"No ens representen", "Li diuen democràcia i no ho és", "PSOE i PP la mateixa merda és", "No som antisistema, el sistema és antinosaltres" o "Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir" són alguns dels lemes que es van popularitzar durant el 15-M. Ara fa just una dècada que joves de Madrid, Bilbao, Sevilla o Barcelona van ocupar les places de les seves ciutats, on van acampar durant dies. En el cas de Barcelona van instal·lar-se a plaça Catalunya, però què els va portar a sortir al carrer? Què en queda de tots aquells reclams?
Una de les persones que va estar a plaça Catalunya aquell 2011 és Iolanda Fresnillo, sociòloga i activista pel deute. "Va ser una constatació que les classes dirigents no ens representen a la població", explica Fresnillo a El Nacional.cat, que hi afegeix que aquest moviment bevia de les manifestacions pacifistes contra la guerra de l'Iraq i les mobilitzacions antiglobalització.
A més, els indignats -com també es va conèixer aquest moviment pel llibre Indigneu-vos! (Ediciones Destino, 2011) de Stéphane Hessel- recollien els reclams del moment, bàsicament, d'una població que vivia submergida en la precarietat arran de la crisi econòmica que va esclatar el 2008. Aquesta va disparar l'atur, va empobrir moltes famílies, va dificultar l'accés a l'habitatge, així com va comportar retallades socials per part dels governs espanyol i autonòmics. Així doncs, el 15-M denunciava que el règim del 78 havia estat un pegat que no havia aconseguit posar solucions reals als problemes de la gent alhora que evidenciava que el model bipartidista que regnava a Espanya no funcionava.
Caldo de Cultiu
El PIB espanyol va entrar en recessió el 2009, quan es va desplomar un 3,8%. Durant tota l'època de la democràcia mai havia caigut tant aquest indicador i, de fet, no registrava nombres negatius des del 1971 quan va baixar un 1%. El 2010 va fer un lleu repunt del 0,2%, però el 2011 va tornar a descendir un 0,8%. Per la seva part, el 2010 va tancar amb un atur del 20,33%, la taxa més alta des del 1997, quan va assolir el 20,72%. A més, aquesta xifra va ascendir fins al 22,85% en el 2011. Per contra, mentre que la situació de la població cada cop era més precària, el nivell de vida no es parava d'encarir. En aquest sentit, l'Índex del Preu del Consumidor (IPC) va experimentar un augment de l'1,4%; 0,8%, el 2009; el 3%, el 2010; i un 2,4%, el 2011.
Tot plegat va generar un caldo de cultiu que va comportar que apareguessin moviments socials com V de Vivenda o la Plataforma per una Vivienda Digna, que reclamaven que les persones tinguessin accés un habitatge en un moment en el qual els desnonaments es van disparar i per la majoria de la població accedir a una llar era pràcticament impossible. La primera plataforma va organitzar una gran manifestació a Barcelona el 30 de setembre de 2006, sota el lema "No tindràs una casa en la puta vida", a la qual van acudir al voltant de 15.000 persones. La voluntat dels manifestants era poder acampar a plaça Catalunya, però una operació policial ho va evitar. "Hi havia un xup xup, que va fer eclosió el 15-M", assegura Fresnillo.
El cartell de la manifestació de No tindràs una casa en la puta vida
Els desnonaments
Un dels rostres més crus d'aquella crisi econòmica van ser els desnonaments. Una bona mostra d'això és que el 2010 es van perpetrar un total de 249.281 execucions hipotecàries, una xifra que va quadruplicar a la del 2007. D'aquests desnonaments, una cinquena part, 47.838 van tenir lloc a Catalunya. Aquesta situació va desencadenar l'aparició de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), que assessora gent que estan a punt de perdre la seva casa o que ja li han tret.
Matías González va viure aquesta situació en la seva pròpia carn. Portava tota la vida vivint en el mateix bloc de pisos en el barri de Sant Andreu. Els seus pares vivien al primer i quan ell es va independitzar va agafar en un altre habitatge en el mateix edifici. Tenia el pis pagat, però el va posar per avalar un negoci que va fracassar. "Ho vaig perdre tot", recorda amb tristor. El barceloní explica que els desnonaments són com "un virus", ja que "si deixes de treballar pot tocar a qualsevol".
Per això, el 15 de maig del 2011 va decidir anar a la seu de la PAH per compartir el seu cas. Un cop estava allà, el van animar que els acompanyés a una manifestació. Era la que havia convocat Democracia Real Ya, que va acabar amb l'acampada a plaça Catalunya. "A mi la PAH em va empoderar", reconeix González, que des de llavors segueix vinculat a aquest moviment social i la seva lluita per un habitatge digne.
Precisament, la PAH és un dels moviments que es va involucrar més en el 15-M i que també va seguir el seu camí després de plaça Catalunya. En el cas de González, la plataforma va aconseguir que li condonessin el deute del pis, que va haver d'entregar al banc. "Soc el primer espanyol que ho va aconseguir", remarca orgullós. Des del 2012, viu en un habitatge d'emergència social a Via Trajana. A més, actualment, treballa de controlador d'accessos, una feina que va trobar gràcies a un curs que va realitzar a través de la PAH.
Les Assemblees
La manifestació del 15-M va acabar amb una acampada a plaça Catalunya on durant quinze dies es va crear un sistema alternatiu al capitalisme per demostrar que un altre model econòmic era possible. Per això, es van habilitar horts urbans, es van crear comissions de treball i a les tardes es feien assemblees per prendre decisions sobre com organitzar-se. A més, durant el dia hi havia tallers i tota mena d'espectacles o actes.
Ara bé, aquesta forma d'organització assembleària ja es donava en altres entitats de barris com, per exemple, al Poblenou. Els seus habitants s'havien començat a organitzar abans del 15-M contra el projecte del 22@, una iniciativa de l'ajuntament de Barcelona per reconvertir 200 hectàrees de sol industrial d'aquesta zona de la ciutat en empreses destinades a la innovació. Des del 2001 fins a l'actualitat s'han instal·lat més de 1.500 companyies que han generat al voltant de 42.000 llocs de feina, però els veïns temen per l'impacte que això ha provocat al teixit del barri: ha incrementat el preu dels pisos, cosa que ha propiciat l'especulació.
Un dels que es va unir en aquesta lluita és Albert Martín, un dels fundadors de l'extingida Assemblea Social de Poblenou. Relata que diverses entitats del barri es van unir el setembre del 2010 per donar vida a aquest organisme veïnal. Amb tot, Martín expressa que el 15-M va ser un impuls per aquesta assemblea, especialment, a partir de juny quan va deixar plaça Catalunya i va anar als barris. "Va trencar fronteres", ressalta Martín, que explica que va servir per aglutinar diversos moviments que compartien "les mateixes inquietuds" que, bàsicament, era un descontentament amb el bipartidisme, un reclam d'una major democràcia participativa i la fi del model especulatiu que havia comportat la crisi econòmica.
Aquesta assemblea es va dividir en comissions transversals per posar diversos projectes en marxa com, per exemple, el conreu d'horts urbans, l'oficina d'atenció laboral i d'habitatge; a més, va treballar en iniciatives tant de salut com d'educació, especialment, de persones migrades que vivien en fàbriques abandonades ocupades.
Ara bé, la gran victòria de l'Assemblea Social de Poblenou, assegura Martín, va ser recuperar l'Ateneu la Flor de Maig pels veïns. Aquest emblemàtic edifici, on es feien activitats pel barri, l'ajuntament de Barcelona el va tancar el maig del 2012 amb l'argument que era molt car el seu lloguer. A l'octubre d'aquell any, un grup de veïns va ocupar l'edifici per fer activitats pels seus habitants del Poblenou. Finalment, arran de la pressió veïnal, el 2014 el consistori va comprar la Flor de Maig perquè fos un espai pels ciutadans. Aquest és un recinte autogestionat en el qual es viu l'esperit del 15-M, on s'efectuen assemblees per prendre decisions alhora que es reparteixen les tasques per comissions.
"El 15-M va fer gran l'Assemblea Social de Poblenou, que es va convertir en un viver de projectes", valora Martín.
Una escola política
Malgrat que Fresnillo no va acampar, cada dia mirava d'anar a plaça Catalunya. "Buscava qualsevol moment per anar-hi. Volies formar part d'allò", explica l'activista. Des del seu punt de vista, el que es va viure aquells dies en aquest indret de la ciutat va ser una "escola política" per moltes persones que "van entrar a l'activisme per aquest moviment".
Aquells dies a la plaça, Fresnillo, junt amb altres persones, va fundar la Plataforma d'Auditoria Ciutadana del Deute, que encara és vigent. El 2008, el deute públic espanyol era de 440.621 milions d'euros, però aquest es va disparar als 889.909 milions d'euros el 2012. Això va portar a aquesta plataforma, relata l'activista, a fixar-se en països llatinoamericans que havien fet una revisió del seu deute. A partir d'aquí, aquesta iniciativa ha realitzat diversos estudis sobre el deute espanyol i han pogut constatar que una bona part d'aquest s'ha contret arran del rescat bancari i de les caixes de pensions, que es van reconvertir en entitats financeres a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Això, explica Fresnillo, va comportar retallades en serveis socials com l'educació o la sanitat.
Una manifestació del 15-M on reclamen que els ciutadans no paguin la crisi / EFE
Més enllà de Catalunya
El moviment del 15-M va recórrer el món, en bona part, pels catalans i espanyols que van marxar perquè no trobaven feina en la seva terra. Un dels llocs on va arribar va ser a l'Equador, on es va crear el grup Acampada Quito, que va recollir els reclams dels espanyols que vivien en el país andí. En la capital es va formar una assemblea que es reunia periòdicament, en la qual van participar equatorians i persones de diversos indrets del territori espanyol. Les seves integrants van organitzar diverses activitats com concentracions davant de l'Ambaixada d'Espanya, una marxa amb bicicleta, xerrades a la universitat o una assemblea en el Parc Central, per compartir les seves inquietuds amb els equatorians i conèixer les d'aquests. Més enllà de l'Equador, aquesta assemblea va connectar amb altres d'altres països i, fins i tot, es va arribar a organitzar una manifestació conjunta en diverses capitals llatinoamericanes.
Un dels seus integrants va ser l'Eduard Vázquez, que explica que un dels principals reclams dels estrangers era posar punt final amb el vot pregat, que es va posar en marxa el 2011 i que encara és vigent. Antigament, enviaven les paperetes a casa de tots els ciutadans espanyols que vivien fora del país, però amb la nova modalitat va comportar que haguessin de demanar el vot per poder exercir aquest dret. Ara bé, aquest només es pot demanar al consolat, cosa que complica que puguin reclamar aquest dret gent que viu fora de les ciutats o que treballen quan aquest està obert. A més, també s'han donat casos de persones que han arribat a formular la petició, però que les paperetes no els hi han arribat. "El vot pregat fa que sigui pràcticament impossible votar", ressalta Vázquez.
Per aquest activista, el 15-M va posar de manifest que "el sistema no funciona, ja que tota la democràcia es basa en posar una papereta a l'urna" cada quatre anys. "Es reclamava renovar el model democràtic que, com a les places, es vol que sigui més participatiu".
La fi del bipartidisme
Sens dubte, els entrevistats coincideixen que una de les principals victòries del 15-M va ser acabar amb el bipartidisme. De fet, arran d'això es va formar Podemos. El fins ara líder d'aquesta formació, Pablo Iglesias, és una de les persones que va estar en la plaça del Sol a Madrid, on van acampar els indignats. Iñigo Errejón, al capdavant de Más Madrid, també va estar en aquesta mobilització.
Un altre partit hereu del 15-M són els Comuns. Ada Colau, la seva cara més visible i l'alcaldessa de Barcelona, va estar vinculada al moviment V de Vivienda alhora que va ser una de les fundadores de la PAH, de la qual va ser la seva portaveu del 2009 al 2014.
Malgrat que la CUP és anterior als indignats, aquesta formació també va agafar impuls arran d'aquest moviment, ja que el 22 de maig del 2011 es van celebrar eleccions municipals i aquesta formació va quintuplicar els seus resultats. Un any després van fer el salt al Parlament, on van entrar amb tres diputats i tres anys més tard en va assolir els 10 escons. De fet, la diputada anticapitalista al Congrés dels Diputats Mireia Vehí confessava en una entrevista a El Nacional.cat, que se sentien hereus del moviment independentista i del 15-M.
La flama del 15-M
Finalment, en el cas de Barcelona, l'acampada de plaça Catalunya es va acabar amb un violent desallotjament, que es va dur a terme el 27 de maig del 2011. Per aquests fets, el 9 de juny del 2020, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va condemnar el sotsinspector d'aquest cos que va dur a terme l'operació, Jordi Arasa, per dos delictes de lesions. A més, també se'l va inhabilitar del càrrec de policia pel temps que dura la pena, així com a pagar una indemnització de 1.500 euros per cada una de les víctimes.
"En el cas que ens ocupa, no hem vist cap situació que justifiqués pegar els ciutadans. L'actuació dels Mossos tenia com a objectiu possibilitar l'entrada i sortida dels camions de la neteja i per a això en cap cas està justificat pegar a cap persona, llevat que aquesta última posi en perill algun bé jurídic que justifiqui d'alguna manera la conducta de l'agent. No va passar res d'això en els casos jutjats", va considerar llavors el tribunal.
Malgrat que les places van quedar buides, l'esperit del 15-M encara perviu segons els entrevistats. En aquest sentit, Vázquez manifesta que els actuals moviments feministes i ecologistes, com Friday for Future, beuen del 15-M.
Per la seva part, Martín creu que des de llavors ha quedat més autoorganització al carrer a través del moviment associatiu, social, veïnal, així com ha comportat que apareguin més projectes cooperatius i de l'economia social i solidària, "que no estan al marge del sistema, però són una alternativa". Amb tot, Martín exposa que el sistema tradicional ha agafat el discurs del 15-M, que l'ha embolcallat i incorporat en les institucions en termes com l'economia verda. "El sistema econòmic i polític segueix basat en partits polítics. S'ha revestit aquell discurs, però hi ha molt pocs processos participatius reals", exposa.
En el cas de Fresnillo opina que els moviments com l'antiglobalització o els indignats exploten en èpoques de crisi i ajuden a avançar. "Encara està tot per fer i tot és possible perquè la democràcia és molt imperfecta", valora l'activista alhora que recorda que el "règim del 78 no ha acabat amb el 15-M".
Actualment, Espanya, com la resta del món, viu submergida en una crisi sanitària, econòmica i social arran de la pandèmia de la Covid. Això, ha comportat que es dispari l'atur que el primer trimestre d'enguany es va enfilar fins el 15,98% i fins al 40% en els menors de 25 anys. A més, el deute públic d'Espanya ha batut un nou rècord i s'apuja fins al 120% del PIB; mentre que el PIB espanyol es va desplomar 10,8% el 2020 després de sis anys de creixement. Tot plegat, ha generat un malestar entre la població més jove, que veu com els seus somnis s'esborren en un país en el qual no hi ha oportunitats per a ells. "Ara, amb la pandèmia, es tornen a donar les condicions per un altre 15-M", conclou Fresnillo.
Imatge principal: Indignats a plaça Catalunya en una manifestació durant el maig del 2015 / EFE