Tradicionalment, s’han associat les feines que requereixen d’un esforç físic més important a les figures masculines, aquells qui sembla que únicament posseeixin la força i la valentia per carregar amb les bombones de butà, apagar els incendis, treballar a l’obra, esculpir la fusta, modelar el ferro o carregar les bales de palla, entre d’altres.
Aquesta setmana, es va iniciar commemorant el Dia de la dona treballadora, una jornada que serveix per reivindicar la igualtat entre ambdós sexes i per posar en valor la figura femenina a una societat on el masclisme, impera encara en molts sectors. El de la pagesia, podria ser un d’ells. Les dones pageses han quedat a un segon pla durant molt de temps, a esquenes d'uns masovers o pagesos que han ocupat la titularitat i la cara visible de moltes masies. Elles però, sempre hi han estat.
La Maria, l’Aina, la Txell, l’Eva i la Filomena, són cinc dones dedicades a la terra. Treballen com a pageses i pastores, malgrat molts encara associen la seva feina a la figura de l’home gran i fort que es passa el dia a la granja, amunt i avall amb el tractor llaurant el camp.
El ramat d’ovelles de la Maria i l’Aina
La Maria (Roda de Ter, 1980) i l’Aina (Vic, 1984) són sòcies -juntament amb el Sergi- de El Serradet de Barneres, una petita granja que es troba a Sant Martí Sescorts (L’Esquirol). Ambdues són veterinàries de professió, tot i que des de fa un grapat d’anys es dediquen al negoci que ostenten produint formatges -madurat i fresc-, mató, iogurt, xai lletó i llet, que extreuen del centenar d’ovelles que tenen al seu corral, classificades des de P1 a P5 -ho tenen classificat igual que el parvulari de l’escola-, per grups d’edat.
“A casa no érem de pagès però de petita, recordo que el pare em portava pels prats a veure les vaques i les ovelles”, recorda la Maria, que es va iniciar al sector treballant a una granja de Tona munyint cabres ara fa 14 anys, quan tan sols en tenia 27. Enguany, el negoci ecològic i de proximitat, celebra 10 anys d’existència, i la Maria, recorda com als inicis, “l’amo de les terres es creia que duraríem dos dies, i mira on som!” [riu].
Són les 11 del matí i ens trobem amb la pagesa al corral per treure a pasturar les ovelles, que ja es troben exaltades perquè saben que és l’hora de sortir. “Quan les traiem a pasturar, fixa’t com mengen! Només empassen l’herba, sense parar”. La Maria explica que són remugants, això vol dir que al tornar al corral amb la panxa ben plena, comencen la digestió durant tota la tarda-nit, traient el menjar de l’estómac a la boca i mastegant-lo de nou per digerir-lo bé.
A mi m’agrada molt estar a granja, quan munys, veus a cada animal
La pagesa relata que de cara a setembre–octubre, quan s’acaba la llet i, per tant, els frescos, és el moment en què treuen els formatges madurats i els venen a mercat durant tota la tardor–hivern. “L’hivern és molt més tranquil perquè no hem de munyir. Les ovelles deixen de produir llet i és llavors quan les prenyen els dos marrans que tenim, que tenen un mes de feina a l’any!”. Dos marrans per 100 ovelles?! “Sí, sí... Queden esgotats!”, diu somrient la Maria, assenyalant els dos animals que tenen apartats del ramat.
La pastora explica que la feina se la reparteixen de forma rotatòria, de manera que cada dia els toca un torn i una tasca diferent. “Una s’encarrega de la granja i la munyida, l’altra de l’elaboració i la tercera, és qui va a vendre a mercat”, que va variant segons al dia pels diferents municipis de la Plana de Vic.
El paper de la dona al camp
Tant la Maria com l’Aina, les dues sòcies, coincideixen en què “la dona sempre hi ha estat treballant al camp, el problema és que no se l’ha visibilitzat”. Les sòcies expliquen que el seu paper d’abans, “quedava relegat a l’hort, amb quatre conills i quatre gallines que servien per l’autovestiment familiar”, una feina essencial i necessària que contribuïa a la subsistència de l’explotació i dels seus membres.
La dona sempre hi ha estat al camp, però no se l’ha visibilitzat
“Tradicionalment eren els homes qui tenien la titularitat de l’explotació, ni es plantejava que les dones poguessin arribar-la mai a tenir, elles hi treballaven però sense cobrar ni estar donades d’alta. Amb la llei que va sorgir fa uns anys, això es regula, i es té en compte la dona, afavorint que en siguin també titulars”, uns fets que “encara avui arrosseguem”, lamenten ambdues pageses.
Ens sentim més lliures per fer el que volem
Les pastores coincideixen que el sector està canviant i que ara, la dona és més visible, tot i que encara queda camí. “Ens sentim més lliures per fer el que volem”, apunta la Maria, que explica que de vegades, quan surt a pasturar fora de la finca, encara alguns li fan la rialla i se sorprenen en veure que és una dona qui porta el ramat; “algunes mirades fan mal, o ho percebo com si se’n riguessin”, conclou la pastora.
L’obrador d’elaboració pròpia
Al costat del corral, tenen l’obrador des d’on fan els productes km 0 a partir de la llet de les seves ovelles. Hi entrem i l’Aina, ens explica com fa els iogurts. “Un cop tenim la llet al tonell de pasteurització, puja fins a 80 graus. Un cop pasteuritzada, la deixem una estona fins que baixa a uns 40 graus, hi tirem el ferment, ho envasem i ho deixem reposar amb escalfor unes 6-7 hores. I cap a la nevera per anar a vendre a mercat!”
Amb tota aquesta feinada, les dues sòcies -i en Sergi, el tercer-, van decidir contractar a una quarta persona a mitja jornada, que els ajuda en les tasques de la granja els mesos on hi ha més feina de l’any. En aquests moments, és la Txell (Manlleu, 1994) qui ocupa aquesta posició, una jove manlleuenca que repeteix experiència després de fer uns intercanvis de WorldWide Opportunities on Organic Farms (WWOF). “A Piamonte (Itàlia) vaig estar amb una família que iniciava un projecte amb cabres; sortíem cada dia a pasturar-les, les munyíem dos cops al dia, es feien els formatges i es venien”.
Soc aquí perquè crec en aquest tipus de projecte, de proximitat, directe al productor, que manté viu el territori
La jove -que prové del món cultural, graduada en belles arts-, li va agradar molt l’experiència i recorda com al tornar, li va quedar el cuc i la inquietud de voler repetir més endavant. “Coneixia el Serradet d’anar a comprar al mercat i del teixit associatiu de Manlleu, així que em vaig inscriure a l’oferta i vaig estar de sort!”. La Txell explica que no ha deixat de banda el sector cultural, “m’omple molt” i apunta: “soc aquí perquè crec en aquest tipus de projectes, perquè hi ha l'aposta del menjar ecològic, de proximitat, directe al productor que manté viu el territori. Petits productors que s'ajunten i que creen xarxes com Mengem Osona”.
En arribar a la granja, la Txell dona llet als més petits tres cops al dia i després munyen totes les ovelles. El que més li agrada és l’entorn amb el que treballa, el contacte amb els animals, “això és fantàstic, l’altre dia vaig veure com sortia la lluna al vespre i els dies que vinc al matí, veig a sortir el sol per Cabrera”. Malgrat tot, reconeix que “tenia una idea molt romàntica del que era ser pastora i estar al camp, però ningú t’explica que potser t’has de llevar a les cinc del matí i treballar de dilluns a diumenge, perquè els animals mengen cada dia”.
Respecte al paper de les dones al camp, la Txell coincideix amb les seves companyes. “Les dones hi han estat sempre però no s’han visibilitzat”. En la mateixa línia, apunta que la sorpresa sovint forma part del seu dia en explicar a què es dedica. “La gent se sorprèn i sembla mentida, perquè de referents n’hi ha molts”, i afegeix; “si el meu germà digués que és pagès no hi hauria cap sorpresa, només perquè s’ha canviat de sector, però no per la feina!”.
Agricultura 100% ecològica
De l’Esquirol saltem a Gurb, on ens espera l’Eva (1987, Castellbisbal) que, juntament amb la seva parella, l’Armand, va iniciar fa cinc anys un negoci de venta directa al consumidor a partir de cistelles; El Circell. “Aquí fem horta variada segons la temporada, tenint present que vivim a Osona i que la temporada és molt més limitada, pel fred i glaçades que tenim”. Ara tenen plantades brassiques -de la família de les cols-, i ja han començat amb les plantades de primavera, entre els dos camps que té la parella al costat de la masia on viuen, on hi ha un parell d’hivernacles que utilitzen per allargar la temporada.
Les estacions et marquen el ritme de vida
Abans d’iniciar el negoci, la parella va estar fent un voluntariat a França amb una explotació que regentava un matrimoni d’uns 50 anys. “Un dia, li vaig manifestar a la dona; ‘jo vull viure tranquil·la’, i em va respondre; ‘no t’equivoquis, no estaràs mai tranquil·la”, recorda l’Eva, que confessa que molts cops encara recorda la conversa. La pagesa però, afirma que compensa, i valora molt el vincle entre els ritmes de la natura i l’entorn. “La llum ens guia, a l’estiu podem treballar de les 6 del matí a les 10 de la nit, però a l’hivern el sol a les 8 encara no ha sortit i a les 6 ja s’ha post”. Un fet que els fa anar més compassats amb els ritmes naturals, “cosa que la majoria de gent ni s’adona”.
T’ha d’agradar i apassionar, sinó, no t’hi dedicaries
Resseguint els terrenys, l’Eva explica que hi inverteixen molt de temps i que econòmicament els resulta “molt just”, per això, diu que aquesta és una feina que “t’ha d’agradar i apassionar perquè sinó, no t’hi dedicaries”. L’agricultora recorda que no s’ho va plantejar com a un tipus de feina, sinó com una forma de vida, que és el que compensa. “Sembla molt bucòlic i es veu com quelcom idíl·lic, però s’ha de provar per veure si t’agrada i saber si és lo teu o no”.
I les dones al camp? “N’hi ha més de les que creiem, a les agrupacions on soc, hi ha més dones que homes”, exclama, però es lamenta recordant com “fa poc ens hem comprat un tractor i ningú em va mirar per explicar-me com funciona”. Així com “quan arriba algú a la masia i demana pel cap de l’explotació, demana pel meu company, i en realitat soc jo la titular”. Unes situacions, apunta l’Eva, que desitja que a la seva generació vagin canviant.
La pagesa apunta un altre factor que l’ha condicionat en relació a la seva dedicació a la feina: la maternitat. “Vam començar fa cinc anys i el meu fill gran en té quatre. La maternitat afegeix una dificultat quan arriba un moment de la criança, els primers anys, que si vols donar el pit, la mare ha de ser-hi més present que el pare”, un fet, apunta la pagesa, que dificulta -en tots els sectors- la conciliació de les dones en relació a la seva vida laboral i personal. “Aquest és un fet que va en detriment nostre, perquè les ajudes no existeixen”. I conclou; “el mercat laboral no està preparat per això”.
Tota una vida dedicada al camp
La Filomena (1932, Sant Boi de Lluçanès) és la darrera dona que coneixem i visitem abans d’acabar la ruta osonenca. La pagesa ens espera asseguda a la porta de les Rocasses (Sant Hipòlit de Voltregà), a la masia on va arribar amb tan sols 16 anys a fer de minyona. Una casa on hi va conèixer el que seria el seu futur marit -l’hereu de la família que servia-, amb qui anys més tard tindrien set fills. Alguns d’ells -en Bernat, en Josep, la Pilar i la Montse-, l’ajuden a recordar com van viure aquells anys on “la mare, era l’encarregada de pujar la família i ajudar en les tasques que fes falta”.
“Ara m’ho passo més bé que abans, quan no tenia mai festa i em passava el dia treballant”, diu somrient la Filomena, que recorda com compaginava les feines domèstiques amb munyir les vaques, cuidar les truges, donar menjar als conills, a les gallines, als ànecs i a les oques que tenien voltant pel jardí. De petits, mare i fills anaven a mercat a Vic per vendre els conills i guanyar alguns diners, que els ajudaven a arribar a final de mes. “La mare cuidava i procurava pels de casa, servint com si fos un restaurant. Esmorzàvem, portàvem la beguda als que treballaven al camp; els pets de monja, els batuts d’ou fresc...”, recorden entre somriures, els fills de la Filomena.
La pagesa representa una de les moltes figures femenines que havien quedat relegades a unes tasques domèstiques de cura familiar, que compaginava amb les feines a l’hort i a la granja amb el bestiar. “Els homes procuraven per les coses més grans com el vi, el pa o l’oli, i de la resta, se n’havia d’ocupar ella”, diuen els fills, que reconeixen que la seva mare, “la dona, treballava molt més que l’home”, que dedicava únicament la seva jornada al camp.