En alguns indrets com ara Rússia, avui dia encara està vetat que les dones puguin exercir certes professions, com ara la de bomberes. Per sort, a casa nostra la cosa ha canviat, però encara queda molt camí per recórrer i és necessari un canvi estructural important per visibilitzar una feina que molts encara associen amb els homes.
La Míriam Galisteo (43 anys) va ser la primera dona que va entrar al cos de bombers de Barcelona el 2007, fa tot just 13 anys, quan va aprovar les oposicions. “Al principi estava nerviosa, havia estudiat farmàcia i treballava en prevenció de riscos laborals, tot era nou per mi i tot eren homes”. La Míriam reconeix que s’autoexercia certa pressió per fer les coses ben fetes i per demostrar que podia fer-ho igual de bé que els seus companys, la majoria homes.
El cos de Bombers de Barcelona el componen 485 persones. D’aquests, 477 són homes i només 8 dones
Foto: Sergi Alcàzar
Les oposicions i els inicis
Recordant les proves per entrar al cos, la Míriam explica que “era dur, s’havia de ser molt disciplinat, jo treballava i després anava a entrenar cada dia, sense perdre’m cap entrenament”. “Recordo que quan estava opositant, tenia un article penjat a la nevera d'una bombera de la Generalitat —no recordo qui era— per motivar-me!”.
[De sobte, s’il·lumina i sona una alarma que es troba al mig de la cuina-menjador, la Míriam s’aixeca i diu, mentre corre cap al tub per baixar a buscar el camió: “He de marxar, no sé quan trigaré a tornar”. Al cap de pocs segons, torna a sonar l’alarma, han cancel·lat l’emergència. Continuem].
Foto: Sergi Alcàzar
Una dona en un món d’homes
“A l’entrar al primer parc —a l’històric que hi havia al centre de l’Eixample— hi havia molts homes a punt de jubilar-se que pertanyien a una altra generació. Eren companys que els va sorprendre molt que entrés una dona dins el cos i algun comentari em va caure”. Referent al funcionament intern, la Míriam explica que era impensable que pogués entrar a la zona on hi havia els llits i els armariets on la gent es canviava. “Em van fer dormir a part, en una habitació enorme on només hi havia un llit i una taquilla”.
Míriam: “No em deixaven passar de la porta on hi havia les seves habitacions, al principi no hi estaven gens acostumats”
Però la cosa va seguir igual amb el canvi d’equip. “Un cop vaig agafar confiança amb els companys, vam haver de canviar de parc perquè estàvem en un període de pràctiques. Em va tocar anar al de la Vall d’Hebron. Hi anava tranquil·la, tenia la confiança de l'Eixample i recordo que a l'entrar al menjador es van quedar tots callats. Feien broma i, de sobte, tots en silenci. Vaig pensar: 'No, un altre cop no, que ja soc de la casa!'”, recorda ara somrient.
Galisteo explica que als seus inicis els parcs no estaven adaptats i recorda que a l'arribar al Parc actual de Sant Andreu, ara fa 7 anys, li van donar una habitació al pis de baix per a ella sola, fins que es va plantar i va dir: “Prou, dormo amb els altres!”. Ara el parc es veu renovat, tenen dormitoris comuns i les tres dones que hi treballen tenen el seu propi vestuari. La Míriam somriu recordant com algun cop han coincidit expressament les dones del parc en una mateixa guàrdia i han format un camió només de bomberes.
Foto: Sergi Alcàzar
“Hòstia! Hi ha dones bomberes?”
La sorpresa, explica la Míriam, hi és present contínuament. “Encara se sorprèn molta gent, fins i tot pares i mares amb nens que els diuen: 'Mira, una bombera!’ Home, s’hauria de normalitzar, que no sigui un fet estrany!”. La bombera considera que la diferència entre el nombre d’homes i dones al cos es deu a una manca d’informació per una banda i al fet que culturalment no es relacionen les dones amb aquest món. “Molts cops anem a escoles a fer xerrades i els nens se sorprenen, quan haurien de ser els més neutres. La majoria encara associen que els bombers són homes i no dones. Cultura, educació... Encara hi ha molta feina a fer!”.
I als Bombers de la Generalitat, quantes dones hi ha?
La Montse Martínez té 33 anys i treballa al Parc de Bombers de Granollers, on és l'única dona. Abans havia estudiat INEF i treballava en un pavelló esportiu fent activitats dirigides. Martínez coincideix amb la Míriam pel que fa a les desigualtats entre sexes dins del cos: “Crec que és un tema cultural i d’educació. De petita a mi ningú em va dir que podia ser bombera, sempre que veia dibuixos o contes, eren homes, els bombers. Això fa que es creï una falsa sensació que les noies no poden dedicar-s’hi”. La Montse es mostra satisfeta amb l’evolució: “Ara les escoles venen al parc, veuen bomberes, les veuen a la televisió... el fet es va normalitzant”, tot i que reconeix que mai ha treballat amb cap dona, ni quan feia campanyes forestals els estius.
El cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya consta de 2.260 persones: 2.219 són homes i només hi ha 41 dones
Foto: Guillem Maneja
Coincidint amb Galisteo, la Montse explica que “de masclisme no me n’he trobat, però de sorpresa sí, cada dia. Em diuen: ‘Ostres, una bombera!’ o vaig a posar gasolina i sento: ‘Mai havia vist cap bombera!’”. La Montse assegura que no s'ha trobat mai amb cap situació desagradable, “tret de típics comentaris entre companys que poden ser de broma i que pots encaixar millor o pitjor. A vegades cau alguna broma que s’hauria de canviar, però vaja...”.
La bombera es mostra contundent en afirmar que “és positiu que el cos sigui variat, treballem en equip i es nota quan hi ha dones, perquè podem aportar altres coses que complementen els homes, i a la inversa”.
Foto: Guillem Maneja
Tan Galisteo com Martínez coincideixen a recordar la millor experiència que han viscut dins del cos. “El millor és arribar aquí i sentir que has aconseguit el que volies. Les proves són dures, el nivell és molt alt i som molts els aspirants a aconseguir-ho”, recorda la Montse, que portava molts anys perseguint aquesta fita. “Compartir el dia a dia amb els companys, les sortides, això és el millor”, remarca la bombera. Comparteix la mateixa visió la Míriam, que recorda que “entrar a Bombers, poder dedicar-t’hi i formar part d’aquesta gran família és el millor, la feina en equip ens uneix molt”. A més, com que tenen aficions similars i els mateixos horaris, la Míriam aprofita els dies festius per quedar amb els companys, fer excursions o sortides per la muntanya.
D’altra banda, no s’obliden que treballen en una professió on el risc el viuen de ben a prop. “La pitjor experiència va ser la mort d’un company en un servei. Va morir electrocutat en un transformador intentant rescatar a un nen que havia perdut una pilota. El company tenia 28 anys, i aquí t’adones del risc que correm”, explica la Míriam.
La dificultat de les oposicions
L’Isa Montero té 26 anys i va estudiar dret a la UPF. Un cop acabat el grau va fer el màster d’accés a l’advocacia i un altre d’especialització. Montero assegura que no era feliç i sentia que no era la feina de la seva vida. Aprofitant que el seu cunyat opositava al cos, va decidir posar-s’hi: “És difícil, però no impossible”.
Foto: @reservoirwods
"Ostres, jo no t’hi veig, eh?", "Són molt difícils, les proves per entrar-hi", "I ja tindràs cos per a això?", "I tu, ja et veus en un accident?". Aquest és el pa de cada dia per a l’Isa, que, per sort, assegura tenir el suport de l’entorn més proper, que li ha fet costat des del primer minut.
A l’Isa, la prova que li resulta més difícil és la física, perquè estudiar no li costa gaire. En aquests moments necessita tenir el carnet de camió: “M’he de treure una teoria, una part de mecànica i dues parts pràctiques, una que consisteix en tres maniobres en un circuit tancat i l’altra de circulació”.
Isa: “No conec cap noia que estigui opositant o vulgui ser bombera”
Tal com explicaven la Míriam i la Montse, el camí en què es troba l'Isa és molt solitari. “No conec cap noia que estigui opositant per ser bombera. Sempre s'ha associat els bombers a una feina física i aquestes professions que requereixen un esforç físic es relacionen encara avui dia amb els homes”. L’Isa remarca que “això ve d'una evolució social que encara no hem viscut en aquest tipus de professions”.
“Estic convençuda que és una feina que podem fer totes i, al final, l'equip que poden formar un noi i una noia a l'hora d'empatitzar, de coordinar o d'ajudar-se, enriqueix molt més”. L’Isa acaba fent una crida a totes aquelles noies que els pugui picar la curiositat la professió: “Que s’animin més noies per no sentir-me sola en aquest camí que, de vegades, es fa difícil!”.