“Veia molt lluny ser bombera perquè no coneixia ningú que ho fos”. Qui parla és la Maria Caselles, la primera bombera que he vist mai. Va arribar vestida amb l’uniforme oficial, una motxilla blau fosc penjada a l’espatlla esquerra i el cabell recollit en un monyo a mig fer; diu que s’ha acostumat tant a portar el casc groc que ara li costa anar amb la melena deslligada. Forma part del Cos de Bombers de la Generalitat com a bombera de l’escala bàsica des del 2018, el mateix any que la Cecília Egea va jubilar-se després de prestar-hi servei com a inspectora durant 36 anys; ella és la primera dona a tot Catalunya que va entrar a la institució. “Com estan les obres al parc de Granollers?”, pregunta curiosa la Cecília a la Maria, sobre el lloc on la segona treballa actualment. “És que des d’infraestructures vam haver de treballar molt per posar instal·lacions per les dones, perquè els parcs només estaven pensats pels homes i poc a poc s’han hagut d’anar adaptant per donar cabuda a les que han entrat”.
Les dones representen només el 2.14% dels Bombers de la Generalitat de Catalunya: 54 bomberes d’un total de 2.524 funcionaris. D’aquestes, n’hi ha 31 de primera de l’escala tècnica, 12 de l’escala bàsica, 2 caporales, 8 sotsinspectores i tan sols 1 inspectora. En les categories d’oficial i sergent, ni una. L’encara latent desigualtat estructural i sistèmica de la societat dificulta que un ofici tradicionalment enfocat a homes faci un canvi de viratge ràpid i substancial, tot i que l’administració pública porta dècades volent corregir aquesta pronunciada bretxa de gènere a través de campanyes de conscienciació que remarquin que ser dona i bombera no és excloent. Així, la Maria i la Cecília són dos exemples de dues generacions diferents i d’una mateixa xacra: la de ser gairebé excepcions dins el seu ambient laboral.
La Maria i la Cecília són dues generacions de bomberes que han de lluitar pel mateix; reivindicar constantment la seva feina. / Eva Parey
Una decisió presa sense referents
Cap de les dues bomberes va enamorar-se de l’ofici gràcies a una altra dona: no tenien figures femenines properes on poguessin emmirallar-se i van arribar-hi a través d’altres inquietuds personals. La Cecília era arquitecte i va decidir entrar al cos quan li van encarregar un projecte sobre les mesures de prevenció d’incendis d’un hotel de Barcelona; la Maria, apassionada de la muntanya i l’escalada, s’ho va plantejar quan uns amics li van explicar en què consistia la professió i van animar-la a fer campanyes forestals. Tot i ser llicenciada en Ciències Ambientals i tenir feina fixa, en va fer 4 a la regió de Girona i el 2016 es va presentar a les oposicions, però no va entrar al cos per poca acumulació de mèrits fins dos anys després.
Cecília: "Em van dir que no podia fer guàrdies perquè era una dona"
Totes dues van tenir un bon recolzament a casa, però la Maria reconeix que a casa seva la idea va costar una mica de quallar. “Es van sorprendre i patien per mi, per si em passava alguna cosa, però els vaig demostrar que era la il·lusió de la meva vida i que ho donaria tot per aquesta feina”, recorda. A la Cecília, més enllà d’alguns comentaris del tipus “t’has tornat boja!”, ningú del seu entorn va posar-li pals a les rodes. El seu moment més dur vindria després, quan ja era dins i van dir-li que ella no podia fer guàrdies per ser dona i perquè el Cos de Bombers no estava preparat per una dona comandament. “Me’n vaig anar a casa desfeta, volia deixar-ho tot però vaig dir que ni parlar-ne, que jo lluitava i tirava endavant”, reivindica. Ha estat guardonada amb les 3 medalles atorgades pels anys de servei (bronze, pels 20 anys; argent; pels 25 i or pels 35) i recompensada amb la credibilitat total per part dels seus companys, tot i que sempre havent d’esforçar-se molt més que els demés “perquè les dones hem de demostrar el doble”.
A la Cecília Egea li van atorgar la medalla d'or pels 35 anys de servei - i va arribar fins els 36. / Eva Parey
La desigualtat a la institució és estructural i parteix d’una tradició sexista i binària de la societat que divideix i diferencia constantment els homes i les dones. El blau pels nens i el rosa per les nenes; la valentia per ells i la delicadesa per elles. “Fins que no canviem això sempre hi haurà professions per nois i professions per noies”, sentencia la Cecília, mentre opina que una de les tasques que s’han de promoure és que les bomberes s’acostin a les escoles perquè les més petites puguin identificar-se amb la professió i canviar el paradigma. La Maria hi està del tot d’acord. A la seva fillola de 2 anys li van regalar un conte de bombers perquè no n’hi havia cap sobre dones bomberes; la feminització de la professió encara no està reflectida ni als llibres ni a les joguines per criatures.
Més esforç que ells
Tot i pertànyer a generacions diferents, tant la Maria com la Cecília coincideixen en afirmar que mai s’han sentit discriminades pels seus companys homes i que, des del primer moment, van sentir-se respectades i acollides. Diuen que mai els hi han fet cap lleig o cap diferència per ser dones. Aquesta és una certesa a mitges, almenys en el cas de la Cecília. “La camaraderia que tenen ells no la tenia jo; ells eren tot tios i jo no. No m’he sentit mai exclosa directament, però la situació era la que era”. La Maria tampoc s’ha sentit desplaçada per ser dona però també ha necessitat crear vincles amb altres companyes de professió per fer pinya i sentir-se més recolzades. En el seu cas, és membre d’un grup de Whatsapp on hi ha un grup de bomberes i, a més, va formar part del primer equip d’excarceració totalment femení. “Això va fer que quedéssim moltes vegades, anéssim a entrenar juntes i ens expliquéssim les nostres inquietuds; també com a recolzament, ja que normalment al parc només som una o dues, i l’equip va ser un grup d’unió entre nosaltres”.
La Maria Caselles no veia clar l'objectiu de ser bombera, perquè "no coneixia ningú que ho fos". / Eva Parey
I és que la falta de masclisme implícit en els companys no exclou les mancances intrínseques d’una realitat que obliga les dones a sacrificar-se més per accedir als mateixos llocs. La Cecília, que va entrar als anys 80 i en un context menys conscienciat que l’actual, ho confirma dient que ella ha lluitat molt per arribar on és i té clar que, tot i el bon tracte rebut dins el Cos, sempre ha d’esforçar-se més que els altres. “Si jo hagués sigut home, segurament algunes situacions que m’han passat no m’haguessin passat, però no és per culpa dels meus companys, sinó perquè estructuralment anava així”, assegura.
Maria: "El dia que no es quedin sorpresos serà quan ja no ens haurem de justificar com a bomberes"
I també hi ha els estereotips marcats i l’estigma de la feminitat. Masculina o marimacho són adjectius que encara s’associen a totes aquelles dones que tenen comportaments, maneres de vestir o oficis que, tradicionalment, s’han segmentat al públic masculí responent, de nou, al model sexista. Una mofa que s’ha de desnaturalitzar i que passa per esborrar les limitacions socials d’un binomi bàsic culturalment acceptat que no té res a veure amb capacitats, habilitats o gustos; molt menys, amb el gènere o sexe. “Una cosa és la professió i l’altra la feminitat de la dona, i jo crec que cada cop es trenca més aquest paradigma d’ajuntar-ho amb ser una dona més masculinitzada”, opina la Maria. Per la més veterana i ja jubilada, per poder tirar endavant és important que els demés “et vegin com una professional més, com una companya que val tant com ells, perquè tantes qualitats i capacitats té una dona per ser bombera que un home”.
Les dues bomberes es troben constantment amb cares de sorpresa quan diuen a què es dediquen. / Eva Parey
La teoria és plenament coneguda, però a la pràctica les dades parlen per sí soles. També les anècdotes, que sempre deixen pas a un reguitzell de preguntes, ulls com plats i fins i tot alguna broma pesada, de les que cansen, com si ser dona i ser bombera fos cosa d’un futur que no arriba. A elles dues els sol passar, i les ganes de parlar-ne i donar a conèixer l’ofici xoquen amb la fatiga mental d’haver d’aguantar comentaris fora de lloc.
“El dia que comencem a normalitzar aquesta situació i no es quedin sorpresos serà el dia que les dones no ens haurem de justificar com a bomberes”, reivindica la Maria. I contesta, robusta, la Cecília. “És que no t’has de justificar ni admetre la burla, tu ets el que ets i no t’has d’avergonyir de res”. La veritat és que una ha d’estar indiscutiblement orgullosa de pertànyer al poc més del 2% de les dones bomberes del Cos de la Generalitat, ja que hi són per fer exactament el mateix que els seus companys homes, el 98% restant: un servei a la societat. Una feina plena de valors com la valentia, el coratge o l'empatia, que no tenen gènere concret. “El més important és que treballem pels demés i per salvar vides”, diu la Cecília. La Maria la mira i assenteix amb el cap. Elles dues són la singularitat de la tradició, l’aire fresc del conservadorisme, dues dones, dues persones amb una mateixa passió i una altra manera de fer les coses. El 13 d’octubre s’acaba el termini per apuntar-se a la convocatòria d’oposicions per bomber/a de l’escala bàsica i poder començar a revertir la bretxa. I tant de bo, aviat, en siguin moltes més.