Dídac Romagós: "No entenc com no hi ha més ràdios Vilablareix, tenim una llengua que hem de preservar"

Ràdio Vilablareix existeix. No és (només) un fenomen de Twitter, és de carn i ossos, de micròfon i discos. Ràdio Vilablareix és l’emissora municipal d’aquesta localitat que és a la frontera sud de Girona. Però ja fa uns anys que ha deixat de ser estrictament una ràdio local per convertir-se en un referent nacional de la llengua, la cultura i la música perquè, entre altres peculiaritats, és l'única emissora dels Països Catalans que només posa cançons en català. Hi ha tres raons que expliquen aquesta expansió: les xarxes socials, l’emissió per Internet i la perseverança del seu responsable, Didac Romagós (1986), l’home que -en solitari- la va pensar, fer, cuidar i exhibir. En Didac ens rep a la plaça on hi ha el Centre Cultural Can Ballí, l’edifici que a la primera planta acull l’emissora. A les escales hi ha un cartell amb la seva freqüència (107.5 FM) i, a mode de superstició, en Didac toca el punt que separa el 107 del 5, com si Ràdio Vilablareix fos només qüestió de sort.

- Què se sent ser entrevistat en lloc d'entrevistador?
- És molt difícil. Per mi és molt més fàcil fer entrevistes que no pas respondre. Des de sempre m’ha agradat la filosofia i crec que hi ha moltes preguntes, però de respostes en tinc poques. Per tant, intentaré respondre el més bé que sé, tot i que no sé si hi ha una resposta vàlida per a tot.
- Estem molt contents de visitar-te, però per què no vens mai a Barcelona?
- A mi Barcelona em costa molt. Soc d'un poble petit, com Vilablareix que, amb 4.000 habitants trobo que s'ha fet gran. Sempre m'han costat molt les grans ciutats. Soc una persona molt de poble, que m'agrada tenir el contacte amb la gent de tota la vida. I quan vaig a Barcelona és bàsicament per fer-hi una cosa molt concreta i si no hi ha cap altra solució.
- Quan neix Ràdio Vilablareix?
- Ja fa uns 10 anys llargs. Jo havia fet ràdio des de l'adolescència aquí mateix, quan abans es deia Radioactivitat. Llavors era del Barça i en feia les cròniques. Ara soc del Girona a mort. Però va arribar un punt, en què em vaig anar fent gran i agafant consciència. Amb 18-19 anys em va començar a interessar la literatura. I m'agrada molt la música, sobretot la música catalana que és el pal de paller d'aquesta ràdio.
- I?
- I va arribar un punt en què a la ràdio on feia tot això per amor a l’art, Radioactivitat, se li va acabar la concessió. I l'equip de govern d'aleshores, liderat per l’alcalde Enric Vilert, em va proposar si volia liderar el projecte perquè em veia com una persona molt inquieta que sempre volia fer coses amb la ràdio.
-  Per tant, la història de Ràdio Vilablareix és la història de Dídac Romagós.
- Van molt lligades, sí. De moment no soc pare, i la ràdio és com la meva criatura. N’estic molt pendent quasi les 24 hores. La primera cosa que faig quan em desperto i la última abans d’anar a dormir és mirar si la ràdio funciona.

Vam començar a posar música només en català per diferenciar-nos de la resta"

- En tota la seva història només hi ha hagut música en català?
- Sí, des de l’inici. Vaig apostar-hi perquè des del principi vam veure que era una oportunitat. Al principi era només mirar com ens podien diferenciar de la resta. Les ràdios locals d'aquí al costat posaven la mateixa música que posaven els grans mitjans de comunicació. I vaig veure que així la gent no escoltaria Ràdio Vilablareix. I, una mica com el “Llença’t” de Lax‘n’Busto, vam decidir anar a per totes amb una emissora que només emetés música en català. Vaig començar a trucar a les discogràfiques, perquè ningú ens coneixia. Al principi era molt difícil i més amb el nom del poble: Vilablareix. Em vaig fer un fart de dir-ho lletra a lletra. I acte seguit els deia que teníem la idea de fer una ràdio pública compromesa amb el país i amb la intenció de posar 24 hores de música dels Països Catalans.
- Però no només poseu música, feu altres tipus de programació.
- Sí, al principi només era música perquè jo era l’únic que estava aquí. Ara estic molt content perquè també que hi ha molts col·laboradors que venen a fer el seu programa i marxen. Hi ha música, literatura, política, teatre, esports... La cultura sempre és la gran oblidada i és la que ens ha salvat l’ànima moltes vegades, com en l'etapa de la Covid.
- És allà quan fa el ‘boom’? Tens més o menys detectat en quina etapa esclata l’èxit de Radio Vilablareix?
- No t'ho sabria dir. El que sí que puc dir és que he tingut molta sort perquè moltíssima gent que s'estima el país, la llengua i la cultura, quan ha vist el projecte i la nostra manera de fer, ens han ajudat moltíssim. I les xarxes socials han estat una revolució. Sense elles i sense internet aquesta ràdio no seria el que és. Som una ràdio local, però ens hem convertit en una ràdio nacional: qualsevol persona ens pot escoltar per internet. Ara molta gent ens escolta des de Mèxic, des dels Estats Units, des de qualsevol territori. Molta gent ens diu que ens hem convertit en la ràdio nacional dels Països Catalans.
- Aquest èxit l’expliques només per internet i les xarxes, o hi ha alguna cosa més?
- La meva persistència, suposo, també. Puc arribar a ser molt pesat, però crec que si no ets pesat en el món del periodisme, no aconsegueixes res. I més en una ràdio que està fora de Barcelona; tot ha de passar a Barcelona. Hem aconseguit moltes coses que a mi em semblen màgia, com per exemple que molta gent hagi vingut expressament fins a Vilablareix per fer l'entrevista en un dels programes estrella d'aquesta casa. A vegades em frego els ulls i penso si somio, però sí, per aquí ha passat pràcticament tothom... Em falten alguns noms perquè encara hi ha molt de camí per recórrer. Estem bé, però encara estem a les beceroles.
- Aviam si es fa la màgia... Qui et falta que no ha vingut?
- Pep Guardiola.
- Ja...
- Una de les particularitats que tinc jo és que, sigui qui sigui, ha de venir aquí, als estudis de Vilablareix. Amb el Pep Guardiola crec que ja ho hauria aconseguit per telèfon o anant jo algun dia a veure'l. En Lluís Llach em va costar moltíssim i quan va venir em va dir: “no sé per què no vaig venir abans, el què feu aquí és admirable”. A tots els que han vingut fins aquí els dono molt les gràcies. En aquest món s'ha de ser agraït i ens hem d'ajudar uns als altres. A mi m'han ajudat moltíssim.

Musicalment estem en un moment esplèndid. No paren de sortir grups, és una passada"

- Algú amb to de mofa ha dit que has de repetir moltes vegades les mateixes cançons per omplir 24 hores de música només en català, què li dius?
- Doncs que no coneix el país. Estem en un moment esplèndid. No paren de sortir grups. Quan vaig començar, i d’això fa 10 anys, tenia 10.000 cançons. Ara no us vull ni explicar quantes en tinc, perquè no les vull ni comptar, però és una barbaritat. I no paren d'aparèixer grups com bolets. És una passada.

- Tens detectat quin és l'estil que està creixent més?
- La música urbana i sobretot molts grups que quan venen aquí em diuen que fan mestissatge. Però sonen tots: ara mateix per exemple podria sonar Zoo i al cap d'una estona una cançó de Quico Pi de la Serra. Intentem que sonin tots els estils. Hem aconseguit que la gent jove escolti música d’ara i d'abans i que la gent no tan jove escolti també els clàssics de tota la vida.
- Més enllà de la quantitat, tu que ho escoltes tot, estem passant per un moment dolç de qualitat de la música feta en català?
- Sí. Hi ha de tot, però la veritat és que sí. Pensa que aquí ara ens arriba tot, maquetes incloses, i no tot ho puc passar; com a ràdio pública no puc emetre depèn de quines coses. Això sí, els grups saben que som l'única ràdio en què tindran algun forat. I quan finalment sonen ens diuen que després de sonar a Ràdio Vilablareix els han trucat d’altres mitjans perquè ho han escoltat aquí. En certa manera ens hem convertit també en prescriptors.
- Què n’opines del moment pel que passa la ràdio en general?
- Tu saps que sempre se’ns ha dit que la ràdio morirà però la gent encara continua escoltant la ràdio. D'acord, amb altres maneres d'escoltar-la, com els podcasts, però escolten la ràdio. L’entrevista que fem a les 12 del migdia molta gent l’escolta després, en format podcast. La ràdio s'ha hagut de reinventar. Però si em permets, hi ha una cosa que no m’agrada.
- Quina?
- Ara veig molts mitjans de comunicació que fan ràdio i que tenen una càmera posada. Per mi això no és ràdio, això és fer tele. Està molt bé que ho vulguis acompanyar amb les xarxes socials agafant un petit tall de veu, fent fotografies, però si poses una càmera ja no és ràdio. La ràdio, com bé saps, només és veu.

- I les ràdios locals?
- La ràdio local és el nexe d'unió d'un poble i l'escola on pots fer de tot: pots fer entrevistes, pots ensenyar els nens a fer ràdio, pots fer que les associacions participin de la ràdio, o que els partits polítics municipals la facin servir. O les retransmissions esportives: Aquí al poble hi ha futbol, bàsquet, tenis taula... I mai se sap: la primera entrevista que va fer el Pau Cubarsí va ser aquí perquè va començar a jugar a futbol a Vilablareix.