Amb un castellà envejable, Demba ens explica la realitat del Senegal més remot en un viatge de deu dies al voltant del país africà, on figures com Lluís Llach o Txarango han dedicat part del seu temps i energia. De fet, va ser una personalitat política catalana, Artur Mas, qui va facilitar al nostre protagonista viatjar a Espanya per conèixer millor els costums i així convertir-se en un millor guia turístic per als espanyols que viatjaven al Senegal. Va ser exercint la seva professió i recorrent el seu propi país quan es va adonar de les necessitats que hi havia i va començar a semblar-li impossible quedar-se de braços plegats. Per això, va destinar la totalitat del seu temps lliure a crear una associació que des de 2010 no ha parat d'assolir metes.
En quin moment va començar a pensar a crear una associació?
Treballo en el sector turístic i, donant la volta al país, em vaig adonar de les necessitats que hi havia. Em va començar a resultar impossible veure les condicions en les quals vivia la gent, tornar a casa i dormir amb la consciència tranquil·la. Per això, el 2009 vaig pensar en la idea de fer alguna cosa i vam crear l'associació Yakaar África. Com que l'Administració nostra va molt lenta, la vam constituir a Espanya amb implementació al Senegal, començant la seva activitat l'octubre del 2010.
Per què aquest nom?
Yakaar significa esperança, i això és el que vull donar als senegalesos. I Àfrica perquè, encara que hem començat al Senegal, tenim una visió més àmplia i volem estendre els nostres ajuts a altres països, com Costa d'Ivori o Gàmbia, on ja tenim alguns projectes en marxa.
Un xaman ja va predir fa anys que fundaria una associació i no el va creure.
Això va ser abans de ser guia, quan era un jove estudiant. Hi havia un curandero que va predicar al seu dia que en un futur em veia treballant amb molta gent de color blanc. Jo, incrèdul, li vaig dir que era impossible. Això va succeir cinc anys abans de fundar Yakaar África.
Quines van ser les primeres accions que vau dur a terme com a associació?
Tot va començar amb la metgessa Pilar, de Vigo (Pontevedra). Venia sovint al Senegal perquè veia que hi havia problemes de salut i era la seva manera d'aprofitar les vacances. Vaig viatjar amb ella al voltant del país i ens vam adonar que gairebé totes les dones embarassades tenien anèmia. Així que el primer objectiu va ser aconseguir que la gent mengés més variat. Per a això, vam subvencionar la repartició d'ous i vam crear granges de porcs i pollastres perquè les famílies tinguessin accés a les proteïnes. També vam construir 30 hortes al voltant del país i vam prestar un parell de gallines a les famílies amb la condició de responsabilitzar-se de la seva cura i de donar-les a una altra família al cap d'un any, creant així una cadena de favors.
Un altre dels principals problemes del Senegal és la falta de formació i educació. Com contribuïu en aquest àmbit?
D'una banda, muntem uns tallers de costura per a noies d'entre 16 i 20 anys que no van poder seguir amb els estudis i no tenen cap formació. D'aquesta manera, quan se'n van a Dakar a buscar feina, 'la jungla' com jo l'anomeno, poden vendre els seus serveis i tenir una vida digna. Al seu torn, construïm escoles infantils en condicions en aquells pobles on veiem iniciatives de professors que amb quatre branques han construït una aula. Som conscients que l'educació serà la clau del futur, per la qual cosa també formem estudiants en turisme, hostaleria, agricultura i infermeria. El 55% de la població al Senegal té menys de 25 anys. És una població molt jove i cal donar-los l'educació necessària perquè es converteixin en treballadors qualificats i futurs emprenedors que aixequin el país.
El 55% de la població al Senegal té menys de 25 anys
De fet, la formació dels vostres joves farà que depengueu menys de l'ajuda exterior.
Al Senegal hem detectat molts nens amb cardiopaties greus i els nostres hospitals no tenen el material necessari ni els doctors qualificats per a les intervencions, per la qual cosa hem hagut de portar-los a Espanya. Mitjançant un acord amb Sanitas, vam operar l'Edu, de Karavan, a l'Hospital CIM de Barcelona. Ell va ser el primer nen que vam enviar. Després, en van venir uns altres sis que van ser intervinguts als hospitals Gregorio Marañón i Ramon y Cajal, a Madrid, i a l'Hospital de la Fe, a València. La nostra idea és dependre cada vegada menys de l'ajuda externa i formar bons metges al Senegal per no haver d'enviar els nostres nens fora. Perquè si el dia de demà esclata una crisi i els metges espanyols no poden continuar venint, hem de tenir mà d'obra qualificada per substituir-los.
Un dels metges que ve sovint al Senegal és el doctor Bardají, de Mataró.
Ve cada desembre amb el seu equip i opera els nens que ho requereixen en una sala en condicions. Yakaar África s'encarrega de la logística: de portar als nens del poble a l'hospital, de la manutenció, d'aconseguir-los un cuidador i de tornar-los a casa.
També se celebren dues missions sanitàries a l'any i una d'elles va aconseguir salvar la vida de Ramata, a qui li quedaven pocs dies de vida.
Dues vegades a l'any venen doctors espanyols a examinar els nens de les zones on mai arriben els metges senegalesos. Va ser en aquestes missions que vam detectar que Ramata tenia una cardiopatia molt greu i que li quedaven molt pocs dies de vida, per la qual cosa ens la vam emportar d'urgència a l'Hospital de la Fe de València, on va estar quatre mesos. Ara torna a ser una nena normal i viurà fins als 60 o 70 anys com qualsevol altre senegalès.
Ramata, amb una cicatriu al pit, va ser operada quan li quedaven pocs dies de vida. Foto: Cristina Capdevila
Aquesta mateixa independència que es busca en l'àmbit de la salut és la que es persegueix en tots els àmbits i projectes que implementeu.
Nosaltres posem la inversió inicial perquè els projectes arrenquin, els monitorem al llarg de dos anys i després els deixem anar de la mà perquè caminin sols. A tall d'exemple, acompanyem les dones en la creació de les hortes, les formem, les orientem i a partir del tercer any han de començar a aplicar els coneixements adquirits per si mateixes. La nostra funció és donar la canya perquè la gent pugui anar a pescar.
Quin filtre hi ha a l'hora d'elegir quins projectes tiren endavant i quins no?
Com a requisits posem que el projecte ha de ser per a la comunitat i que els beneficiaris han de ser molts. Majoritàriament, financem els projectes iniciats per les cooperatives de dones del país que veiem que tenen futur i els donem una empenta. Vivim en un país molt masclista, on els homes posen els diners i tenen sempre l'última paraula. Elles treballen més de valent que ells, però no tenen veu. Per això, hi apostem perquè puguin dur a terme els seus propis negocis, guanyar diners i, així, poder prendre decisions a casa seva i que no els vinguin les ordres donades.
La nostra funció és donar la canya perquè la gent pugui anar a pescar
També fa falta tenir en compte el territori i els costums de la gent per assegurar l'èxit dels projectes.
Hi ha projectes que són molt bones iniciatives però que no es poden aplicar al Senegal perquè els costums, les tradicions i el terreny les fan inviables. Per exemple, per combatre l'anèmia, una bona idea és crear granges de conills, però el 90% dels senegalesos són musulmans i la seva religió no veu concebible ingerir aquest animal, així que no es consumiria. Al contrari, només ens portaria problemes. Els conills es reprodueixen ràpidament i podrien menjar-se tots els cultius, donant lloc a una catàstrofe. Tenint en compte això, hem construït granges de porcs en zones on només hi ha cristians i animistes, evitant les zones musulmanes, on no consumeixen aquest tipus de carn.
El Senegal està ple d'escombraries, però a l'hora d'instaurar un projecte de recollida us vau adonar que l'africà té una mentalitat massa basada en l'avui.
A l'illa de Karavan vam posar en marxa un projecte pilot quant a les escombraries, un dels nostres greus problemes. Vam repartir papereres a totes les famílies, però no va funcionar perquè prioritzen altres coses. El senegalès s'aixeca cada dia amb l'objectiu de trobar menjar que poder donar als seus fills i no disposa d'un sou mensual que li garanteix la seva supervivència durant un mes. Cada dia és una lluita. La dona treballa a casa i l'home ha de sortir a buscar-se el pa diàriament. Aquesta és la tasca de la parella, tirar a la família nombrosa endavant dia a dia i no treballen mai de cara al futur.
La clau està en la sensibilització.
Hem de fer entendre a la gent que les escombraries poden comportar problemes de salut a llarg termini. En el cas dels grans és una batalla perduda. Per això, hem començat des de baix, conscienciant els nens a les escoles. D'aquesta manera, si veuen el seu pare tirant un paper, serà el mateix nen que li dirà que no ho faci. La idea és que amb els projectes que duem a terme puguem solucionar el dia a dia de la gent primer i, així, poder iniciar aquest altre tipus de projectes a llarg termini més endavant.
A propòsit d'això, on és el Govern?
En tots els viatges que donem al voltant del país, escrivim al ministeri encarregat de l'assumpte en qüestió per explicar-li que falta tal cosa o tal altra. Si ens fan cas, bé per tots. Però si no, ens veiem obligats a demanar cita amb el responsable. Moltes de les vegades, és difícil trobar la persona indicada per parlar del tema en concret. En aquests casos, intentem fer de Govern, substituir-los i arribar on ells no volen o no poden arribar. En cas de no poder solucionar el tema nosaltres, el deixem pendent pensant que el dia de demà, quan puguem, haurem de fer-li front.
On inverteix més el Govern?
A la zona més propera a la capital es veuen algunes inversions, hi ha infraestructures i es construeixen carreteres. En aquest sentit, estan fent un esforç interessant a la zona de Dakar i voltants. Les escoles, en canvi, continuen sent branques de palmeres. Quant temps durarà? No ho sé. No podem entendre que el Govern inverteixi en la zona més rica i s'oblidi de les més pobres. Com més a l'interior, més abandonats. Són els més oblidats a qui els diem que poden confiar en nosaltres, encara que deixant clar que no podem solucionar tots els problemes del Senegal.
Li agradaria entrar en la política per poder disposar de més mitjans?
Tenia un amic amb els mateixos valors i manera de fer les coses que jo i quan va accedir al món de la política, va canviar per complet. La temptació de la corrupció és molt alta i no vull arriscar-me. En l'ajuda humanitària no hem de connectar-nos amb els polítics. Podem treballar junts, però no arribar a exercir mai. Vull continuar fent el que faig i dormir amb la consciència tranquil·la.
És per això que no cobreu sous?
Nosaltres treballem en el turisme i vivim d'això i en el nostre temps lliure ens dediquem 100% a l'associació sense cobrar res. La burocràcia –si tinguéssim un local com a seu i paguéssim sous– ens xuclaria tots els diners de les aportacions. Com que nosaltres no podem aportar els 10 euros al mes, el nostre temps lliure són aquests euros que no podem posar a sobre de la taula per ajudar la gent del Senegal. En aquest país hi ha grans associacions molt corruptes que venen amb cotxes de luxe i viuen en apartaments cars. Nosaltres no volem entrar en aquesta manera de fer. Això no és ajuda humanitària. El 100% de les aportacions dels socis han d'anar dirigits als projectes perquè hi ha molt a fer i ens falten diners. No podem permetre'ns el luxe de pagar sous quan amb aquests mateixos diners podem resoldre milers de problemes aquí.
Demba és el coordinador de tots els projectes que duu a terme Yakaar África al Senegal. Foto: Cristina Capdevila
En 10 anys de vida de l'associació heu arribat als 500 socis. Quins requisits ha de reunir una persona per poder entrar a formar-ne part?
En principi, qualsevol persona pot aportar el seu gra de sorra, però és preferible que hagi estat al Senegal, hagi conegut de primera mà el que estem fent i estigui d'acord. Volem implicar la gent perquè vegi el gran desequilibri que hi ha al món. Es tracta més aviat d'estendre una filosofia que de buscar diners. L'europeu ha tingut la sort de ser en un continent que té tots els ajuts possibles del món. L'Àfrica només compta amb el treball dur i la suor. La nostra tasca com a guies turístics és portar el turista on no sol arribar perquè vegi i visqui la realitat del país i ens ajudi si vol. Quan la gent ho veu amb els seus propis ulls, s'implica més.
És veritat que el seu primer viatge a Espanya li va facilitar l'Artur Mas?
Vaig organitzar el seu viatge al Senegal i, a partir d'allà, em va obrir les portes per poder visitar Espanya. Vaig haver de prometre-li que no tenia gens d'interès a quedar-me, que el meu únic objectiu era conèixer la península per poder millorar el meu tracte amb els espanyols. Així, el 2008 vaig anar a conèixer el vostre país i vaig tornar amb ganes d'explicar als joves del Senegal que havíem de posar-nos les piles perquè acabava de veure Europa i, si volíem arribar al seu nivell, havíem de posar-nos a treballar intensament. A partir de llavors, he tornat tots els anys.
Des que vau començar, cada any realitzeu en una ciutat espanyola diferent una assemblea anual amb els socis per posar-los al corrent i fer balanç.
En primer lloc, tots els mesos els enviem un informe per correu electrònic informant-los dels projectes iniciats, fent el seguiment dels que ja estan en marxa, i els expliquem si ha fallat algun i per què. Expliquem tant les experiències bones com les dolentes per aprendre i no tornar a cometre els mateixos errors. I una vegada a l'any, entre maig i juny, realitzem una assemblea general en ciutats com Madrid, Barcelona o València, que és on tenim més socis. Allà és on tinc la responsabilitat d'explicar-los on han anat els diners. I cada any m'emporto un treballador diferent perquè pugui conèixer Espanya.
Quina és la seva part preferida del nostre país?
Sens dubte, és Sant Sebastià. Record que havia nevat i jo, que mai no havia vist la neu abans, em vaig quedar molt impactat. Però el que m'agrada d'allà és el menjar, que tot és molt verd i que hi ha mar. En ser de Casamance, si no veig el mar no sóc feliç. Quan em jubili, me n'aniré per allà (fa broma). La veritat és que al Senegal em sento més útil que a Espanya, tinc més feina perquè hi ha moltes coses a fer. I tot gràcies als espanyols, que sense tenir relació de sang amb ningú del Senegal continuen creient en nosaltres. És un orgull que, amb els mitjans que tenim, tirem endavant aquesta organització humanitària que ajuda el nostre poble amb els seus hospitals, centres de salut, escoles infantils i superiors i forma als joves en agricultura, infermeria i turisme. Només volem preparar la gent per poder fer del Senegal un país millor.
Un desig molt plausible.