De camí
És dilluns i són les 9 del matí. En Marc, el càmera, m’espera a l’estació de Sant Joan, a Sant Cugat, on aparco la moto i enfilem camí cap a la Conca de Barberà per passar un dia al Fonoll, l’únic poble naturista i nudista de Catalunya. Tenia el tema mig aparaulat des de principis d’any amb l’Emili -el propietari dels terrenys on es troba el Fonoll-, però per raons climatològiques no m’havia atrevit anar-hi abans. No és el mateix despullar-se a ple juliol que fer-ho a l’hivern.
De camí a terres tarragonines, on ens deixem 19,1 € d’anada i tornada per l’AP-7 (quina vergonya!), li explico a en Marc la idea sobre com fer l’entradeta, algunes de les entrevistes i el tancament del reportatge. En Marc ha sortit de casa sense esmorzar i els dos som uns despreocupats que no portem res per picar. Fem parada al Sarral, on prenem un parell de cafès amb llet i uns entrepans. Aprofito per avisar a l’Emili que estem a punt d’arribar. Pugem al cotxe i encarem els darrers quilòmetres per una carretera secundària entre camps, muntanyes i molins eòlics, aprofitant per respondre els últims missatges i per apagar els darrers incendis laborals abans de quedar-nos sense cobertura.
Imatge del Fonoll de lluny, a uns minuts d’arribar
L’arribada
Veiem el poble de lluny al fons de la Vall del Corb, i iniciem la baixada d’uns darrers 2 km per una carretera a mig asfaltar que ens porta fins al Fonoll, una línia de cases de pedra que anem resseguint entre arbres i arbustos. El tram final fa patir, hi ha uns sots que en Marc esquiva amb la mateixa agilitat que utilitza la càmera, evitant deixar mig parafang a l’entrada del poble, que ens acull amb un cartell on s’indica que estem entrant a un poble naturista. Aquí cal respectar les seves normes: prohibit fumar al carrer, prohibit fer fotografies, prohibida la caça i prohibit portar roba. Les complirem totes menys una, la de capturar imatges.
Sortim del cotxe i no veiem ningú, només se senten els grills. Hem aparcat a la plaça Oriol Àvila -un dels fundadors del Club Català de Naturisme- i veiem com cada casa té un cartell amb un nom diferent: Felicitat, Harmonia, Pau, Llibertat... Mentre em despullo, en Marc em diu que es deixarà els pantalons posats. Penso que és una mostra de com a la pràctica encara existeix cert tabú o recel a despullar-nos i poder mostrar lliurement la nuesa i el cos humà a la resta sense complexos. De fet, m’ha sorprès com encara alguns companys de feina -puntuals-, han ironitzat sobre aquest reportatge durant tot el seu procés, quan és un tema que es mereix el mateix respecte i la mateixa importància que la resta.
Sembla que al poble hi ha poca activitat i, de fet, aquesta serà la tònica general, ja que el Fonoll està tancat per a tots aquells visitants que hi acostumen a passar la temporada estival degut a la pandèmia del coronavirus. Durant l’any, només hi viuen 27 habitants, i a l’estiu, la població es multiplica fins arribar a uns 150-200 naturistes que hi venen a passar els mesos més calorosos de l’any.
Cartell a l’entrada del Fonoll, on s’especifiquen les normes que cal complir
El poble
El Fonoll -que pertany al municipi de Passanant i Belltall- és un poble centenari amb dos carrers i tres places que conformen la propietat que l’Emili va comprar i que porta restaurant des de fa gairebé una trentena d’anys. Toquem la campana de la casa on al seu exterior hi ha un cartell que posa “recepció”: Deu ser on viuen l’Emili i la Núria, la seva esposa? “Que tranquils que esteu aquí, bon dia!”, els dic. “Avui és dilluns i la gent està al mercat a Tàrrega, benvinguts!”, exclama el promotor de l’indret.
L’Emili és un barceloní de Sants que tenia una empresa dedicada a l’electrònica. “El poble estava fet un desastre, una ruïna, vaig comprar els terrenys el 1995, sense haver-lo vist abans i en arribar, em vaig emportar una bona sorpresa”. De fet, els dos primers anys el promotor vivia en una caravana fins que no va reconstruir la casa on ara ens acull. I aquest canvi de vida? “Per mi era una aventura, un projecte engrescador ressuscitar un poble abandonat en un espai idíl·lic pel naturisme, perquè aquí no hi venia ningú”.
L’Emili vesteix únicament una samarreta per no cremar-se amb el sol i que es traurà més endavant, jo m’he posat crema solar en arribar. Passegem pel poble pel carrer de la part del darrera. No us negaré que se’m fa un pel estrany anar despullat parlant amb l’Emili, però no per ell, que també hi va, sinó per en Marc, que no està habituat a veure’m sense roba. Fent camí, l’Emili ens diu que ens porta al berenador, un dels indrets on cada estiu acull a desenes de persones que practiquen el naturisme i s’ajunten en “un dels punts de felicitat del poble que en gaudeix més la gent”. Hi comparteixen calçotades, les paelles vegetarianes dels diumenges i “d’aquí n’han sortit moltes parelles”, explica nostàlgic recordant tots aquests moments.
Viure amb harmonia amb la natura
“El nudisme és una forma d’estar i el naturisme, una forma de ser”, explica el promotor del poble, que defineix el naturisme com el fet de viure en harmonia amb la natura, intentant integrar-s’hi al màxim. El mateix Emili reconeix que el nudisme és la part que més crida l’atenció del naturisme, que ho qualifica com un estil de vida. I a l’hivern, també aneu despullats? “Som nudistes, no gilipolles”, diu somrient.
En un moment d’una conversa amb l’Emili
Un altre dels espais més desitjats per tots els naturistes que gaudeixen del Fonoll a l’estiu, és la piscina o la bassa que hi ha a cinc minuts del poble caminant i que l’Emili ens vol ensenyar. Ens aixequem del berenador, i desfent el camí de pujada que havíem fet abans, el propietari ens indica els diferents espais que es troben al poble. “Tenim un alberg on hi caben una trentena de persones, uns apartaments que lloguem, una biblioteca, servei de correus, una botigueta que porta la Núria on venem lo essencial, espais per jugar els més menuts, una zona per fer esport, un menjador comú, un espai de cine per veure pel·lícules, fins i tot tenim una editorial on hi ha tot tipus de llibres relacionats amb el naturisme”, explica l’Emili, mentre amb el bastó que li ajuda a caminar va separant les herbes que ens trobem pel camí.
“Mai havia fet una excursió pel mig del bosc despullat”, li dic somrient, “oi que és còmode?”, respon al capdavant, mentre en Marc va gravant. Arribem a la piscina i malgrat estar a mig emplenar i amb l’aigua bruta, l’indret és realment espectacular. Es troba situada enmig d’arbres i matolls, amb unes vistes excel·lents de la línia de cases que conforma el Fonoll. Un paisatge idíl·lic que convida a un moment de tranquil·litat i pausa, impossible de trobar a la ciutat. Mentre parlem, l’Emili es gira preocupat i veig que amb el bastó ajuda a una papallona que ha caigut a l’aigua. Amb aquest gest, m’adono com n’és d’important per a ell -i com ho hauria de ser per a tots- la vida d’altres organismes i d’espècies amb qui convivim. La deixa al costat del meu peu i m’indica que vigili, “no la trepitgis ara sense voler!”.
En un ambient nudista hi ha molt més respecte que en un ambient tèxtil
Asseguts al costat de la bassa, aprofito per preguntar-li sobre els prejudicis que comporta la pràctica del naturisme i, en conseqüència, del nudisme amb l’associació que sovint alguns, de forma errònia, cometen en relacionar aquesta pràctica amb el sexe lliure i múltiple. “Aquest és el problema que té el que no és naturista, que només es despulla per dutxar-se o per follar, i que es pensa que si no ens dutxem, estem follant. Aquí hi ha un ambient molt saludable, no et dic que no hi hagi sexe, com a tot arreu, però és un ambient molt menys eròtic que un ambient tèxtil. És molt més eròtic anar amb un tanga ajustat que anar despullat directament”, relata l’Emili, que conclou dient com tot això són “afers culturals que ens han posat al cap i que costaran de treure”.
Surt del ramat!
El públic que reben és gent molt atractiva, explica l’Emili, des de catedràtics universitaris, fins a solitaris o solitàries, passant per parelles o grups familiars. “Qui ve al Fonoll és gent sortida del ramat. Persones amb les seves singularitats, que són molt més interessants que la majoria que segueixen al ramat”.
Tornant cap al poble, l’Emili ens vol ensenyar els horts que té cada habitant i els animals que pasturen pels terrenys: gallines, cabres, oques, burros... I mosques, moltes mosques que ens comencen a tocar la... moral.
Un monument únic a Catalunya
A mig camí, l’Emili s’atura. “Veieu aquesta església? [Assenyala una edificació que es troba a un dels extrems del poble amb el bastó]. Tot i que la majoria del poble som ateus, tenim l’església de Sant Blai del segle XII, que es va ampliar al segle XIII. Si us hi fixeu, aquella finestra de l’absis amb una creu, és una peça única del romànic de Catalunya”.
L'església de Sant Blai enmig de la vegetació
L’Emili ens explica com malgrat la propietat del terreny és privada, ell considera que l’església i el cementiri són béns comunals i públics. “No els entenc com a meus, per això tampoc comprenc que siguin de cap secta religiosa”.
Està ben vist un poble naturista que practica el nudisme?
L’Emili ens parla de l’administració i de com l’ajuntament al qual pertany, el de Passanant i Belltall, li han posat tot tipus de traves al llarg de tot el procés de restauració del poble fins a dia d’avui. “A mi m’han condemnat a 8 mesos de presó per fer el poble per desobediència a l’autoritat”. T’ho volien prohibir? “Volien aturar les obres, i jo ja tenia tots els papers i el projecte a punt. Paguem el doble de l’IBI que la resta de pobles de la zona sense rebre cap servei”.
Al Fonoll no tenen enllumenat públic, ni xarxa de sanejament d’aigua pública potable, ni servei d’escombraries. Cada veí s’ha d’espavilar pel seu compte, i gràcies a algunes plaques solars, obtenen l’energia elèctrica per a les seves llars. L’Emili exposa que com a tot arreu, hi ha gent que els dona suport i els estima i d’altres que els menyspreen. “Hi ha molt de carca al poder, i ens trobem a la Catalunya profunda”.
“Hi ha molt carca al poder”
Enfilant pel carrer principal, el carrer de la Font, li pregunto a l’Emili si en un futur es veu tornant a Barcelona. La seva resposta és un no rotund: “Aquí hi tinc un cementiri on vaig enterrar els meus pares i la idea és morir i quedar-me aquí”. Tant ell com la Núria estan encantats de viure seguint aquest estil de vida, i en aquests moments, lamenten com per culpa del coronavirus, diàriament han de dir que no a molts clients que són com de la família i que volen venir al poble que per culpa de la pandèmia tenen tancat.
Els veïns del Fonoll
S’ha fet tard. És hora de dinar i deixem l’Emili i la Núria tranquils menjant a la casa de la “pau”. Amb en Marc volem aprofitar per anar a parlar i conèixer alguns dels veïns que viuen de forma permanent al poble, ara que veiem més cotxes aparcats a l’entrada, fet que ens indica que ja hauran tornat de mercat. “Hola, com esteu, que us podem fer alguna pregunta?”.
En Carles a la porta de casa seva, Afecte.
Ens hem topat amb en Carles, un veí que porta des del mes d’abril d’aquest any vivint al Fonoll. “No ho canviaria per res, vaig venir a viure aquí per l’entorn i, sobretot, pel fet d’anar sense roba”, relata en Carles, que abans vivia amb els pares però feia temps que es volia instal·lar al poble. A la plaça Major hi viuen la Paquita i l’Agustí, que els despertem de la migdiada. Viuen a la casa Natura, són de Sant Feliu de Guíxols i van canviar el mar per la muntanya. Ens expliquen que aquí hi viuen encantats, i recorden somrient els dinars compartits que fan amb tots els veïns cada cap de setmana.
“Vaig conèixer el Fonoll a través d’un amic que em va dir que això era el que necessitava”, explica l’Elena, una altre veïna que ens trobem regant les plantes de la seva terrassa, a la casa Sensualitat. “En arribar aquí fa un any i mig, vaig anar perdent tots els mals que tenia”, i recorda com a la seva filla no li feia cap gràcia que la seva mare s’hi mudés. “Quan explicava que venia a viure aquí, la gent em deia que hi havia una secta! És la imatge que alguns tenen, però fins que no es prova, no s’entén”, diu la veïna, que recorda com al principi li costava molt despullar-se perquè “soc romanesa i vinc d’una mentalitat més tancada”.
Les últimes hores
Tenim gana. En Marc i servidor no hem menjat res des de mig matí i s’ha fet tard. Tornem a la casa de la Pau, on l’Emili i la Núria ja han dinat. Ens acomiadem d’ells i ens conviden a tornar un altre dia a una de les paelles de l’Emili. Li prometem que així serà.
Anem cap al cotxe i recupero la roba. M’havia acostumat ràpid al fet d’anar despullat -malgrat les incomoditats de les mosques que en molts moments he patit-, suposo que pel fet que per a mi, mai ha estat un tabú ni res del que m’hagi d’avergonyir. Marxem i després de fer alguns quilòmetres recuperem la cobertura amb els missatges que això comporta. És tard, hora de berenar, però parem a un bar a la sortida de Solivella on devorem un parell d’entrepans, l’únic que ens serveixen a aquelles hores.
Tornem a agafar el cotxe i comentem la jugada. Ha estat bonic conèixer el poble del Fonoll, l’Emili, la Núria i la seva gent. Una experiència enriquidora que ens ha permès saber d’un nou indret que tenim a Catalunya, on els seus veïns i veïnes mostren un respecte i una consciència pel medi que molts haurien d’adoptar. En aterrar de nou a Barcelona i circular pels carrers esquivant la gent, entenc el motiu pel qual l’Emili i la Núria van decidir apostar per aquest canvi de vida. Un canvi que només adopten alguns, atrevits i disposats a sortir del ramat.