Dos de cada tres ciutadans de Catalunya són immigrants o fills d'immigrants, segons les dades de la publicació La Catalunya dels vuit milions del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) consultades per l'ACN. Concretament, el 65,8% de la població catalana és immigrant o descendent d'immigrant —sigui fruit de l'emigració d'altres parts de l'Estat com de la internacional—. El treball també destaca que la migració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones al país, davant les 200.000 provinents del creixement natural. Així, conclou que és la immigració la que explica el creixement exponencial. El 2021 hi havia 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya.
L'evolució del saldo migratori marca quatre grans onades: dues al segle XX (1910-1929 i 1950-1976) protagonitzades per immigrants provinents de la resta de l'Estat; i dues més (2000-2008 i 2016-2022) protagonitzades per immigració internacional. Les dues primeres onades van aportar a Catalunya 455.000 i 1,3 milions de persones, respectivament. És a dir, que van contribuir en un 76% i en un 55% al creixement total de la població en aquests períodes. Pel que fa a la immigració del segle XXI, ha aportat 1,5 milions de persones.
L'evolució demogràfica del país
El treball del CED defensa que sense aquest pes "extraordinari" de les migracions "no s'entendria" l'evolució demogràfica del país, però tampoc l'econòmica, la social o la cultural. També explica que el creixement demogràfic de Catalunya s'ha produït "a batzegades", molt relacionat amb els cicles econòmics. El saldo migratori és el component principal d'aquest increment, ja que el creixement vegetatiu va destacar durant els anys seixanta fins a la primera meitat dels setanta gràcies al conegut baby-boom, però des de llavors ha anat perdent pes per la davallada de la natalitat i l'augment de les defuncions per l'envelliment.
La migració de l'Estat a Catalunya s'ha reduït amb el pas dels anys, després dels pics dels anys seixanta i setanta. En canvi, la de persones que viuen al país i decideixen marxar a altres comunitats autònomes ha augmentat: el 2008 es va registrar un saldo negatiu d'11.700 sortides per sobre de les entrades. En canvi, la immigració internacional ha seguit el patró contrari. Els dos grans pics d'entrades es van produir des de principis del segle XXI fins a la gran crisi del 2008, amb un pic de 201.700 mil entrades el 2007. El segon, des del 2014 al 2019, amb 203.800 entrades el 2019. La pandèmia de la covid va tornar a frenar el procés, mentre que el saldo migratori va passar a ser negatiu entre el 2012 i el 2014.
Catalunya, terra d'immigrants
El 2021 hi havia a Catalunya 2,8 milions de persones nascudes fora del país, el 56,5% de les quals a l'estranger. A aquests cal sumar 2,3 milions que han nascut al país, però tenen com a mínim un progenitor nascut fora, el 74,2% dels quals a la resta de l'Estat. Sumant uns i altres, immigrants i nascuts a Catalunya però descendents d'un nascut fora, representen l'esmentat 65,8% de la població. És a dir, que dos de cada tres ciutadans de Catalunya són immigrants o fills d'immigrants. Si s'afegeix la tercera generació de nascuts al país, amb progenitors també al país, però algun avi o àvia nascuts fora, al voltant de tres de cada quatre catalans serien producte directe o indirecte de la immigració del segle XX i XXI. El CED ho resumeix assegurant que Catalunya és "terra d'immigrants".
Entre els que van venir d'altres parts de l'Estat destaquen els que ho van fer d'Andalusia i Extremadura. En quaranta anys, el rànquing es manté gairebé intacte, però amb menys efectius de cada origen, producte majoritàriament de la mortalitat i el retorn. Així, els nascuts a Andalusia representaven el 1981 aproximadament un 16% del total de la població catalana i els extremenys estaven al voltant del 3%. Ara, els d'origen andalús són poc més del 6% i els d'Extremadura no arriben al 2%. Per darrere hi ha Castella i Lleó, l'Aragó, Castella-la Manxa, Galícia, País Valencià, Múrcia i Madrid.
Andalusia, Extremadura, Marroc, Colòmbia...
Pel que fa a la immigració internacional, gairebé tots els països del món estan representats entre l'1,7 milions de persones nascudes a l'estranger empadronades a Catalunya. Per grans agrupacions, destaquen els llatinoamericans, amb el 44,8% dels empadronats nascuts a l'estranger el 2022; per sobre del 22,1% d'europeus, el 20,8% d'africans o l'11,3% d'asiàtics. Per països, els nascuts al Marroc són el primer origen amb 266.000 persones, el 15% de tots els nascuts a l'estranger. Els segueixen els nascuts a Colòmbia (6,8%) i l'Argentina (5,5%).
Pel que fa a la distribució, Barcelona té 477.700 persones nascudes a l'estranger, un 29,2% del total. La segueixen l'Hospitalet (33,1%) i Badalona (19,8%). Per poblacions, Guissona és el municipi amb el percentatge més gran de nascuts a l'estranger (49,2%), seguida de municipis lligats al turisme o l'agricultura com Castelló d'Empúries (47,1%) o l'atracció per la frontera que ofereix la Jonquera (44,3%).
Els grans reptes demogràfics
Una de les característiques de l'actual situació demogràfica és la baixa i tardana natalitat: menys d'1,2 fills per dona el 2022. La davallada de la natalitat es va produir durant tot el segle XX, a excepció del període entre mitjans dels cinquanta als setanta (el baby-boom). Des de principis dels vuitanta, però, el model és el de molt baixa i tardana fecunditat, alterat només en part durant el primer decenni d'aquest segle per la materialització de la fecunditat ajornada a edats joves i la immigració estrangera. El 2008 es va arribar a 1,58 fills per dona. Però les dificultats per materialitzar l'ajornament de la fecunditat en edats joves i la reducció en l'arribada de la població estrangera ha propiciat el contrari. El CED alerta que aquest model de fecunditat provocarà que en les generacions més recents una part significativa de les dones no tinguin fills malgrat desitjar-los i que la descendència de les que són mares sigui també inferior a la desitjada —el que es coneix com a dèficit de fecunditat—.
El CED situa com a grans reptes gestionar un territori més poblat amb dinàmiques internes ben diferenciades com el despoblament o la gentrificació, així com cohesionar una població cada cop més diversa i adaptar les transferències tant públiques com privades a una estructura d'edat progressivament envellida. La publicació de La Catalunya dels vuit milions s'ha fet en commemoració dels 40 anys del centre, que ha arribat a aquest aniversari al mateix temps que el país ha passat dels sis als vuit milions d'habitants.