El Serhii i la Tiana tenien pronòstics contraposats sobre la invasió de Rússia a Ucraïna. Mentre que ell s'esperava que ocorregués, ella es mantenia ferma que mai s'arribaria a produir la guerra. "Jo crec en l'amor, no en les armes", explica, amb un anglès trencat que la seva parella aclareix. La Tiana és artista, i a través de les seves pintures intenta retransmetre la seva visió positiva del món. El seu pis, ubicat al Born de Barcelona, és un veritable estudi, amb desenes de quadros i retrats de cossos femenins. Però fins i tot el seu art s'ha vist engolit pels efectes infernals de la guerra: algunes col·leccions mostren les protagonistes del conflicte, vestides amb uniforme militar. Una duu un emblema amb un missatge esgarrifós, dirigit a l'enemic. 'Volíeu la nostra terra, ara us haureu de barrejar amb ella'.
Ara que es compleixen dos anys des de la invasió, el Serhii i la Tiana recorden on eren i què feien aquell 24 de febrer de 2022 quan van assabentar-se de la desgràcia. Com cada any, passaven dos mesos d'hivern a Tailàndia, ella presentant una nova exposició a Bangkok i treballant a distància. La nit del 23 s'havien discutit precisament per les visions contrastades de tots dos sobre la possibilitat de la guerra, i no s'estaven parlant. L'endemà es va confirmar el pitjor dels presagis. Ell es va informar per la premsa; ella, per telèfon, perquè uns amics que vivien a Khàrkiv —a prop de la frontera amb Rússia— li van demanar si podien refugiar-se a la seva casa a Txerkassi, al centre d'Ucraïna. Quan van voler desplaçar-s'hi, però, ja va ser massa tard perquè l'exèrcit rus havia envoltat la ciutat. Veient que no podrien tornar al seu país, van decidir allargar l'estada al sud-est asiàtic. Finalment, van optar per desplaçar-se fins a Barcelona al mes de maig.
Quan el Serhii, la Tiana i el seu fill van fer el desplaçament a Catalunya, aquí ja havien arribat milers d'ucraïnesos més, desplaçats des de l'inici del conflicte. Si fins aleshores les altes padronals de gent provinent d'aquest país a l'est d'Europa rondaven el centenar mensual, només entre març i abril del 2022 es van registrar 10.000 nouvinguts, segons l'Idescat. Actualment, ja s'ha doblat aquesta xifra, si bé les últimes dades mostren una tendència cap a la normalitat, amb prop de 300 arribades mensuals avui en dia. Els ucraïnesos continuen venint, però ara ja són molts menys.
Canvi de prioritats de les ONG
Així ho demostra l'activitat de les organitzacions que, en un primer moment, van bolcar-se amb la població refugiada. L'Elisabet és una professora de la Universitat de Barcelona que va vincular-se amb la fundació Ucracat, la qual va néixer el 2022 per tal d'ajudar en la recepció d'ucraïnesos a Catalunya. A través d'aquesta plataforma, va començar a oferir cursos gratuïts de català als nouvinguts. Poques setmanes després de la invasió, tenia 15 alumnes estables a qui va fer classes dos dies a la setmana fins al juny. Al setembre, però, només en quedaven cinc. "El que va passar és que a l'inici del curs algunes persones havien trobat feina, a altres no els anava bé pels horaris, i altres havien canviat de país", explica l'Elisabet. Els restants van acabar per integrar-se amb un altre grup. Actualment, però, ja no es fan cursos de català perquè no hi ha demanda, i l'activitat d'Ucracat s'ha rebaixat considerablement, coincidint amb la menor arribada de refugiats ucraïnesos.
En canvi, l'ONG Accem sí que ha mantingut la seva activitat habitual perquè es tracta d'una organització amb més continuïtat en el temps i 30 anys d'experiència en l'acollida i l'acompanyament de refugiats. La Gema Sánchez, responsable territorial a Catalunya, explica que l'entitat va "reforçar" la seva capacitat de resposta a principis del 2022, amb l'arribada massiva d'ucraïnesos. Amb la davallada de la quantitat de refugiats que es reubiquen a Catalunya, però, el protagonisme és ara per a altres àmbits d'activitat, com garantir la seva "integració" amb una atenció individualitzada. En aquest sentit, té molta importància la promoció de cursos lingüístics, l'ajuda psicològica especialitzada, i la inserció laboral.
Quedar-se o marxar
És una situació previsible, especialment en un moment en què la població refugiada ha començat a assumir que la guerra serà llarga i la pau no arribarà aviat —a diferència del que s'havia pogut creure inicialment—. Davant d'aquesta realitat, molta gent ha hagut de "reconduir els seus objectius", com explica la mateixa Gema Sánchez. Si inicialment tenien previst quedar-se a Catalunya només uns mesos per tornar al seu país quan abans possible, ara estan començant a intensificar la seva adaptació en el camp de llengua i la cerca laboral. En canvi, altres persones han optat per tornar a Ucraïna, acceptant alhora el risc que això comporta. La Tiana, per exemple, explica el cas d'una família que es va veure dividida pel conflicte. Mentre que la dona i el fill van poder escapar i reubicar-se a Barcelona, l'home va quedar-se a Ucraïna per lluitar a l'exèrcit. Després de gairebé dos anys separats, van decidir retrobar-se de nou al país en guerra i refer allà la seva vida.
El Serhii i la Tiana han escollit la primera opció. Si bé esperen amb ànsia el dia que podran tornar a Ucraïna per veure la família i els amics sense l'amenaça de les bombes, han decidit prioritzar la seva seguretat i la del seu fill. Ara bé, malgrat això, es troben en una situació molt estranya. "Aquí ens sentim com a casa, però també volem tenir la possibilitat de poder visitar casa nostra, a Ucraïna", reconeixen. Ell és enginyer i treballa a Barcelona, mentre que ella és una artista exitosa que presenta les seves pintures en exposicions arreu del món —planeja un viatge a Seattle, als Estats Units, ben aviat—. Però els falta quelcom. Hi ha la inevitable barrera lingüística —ell pot defensar-se en castellà, però ella encara no—, i també manca la companyia humana. "Per a nosaltres, és important la gent", explica el Serhii. "Per ara, anem coneixent nous amics, i quan en tinguem més aquí que a Ucraïna potser ja ens sentirem a casa i no voldrem tornar al nostre país. Però encara no és així".
Tampoc ho acaba de ser pel seu fill, que ara té 12 anys. El Misha és un dels 4.427 alumnes ucraïnesos que aquest setembre van començar el curs en escoles i instituts de Catalunya, segons dades del Departament d'Educació. Malgrat haver après català, la seva vida aquí encara no és fàcil, i li ha costat més adaptar-se que als seus pares. "Té diferents interessos, diferents tradicions, i li ha costat fer amics", reconeixen els seus pares. "Així que encara no se sent a casa. Per a ell, casa seva és Ucraïna. Si li preguntes si vol tornar-hi demà, et dirà que sí".
'Refugiat', una paraula tabú
Curiosament, però, el Serhii i la Tiana no s'identifiquen com a refugiats de la guerra. Es refereixen amb aquesta paraula als ucraïnesos desplaçats internament que ara viuen a la seva casa de Txerkassi, però no a ells mateixos. "Sentim que som alguna cosa diferent", diuen. Argumenten que és perquè a Barcelona estan segurs, havent rebut una bona atenció per part de les administracions catalana i espanyola. També hi juga el fet que no compleixen la imatge habitual del refugiat que ho ha perdut tot i necessita assistència d'una ONG. "Treballem cada dia, tenim diners i menjar, i accés a la sanitat", expliquen. En canvi, coincideixen que el Misha sí que se sent identificat amb aquesta paraula. La clau, per al petit, és tenir privat el dret de tornar al seu país, de veure's amb els seus amics i familiars, i de no sentir-se còmode aquí.
Aquesta estranya dicotomia també la viuen altres persones. La Yana Holub, de l'empresa Preply, va escapar dels bombardejos a Kiev per acabar reubicant-se a la capital catalana. Un cop aquí, va haver de fer front a un xoc cultural i lingüístic important, amb el bagatge afegit que el seu pare, militar a l'exèrcit ucraïnès, va desaparèixer durant els primers dies de la invasió i encara no té informació sobre la seva situació. Però no s'identifica amb aquesta paraula. "Tot i que em vaig mudar a Barcelona per la guerra, no em sento com una refugiada, en gran part perquè tinc una feina aquí, una comunitat de persones meravelloses, puc parlar castellà i realment gaudeixo explorant la cultura local", relata. "Sento que Barcelona és la meva segona casa".
Un cas similar al de l'Ellina Zakharchuk, també de l'empresa Preply, que ho argumenta gairebé de la mateixa manera. "Mai m'he identificat amb la paraula 'refugiada'. Treballo aquí, parlo l'idioma, intento socialitzar amb la gent local i integrar-me en la comunitat. Sento que Barcelona ja ocupa un lloc important en el meu cor". Ara bé, a Ucraïna, la seva mare va passar dues setmanes als refugis antiaeris de Luhansk escudant-se de les bombes russes, i vivint en persona la destrucció de casa seva i del seu negoci. "La seva situació era extrema psicològicament, perquè tot el que teníem es va desplomar en un moment", reconeix. La seva mare va optar per acompanyar l'Ellina a Catalunya i començar una nova vida aquí. Potser no s'hi identifiquen com a tal, però els seus relats coincideixen amb el de persones refugiades.
