“Es troba a faltar dormir al carrer”. En Jaume Mengual ha estat una persona sense sostre durant les darreres tres dècades. Ha passat més de deu mil nits dormint pels carrers de Ciutat Vella de Barcelona, tot i que ara ja fa dos anys que va aconseguir un pis en aquest districte a través d’una assistenta social. I explica, durant una passejada amb ElNacional.cat, que ha arribat a trobar a faltar dormir a l’entrada de pàrquing de la Rambla on es va instal·lar durant els darrers cinc anys de la seva etapa de sensellarisme: “Aquest racó era casa meva i m’hi trobava a gust”.
En Jaume rep aquest diari davant del Gran Teatre del Liceu. Arriba acompanyat de la Laika, la seva gossa, amb qui fa més de dos anys que conviu. La primera cosa que comenta són les flamants reixes que han instal·lat davant del teatre d’òpera. Una obra del prestigiós escultor català Jaume Plensa que en els darrers dies ha fet bullir la xarxa perquè s’acusa el Liceu d’haver practicat un cas d’arquitectura hostil. És a dir, tancar durant la nit la porxada de l’edifici perquè els sensesostre que hi dormien no puguin entrar-hi més.
La intenció de quedar amb en Jaume és precisament aquesta: parlar amb ell sobre l’arquitectura hostil, aquest urbanisme que expulsa moltes persones dels llocs en els quals acostumen a dormir. En trobem exemples en molts carrers: pilones, baranes, punxes o testos enormes que es col·loquen en entrades de pàrquing, en graons o en bancs -entre d’altres- perquè les persones que hi passen la nit ja no puguin tornar a fer-ho mai més.
Amb en Jaume fem una primera parada a la plaça de Sant Agustí, on hi ha l’església que duu el mateix nom. Qui s’apropi a l’entrada veurà una cosa que espanta: ferros soldats als graons que sobresurten en forma de serra i que no només dificulten que algú s’hi estiri, sinó que pot arribar a fer mal a qualsevol que hi posi el cul i provocar una desgràcia a algú que ensopegui i hi caigui a sobre.
"Aquí hi dormia gent als anys noranta”, assegura. La llista d’adjectius que té per a aquest tipus d’elements és ben llarga: “És una merda, és de les pitjors coses que li pot passar a una persona sense sostre, és un fàstic, és molt violent i no hi ha cap mena de dubte de quina és la intenció que hi ha al darrere”. I afegeix que “no tenen vergonya i no es poden ni imaginar el mal que fa això”. En Jaume, a més, assenyala la contradicció que hi ha darrere d’aquests ferros en forma de serra: estan col·locats als graons d’un temple que alhora ajuda persones sense llar donant-los menjar.
En Jaume diu que, pel que fa a l’arquitectura hostil, ell ha tingut prou sort i mai s’ha vist expulsat d’un racó que ja s’havia fet seu per culpa d’aquest fenomen. Durant els trenta anys que s’ha passat vivint al carrer, però, s’ha topat amb moltes persones que sí que ho han patit. I, pel que explica, pot arribar a ser molt dolorós. “Marxem d’aquí, que em poso malalt només de veure-ho”, suplica.
Li preguntem a en Jaume què el va dur a vagar pels carrers de Barcelona. “Motius familiars”, contesta. No en vol parlar. Tenia trenta anys quan va haver de passar la seva primera nit al ras. Ha dormit a tots els racons de Ciutat Vella. “Jo em fotia a qualsevol lloc, no trigava gaire estona a triar on m’estiraria aquella nit”, diu. Ha passat per molts barris, i afirma que durant una bona època va estar instal·lat al passeig que hi ha sota l’Hospital del Mar, a la Barceloneta.
Durant aquestes tres dècades s’ha convertit en una icona d’aquesta zona de la capital catalana. Tant, que l’han immortalitzat en un mural al costat de la Rambla. El lloc triat per fixar la seva imatge i la de la Laika no és casual: es tracta del mateix edifici on hi ha el pàrquing que es va convertir en “casa” seva, com ell arriba a dir. Els treballadors d’aquest pàrquing es van comportar molt bé amb ell, i van deixar que deixés les seves coses a dins i que s’hi passés l’estona que volgués. Encara avui mantenen l’amistat. I ell els visita constantment. “Són la meva família”, diu. I admet que una de les coses que més el fan tornar a aquell lloc és que troba a faltar aquella entrada de pàrquing.
Posar-ho “encara més difícil” als sensesostre
Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, que ha ajudat en Jaume i molta altra gent durant tots aquests anys, explica que l’arquitectura hostil posa “encara més difícil” la vida d’aquestes persones. “Es basa tot en la falta de sensibilitat”, opina en declaracions a ElNacional.cat. Segons ell, es tracta d’un fenomen que ha passat tota la vida: “Sempre hi ha hagut veïns que han tingut una persona que dormia al carrer i que els feia nosa”. Però detalla que cada cop hi ha més casos d’aquest tipus d’urbanisme anti sense llar perquè “aquell que ja s’ha construït no marxa”.
Lamenta, a més, que la societat ho acaba justificant “des del moment que veiem algú dormint al carrer i pensem que ho fa perquè vol o que és un borratxo”. Es tracta, a sobre, d’una qüestió no sancionable. No li consta, de fet, que hi hagi cap país del món que persegueixi aquesta pràctica. I afegeix: “Buscar un nou lloc on anar a dormir és molt difícil, estem parlant de desnonaments a persones que ja viuen al carrer”.
