors no els tria el claustre, sinó que van en la línia del Departament. Llavors tens tota una sèrie de gent, interins, la feina de la qual depèn de callar, de no contrariar la direcció. Així que formes part d'aquesta farsa. Quan jo vaig començar a treballar, a mi em semblava bé el discurs, que les direccions tinguin la seva gent per fer un projecte coherent, unificat. Vist des de fora això és molt maco, però la realitat és una altra. Ara parlo dels senyors feudals de cada centre, perquè amb aquest poder que se li dona a les direccions el que acaba sent és amiguisme i xanxullos. És poder pensat a la foucaultiana. Qui té poder? Aquell que té capacitat de fer favors. Col·loca algú en un determinat lloc i aquest ja no se li revelarà. Llavors es creen uns claustres de gent dòcil, de gent que calla; uns ambients bastant tòxics, que després si et mostres contrari a aquestes dinàmiques, et fan el buit. Això ja fa anys que passa i només és a Catalunya, a la resta de l'Estat no. També es creen places perfilades, unes vacants que no surten a concurs públic. Per exemple, per fer una determinada assignatura en anglès. Però després no es fa en anglès. Jo també sé entrar a l'aula i dir 'hello' i quan me'n vaig dir 'goodbye'. És una farsa. Senzillament la plaça es perfila per poder col·locar qui interessa o per poder fer fora l'interí aquell que no interessa. Tot el problema que hi ha hagut de col·locació de gent [amb els processos d'estabilització], que van tardar tant a sortir els nomenaments, ve d'aquí, perquè tenen massa gent col·locada. El sistema els ha rebentat a les mans.
De fet al llibre diu que pot parlar perquè te ja la seva plaça.
La definitiva, a més a més. Ara, com que s'han fet funcionaris, potser això comença a canviar. Tant de bo. La gent es queixa molt dels funcionaris, "què bé que viviu", però la gràcia que hi hagi funcionaris és precisament que hi ha gent que pot alçar la veu sense por de perdre la feina. Que et puguin fer el buit és molt dur, però no pateixes per perdre l'ingrés a final de mes. Jo m'he permès aquest luxe [el llibre] en part per això.
Si el màxim interès de l'alumne és anar-se a fotre calimotxos a la plaça del poble, fem un projecte sobre els calimotxos?
No tenia una idea de la professió diferent del que després es va trobar? Va ser un desencant o ja anava avisat?
El que no m'esperava era el nivell d'improvisació, poca professionalitat i menysteniment que té el Departament cap al professorat. Pensava que era una professió seriosa i que estaves recolzat per un sistema que funciona, però estàs totalment desemparat. A l'època de [l'exconseller] Cambray, cada vegada que hi havia un problema, el que feien era tirar el professorat als lleons. Quan després hi ha uns directors generals i uns càrrecs confiança que cobren tres vegades més. Tu has vist algú assumir responsabilitats? En un equip de futbol, si l'equip va malament es demanen responsabilitats a l'entrenador o al president. Hòstia, em sembla indecent!
Algun jove amb vocació docent que llegeixi el llibre potser es fa creus i s’ho pensa. Quin consell li donaria?
Fixa't en els que porten anys i que tenen una trajectòria impecable. Els que fan que els alumnes aprenguin a les seves classes i que són respectats. D'aquests, afortunadament n'hi ha i se sap qui són. És important que es faci una transmissió. Després els joves ja aniran innovant, però primer has d'haver après el model anterior. No existeix la innovació per la innovació.
Tenim nou Govern i nova consellera, Esther Niubó. Què li demana?
Una proposta. Tenim un problema amb l'educació d'emergència nacional. El sistema està malament de base, està corcat d'arrel. El primer que ha de fer un alcohòlic per curar-se és com a mínim ser conscient del problema i no negar-lo. Anem a posar una solució d'arrel. Com que els catalans hem demostrat que som uns inútils a l'hora d'autogestionar-nos en matèria educativa, estem en una minoria d'edat, necessitem algú adult que ens vingui a intervenir. Deixem-nos intervenir. Sonarà malament. I té reverberacions estranyes això d'intervenir, pel 155, però no va per aquí. No cal que vinguin de Castella i Lleó, que això seria massa dur per l'autoestima del catalanet. Anem a buscar un model que ens agradi. El de Finlàndia no acaba de funcionar, és una joguina trencada. El d'Estònia, posem per cas. No anem allà, perquè tampoc no sabem ni copiar: agafem una comissió i que vinguin aquí a agafar les regnes. Durant 5 o 6 anys, per implementar el model.
Complicat...
Allà a Via Augusta [a on és el Departament d'Educació], que és el castell de Kafka, mires l'organigrama i necessites desplegar en 7 pantalles. El càrrec i el subcàrrec del subcàrrec... Càrrecs de confiança que són allà no per trajectòria ni per currículum, sinó perquè el seu gran mèrit és el carnet d'un partit polític des de jovenets i no moure's de la línia. Tots aquests fora, que només quedin els tècnics. Tota aquesta gent tant fa si va a treballar o no, perquè no es nota. Jo quan deixo d'anar a treballar es nota: es generen guàrdies, els alumnes perden classe... Allà no només no fan res, sinó que encara a sobre posen pals a les rodes. Perquè si el teu lloc de feina és totalment inútil, llavors t'inventes alguna cosa per justificar que estàs allà. Ja han tingut la seva oportunitat, han estat cobrant bastant durant molt temps. Que els facin fora i es busquin feina. Hem de fer net. Foc nou. En el fangar que ens trobem, si no es posa una mesura d'aquestes, radical, no veig que puguem sortir del pou.
Confia en canvis a millor? O que facin cas al seu llibre?
Tant de bo serveixi per remoure. Ja no per la meva vanitat, m'hauria estimat més no haver-lo d'escriure.
El llibre esgarrifa. Digui per acabar alguna cosa positiva de l'escola catalana.
Hi ha grans professionals. I els nanos de vegades et demanen a crits que els formis. Hi ha molt potencial. Hi ha gent jove que entra amb ganes, amb vocació. I encara queda gent en el sistema que no ha desistit. Tant de bo aquests bons docents no acabin generant mala consciència per ser còmplices d'aquest sistema corrupte i corcat d'arrel.