L'Elena Puig Guitart arriba a la redacció uns minuts més tard del previst. Els dimecres és el dia que aprofita a baixar a Barcelona i atendre els mitjans, i va de bòlit. "Perdona, he sortit tard de RAC 1 i hi havia trànsit". Més tard descobriré com ha gestionat aquest petit entrebanc i com ha utilitzat aquest exemple tan senzill per fer-me veure com d'important és tenir cura de la nostra nena interior (i vosaltres, si llegiu l'entrevista sencera, també ho entendreu).
Mentre ens maquillen, m'explica que és tímida (m'ho remarca diverses vegades). Denoto que està nerviosa, tot i que té la mà trencada de posar-se davant d'una càmera, i em confessa que no va ser fins als quaranta anys que va decidir estudiar psicologia. Feia més de vint anys que es dedicava al món de la consultoria i un bon dia, i amb tres filles petites, va fer un gir a la seva vida, es va reinventar, i després d'estudiar la carrera i fer un màster, va obrir la seva consulta. Actualment, és una de les psicòlogues catalanes més mediàtiques i exitoses a les xarxes socials, gràcies a la seva brillant capacitat comunicativa. A Instagram té dos comptes que utilitza per difondre contingut relacionat amb la salut mental, un en castellà i un en català (@latevapsicologa) que va obrir fa uns mesos i que la fa molt feliç. Diu que procura contestar tots els missatges que li envien i que té l'agenda tancada, però que la consulta és el que més la fa gaudir. Col·labora amb diferents mitjans de comunicació i ha publicat dos llibres, Lo mejor de mi i La corona de les sis pedres.
En aquesta entrevista reflexiona sobre les relacions de parella, sobre la importància de ser agraïdes, posa l'èmfasi a l'epidèmia de l'ansietat, ens dona consells per millorar la nostra autoestima, subratlla què tenen en comú les persones felices i tracta d'una manera molt senzilla i planera diferents aspectes de la intel·ligència emocional i la salut mental.
D'entrada, m'agradaria preguntar-te quines són les preocupacions més habituals que et trobes a la consulta.
De tot. Ara, a les xarxes es parla molt de la vinculació evitativa, de les dependències emocionals, de la falta d'autoestima i m’arriben més preguntes d'aquesta mena.
I creus que aquestes preocupacions són les mateixes que fa 10 anys?
Sí, perquè la vida acaba sent la mateixa. Jo a vegades parlo d'aquesta epidèmia de l'ansietat perquè hi ha molta gent jove amb molta ansietat, però també en pateixen la gent gran, el que passa és que la saben portar d'una altra manera.
Serveix d'alguna cosa l'ansietat? Quina utilitat té?
L'ansietat és una resposta del cos, l'equiparen amb una emoció, però en realitat és un conjunt d'emocions. Bàsicament, el que hi ha és la por, i la por és adaptativa, ens ajuda a sobreviure. Aquesta por que sentim al cos activa tot el sistema nerviós, la part del simpàtic, que és el que activa tot el cor, la respiració (més oxigen disponible per la musculatura per poder fugir, per poder lluitar). La societat actual és de molta exposició, i aquesta exposició toca justament el que és més primitiu amb nosaltres, que és el desig de ser acceptats, d'agradar, de ser valorats, que no ens abandonin, que no ens deixin i això és una por molt primitiva, molt primària, perquè en societats molt més antigues, si la teva tribu t'abandonava, mories, i això està escrit en aquest cervellet que tenim. L'ansietat ens fa la punyeta, ens fa la vida impossible quan s'activa per amenaces que en realitat no posen en risc la nostra vida.
Tots tenim el desig de ser acceptats, d'agradar, de ser valorats, que no ens abandonin, que no ens deixin i això és una por molt primitiva, molt primària, perquè en societats molt més antigues, si la teva tribu t'abandonava, mories, i això està escrit en aquest cervellet
Com se supera el fet de ser rebutjat?
L'autoestima ens protegeix del rebuig. El nostre cervell és un cervell social. Què passa amb la gent que pateix assetjament escolar o laboral? Ho passen molt malament, perquè pel nostre cervell hi va la nostra subsistència. Lògicament, s'activen totes les alarmes més bèsties del nostre cos.
Per tolerar el rebuig hem de treballar la confiança.
Com?
Sabent parlar bé, sabent regular les emocions, tot torna a la intel·ligència emocional. M’he de conèixer, aprendre a regular-me, cuidar-me, respirar, meditar, relacionar-me bé amb els altres a través del llenguatge. La por al rebuig es redueix quan ens adonem que això no va de nosaltres, sinó de l’altre. Si a algú no li agrado, no és que jo no valgui, és que a aquella persona no li agrado, i té tot el dret al fet que no li agradi. Ja n'hi ha d'altres que els agrado. Però això prové d'una seguretat personal que és l'autoestima.
Què tenen en comú les persones que són felices?
Per mi la base de la felicitat és la capacitat de viure en pau i harmonia, que tens al voltant aquella gent que t'estima i que tu estimes. El que potser tenen en comú les persones felices és que són persones més resilients, que saben fer front a les adversitats, treure’n un aprenentatge, fer autocrítica, i analitzar què han de fer perquè no els torni a passar el mateix o si això els torna a passar, prendre-s'ho d'una altra manera. Per tant, no ens podem passar el dia queixant-nos, ens hem de parlar bé, hem de vigilar molt el llenguatge, hem de cultivar bones relacions perquè les relacions amb els altres són una vitamina per nosaltres.
El que potser tenen en comú les persones felices és que són persones més resilients, que saben fer front a les adversitats, treure’n un aprenentatge, fer autocrítica, i analitzar què han de fer perquè no els torni a passar el mateix
Parlar-nos bé a nosaltres mateixos és molt important, però què passa amb els pensaments intrusius que no ens ajuden a estar tranquils i amb calma, com els podem fer fora?
Com que estem en una societat tan bombardejada, a la ment li costa molt aturar-se. Crec que hi hem de prestar atenció. Perquè tot allò que no prestem atenció es fa gros, perquè el cervell ho detecta com una amenaça. Si jo no vull veure això, si jo m'entesto amb no veure això, el cervell diu: “Que interessant que és això”. Per tant, cada vegada que reprimeixo un pensament, agafa molta força.
Tot allò que no prestem atenció es fa gros, perquè el cervell ho detecta com una amenaça
Què hem de fer, doncs, davant dels pensaments intrusius?
Pregunteu-vos si això que esteu pensant és 100% veritat. I la resposta serà que no. Segona pregunta, pot ser que sigui l'ansietat la que em fa creure que això és veritat? I la resposta és que sí. Ara sí que toca despistar, fer una altra cosa per sortir del bucle, però de base jo he d'estar treballant com visc, les meves rutines, els meus hàbits de vida, la meva autoestima...
I com es treballa l’autoestima, com podem reforçar-la una mica?
Saps què et diria? Que aprenguis a fer respiracions conscients. Respiracions de tipus abdominal. Les que venen de la zona del melic.
Quina relació té l'autoestima amb la respiració?
És superimportant. Si jo sé respirar, si aprenc a regular el meu cos a través de les respiracions, quan senti una emoció sentiré molta més seguretat. Perquè si tu i jo tenim un problema i ens enfadem i jo no sé regular el meu cos i m'enfado moltíssim, t'acabaré cridant, acabaré dient una cosa que no m'agrada i després em sentiré fatal, em sentiré culpable, i això es carregarà l'autoestima. I això té a veure amb la intel·ligència emocional. Les persones més intel·ligents emocionals normalment tenen millor autoestima. I pensa que la intel·ligència emocional és l'autoregulació. Hem de posar el focus en l'autoconcepte que és el primer de tots (qui soc jo, què necessito, què em passa, l'autocura, com visc). Posteriorment, venen l'empatia, la capacitat de connectar amb tu, la motivació i la capacitat de crear la vida que jo vull. I finalment, totes les habilitats socials.
Les persones més intel·ligents emocionals normalment tenen millor autoestima
Fa una estona has mencionat la importància de la intel·ligència emocional a l'hora d'encarar situacions. Pel que fa a les relacions de parella, com podem aprendre a discutir?
El primer és invertir en comunicació, en aprendre a comunicar. És una cosa que no s'hi posa prou èmfasi. Que n'hem d'ensenyar des de petits, que ho hem d'incloure dintre dels currículums de l'escola. L'escola és un reforçador de l'educació que ha de venir de casa.
Quin tipus de comunicació?
La comunicació assertiva. Aquella comunicació que fa que sigui capaç de dir-te el que necessito, tenint en compte el que tu necessites. El món no va només de mi, aquesta cosa d'ara de posar límits, tot ha de ser jo. No, no és veritat. Hi ha d'haver moments que m'he d'aguantar, que he de fer coses perquè em toquen. En una relació de parella, què es posa en evidència? Tot allò que no porto treballat des de petita. Si jo estic plorant tot el que jo estic traient ve d'aquesta tristesa. No, he de poder parlar des d'una calma, acceptant i validant les meves emocions.
Creus que pot funcionar una parella en la qual un dels dos té el vincle afectiu-ansiós i l'altre evitatiu?
Això és un clàssic en parelles home-dona, perquè la dona sol tenir una vinculació més ansiosa i l'home una vinculació més evitativa. L'ansiosa què fa? “Per què no parles?, vull comunicar, vull que m'expliquis..., escolta, digues tal, això s'ha de fer, havies d'anar allà, havies, havies, havies, havies." La vinculació ansiosa s'acosta molt a l'altre, l’evitatiu se sent tan sobrepassat, que la manera de vincular-se és retirant-se. I com més es retira aquest, més ansietat té l’altre. Una se sent molt poc escoltada, molt incompresa i l'altre se sent molt atabalat, molt castigat, com si tingués una mama en comptes d'una parella.
La dona sol tenir una vinculació més ansiosa i l'home una vinculació més evitativa
Em pots ajudar a detectar conductes tòxiques en altres persones?
Una cosa tan comuna com criticar. Perquè una cosa és que tu i jo comentem alguna cosa amb un ànim constructiu i l'altra és que ens passem el dia parlant malament de les altres persones. La gelosia és patològica, pot destruir les relacions. És una altra conducta tòxica. El control, comentar com va vestida la meva parella, amb qui es relaciona. Hem de respectar la individualitat dels altres i la seva manera de viure, i hem de ser molt compassius.
Què passa quan identifiquem conductes tòxiques com aquesta gelosia en un mateix? Hi ha algun exercici que puguem fer per gestionar-la?
Des del meu punt de vista és de les coses més complicades de treballar.
Està relacionat amb l'autoestima?
Sí, absolutament. I amb la seguretat personal, i amb aquest sentiment que t'han de trair a cada moment, i que t'han d'enganyar. Sí, i normalment hi ha ferides infantils de fons. S'han de treballar. Però és un treball de llarg recorregut.
És possible recuperar la confiança després d'una infidelitat?
Sí, en funció de com ha sigut la infidelitat.
Quins passos cal seguir?
Hi ha infidelitats de llarg recorregut, parelles que s'assabenten que hi ha hagut alguna cosa quan ha sortit aquell dia de nit, també depèn si hi ha hagut sexe o no n'hi ha hagut. També depèn de com jo entenc la infidelitat. Si el teu paradigma de parella és una parella tancada, estàs acceptant un valor que és que hi ha d'haver fidelitat, però al final les persones estem vives. Jo puc tenir una parella i sentir-me atreta per algú altre. Perquè tinc una rutina amb aquella persona i allò lògicament és la novetat. Al meu cervell li encanta la novetat. Aleshores s’ha de valorar si realment ha sigut un error. Si tens ganes de tornar amb aquesta persona, recupera-la. És un procés que costa perquè no es fa d'un dia per l'altre. I després hi ha una cosa molt important, que el factor temps amb les infidelitats ajuda molt.
Què vols dir?
El temps és com posar una capa de pols a sobre d'alguna cosa, llavors ja no fa aquell mal. Però hem d'entendre que el començament fa molt de mal, i que aquesta parella ha de tenir l'espai per poder-ne parlar. Però, això també ha de tenir un punt de caducitat. El que no pot ser és que la persona que ha fet la infidelitat, hagi d'estar un any, dos anys, tres anys demanant perdó i parlant-ne una vegada i una altra.
El que no pot ser és que la persona que ha fet la infidelitat hagi d'estar un any, dos anys, tres anys demanant perdó i parlant-ne una vegada i una altra
A ‘Lo major de mi’ parles de com és d’important ser agraïda. Com ho podem ser més a la nostra vida?
Ser agraïda és molt important perquè et canvia, literalment, el cervell, i t'ho ben prometo. Hi ha estudis que demostren com les persones que agraeixen són persones que tenen millors relacions socials, per tant, també estan millor amb elles mateixes, són més capaces de connectar amb les seves emocions, de fer tota aquesta regulació, aquesta intel·ligència emocional.
Fa una estona mencionaves les ferides infantils i he recordat un exercici que surt al llibre relacionat amb la nostra nena interior. Què és aquesta nena interior i per què és tan important cuidar-la?
La nena interior és un símil que aprofitem per treballar el que és la regulació emocional i per adonar-nos dels diferents papers. Jo faig servir el PAN, P de pare, A d'adult i N de nena.
La P de pare, (que pot ser mare), és una figura d'autoritat. Et poso un exemple, si entro a Barcelona i hi ha trànsit, què em puc dir? “Soc un desastre, havia d’haver mirat l’app del trànsit...” Quina veu està activada? La del pare, la de l'autoritat, la que em castiga, la que em diu que soc un desastre. Què he de fer? Activar la meva veu adulta i dir-me: “Potser sí que he sortit tard, potser sí que no he mirat l'aplicació, però ara mateix no hi puc fer res, aviso que arribo tard, em relaxo i respiro”.
La veu de la nena, quina seria? “En aquesta ciutat està tot embussat, sempre passa el mateix, és que això és impossible”. És la nena fent una rebequeria. I aquesta és la meva veu interior. Treballar la nena interior és treballar aquesta veu que protesta, que es queixa i saber-la regular. El primer que hem de fer és validar les emocions i a continuació, escoltar què està passant, què m'estic dient i després donar-me suport. Hi ha persones que tenen la nena molt activada i hi ha persones que tenen la figura castigadora més activada.