De visita a Barcelona per participar en una maratoniana jornada sobre la protecció i promoció de les llengües minoritzades, Elin Haf Gruffydd Jones i Davyth Hicks estan en plena forma. Ella és del País de Gal·les i ell, de Cornualla, dues regions britàniques amb una llengua pròpia que lluita per obrir-se un espai enmig de l'hegemonia anglòfona. En aquest context, no és sorprenent que s'hagin sentit atrets per la sociolingüística, fins al punt d'ocupar càrrecs destacats dintre de la Xarxa Europea d'Igualtat Lingüística (ELEN). Si algú dubta de l'entrega de tots dos amb l'ofici, l'Elin Haf sorprèn demostrant el seu coneixement del català, que parla a la perfecció havent-lo après de forma autodidacta. Reben ElNacional.cat a la seu d'Òmnium Cultural per a una conversa intensa sobre les llengües minoritzades, amb el català com a focus central.
Malgrat que tu has fet aquest esforç per aprendre el català, hi ha moltes persones a Catalunya —nascudes aquí i vingudes de fora— que fan vida en castellà, de manera que l'ús social del català ha anat minvant contínuament. És motiu per estar preocupats? El català està en risc de desaparèixer?
Elin Haf Jones: No crec que el català estigui en risc de desaparèixer, però crec que l'ús social del català està en perill i s'enfronta a molts reptes. Són reptes que fan referència sobre com la gent se sent sobre la llengua, sobre com s'hi identifiquen i sobre com es veuen a si mateixos com a parlants. Pots parlar català, però si no et sents català ni t'identifiques amb la llengua, és molt més probable que no l'utilitzis en les relacions íntimes, en situacions d'oci...
I com d'important és que una llengua sigui activa en l'ús social per garantir la seva supervivència?
Davyth Hicks: L'ús social és un dels aspectes més importants. Per a la sociolingüística és imprescindible garantir la transmissió intergeneracional, i això normalment resulta en ús social. El català es troba en una situació especial perquè té tants parlants com el grec o el suec, i per tant s'aguanta per si sol, però igualment es troba en perill. A Barcelona, per exemple, hi ha molta gent nouvinguda que ha hagut de decidir per si mateixa si pagava la pena aprendre el català perquè no és la seva llengua, i et trobes molta gent que canvia de llengua per parlar-te en castellà, cosa que també passa a Escòcia i Gal·les amb l'anglès, però, en canvi, si vas a Vic o Olot gairebé fas vida 100% en català. Per tant, dintre del territori de parla catalana hi ha situacions molt diferents, i cada indret requereix unes necessitats lingüístiques particulars.
Catalunya i el moviment de defensa del català està a l'avantguarda de la política lingüística i la protecció de les llengües minoritzades
Diferència entre indrets i també entre generacions. A Catalunya ens trobem cada cop més joves que ja no parlen en català amb els amics, com passava abans. Aquesta tendència, en què les noves generacions abandonen la llengua minoritzada per la majoritària, es veu a altres regions d'Europa?
E. H. J.: Passa molt en aquelles comunitats de llengua on hi ha una llengua dominant i una de minoritària, com ara a Escòcia o al País Basc. Com ho fem per canviar aquestes dinàmiques entre la gent jove? És molt difícil, és la qüestió clau en la promoció de les llengües. Però requereix un ambient positiu de suport, que converteixi el català en una llengua atractiva per fer-se parlant. I això vol dir molta producció cultural, amb una escena musical potent, activitats esportives... Grans esdeveniments que es facin en la llengua pròpia.
En tot cas, com s'explica aquesta tendència d'abandonar la llengua minoritzada per la majoritària? Pot explicar-se per la irrupció de les xarxes socials i la consolidació de la globalització?
D. H.: Hem fet molta investigació sobre la presència digital de les llengües minoritàries, tant a les xarxes socials com a programes com Microsoft i Google. La meva família viu a Bèlgica, però avui en dia quan els meus fills es posen a jugar al mòbil o a la tauleta ho fan en anglès, perquè el joc no està disponible en més llengües. Això demostra que el francès també està en perill, perquè l'anglicització és un fenomen global. La mateixa cosa deu passar aquí, perquè els nens quan engeguen la televisió ara acaben en canals espanyols. Tot això que va passar amb el Super3 va ser una gran pèrdua, perquè aquesta era la manera que els nens socialitzaven en català des de ben petits. És una amenaça per a llengües regionals, però també estatals de tamany mitjà com ara l'estonià, el lituà o el suec. Per això diem que s'ha de garantir que les plataformes digitals s'ofereixin en les llengües pròpies del territori. Netflix ha arribat a Espanya, i se l'ha d'obligar a produir més contingut en català, basc i gallec per tenir llicència per emetre.
E. H. J.: Vull afegir que existeix una diferència entre la situació del català i la situació del suec o el lituà quan parlem de llengües minoritzades a globals. De suec a lituà passes a l'anglès de forma directa, però, en canvi, amb el català passes al castellà abans que l'anglès, de manera que els nens catalans utilitzen més el castellà que l'anglès.
Parlant encara de les generacions més joves, a Catalunya tenim un model d'immersió lingüística a escoles i instituts que ara mateix està en risc per l'ofensiva judicial. Com d'important és educar els nostres fills en la llengua minoritzada per contra de la majoritària? I és el model català un model de referència?
E. H. J.: Ho és. És un model de referència, al qual aspira la resta de parlants de llengües minoritzades: una educació universal d'immersió en la seva llengua. I en aquestes comunitats sense estat, és el model que produeix el parlant bilingüe. Tota l'evidència mostra que els alumnes que en surten poden parlar la llengua majoritària tan bé com si haguessin estat educats en aquesta llengua, perquè ja l'aprenen a altres espais del seu dia a dia. De fet, l'escola hauria de ser una mena d'espai tancat, un hub d'aprenentatge, en què totes les relacions entre docents, estudiants i famílies siguin en la llengua minoritària, perquè ja sabem que la majoritària acapara tants altres àmbits. Cal que hi hagi espais on el català sigui la llengua dominant.
D. H.: És més important que mai que existeixi el model català. És un centre d'impuls per a la llengua, que genera el seu ús social. Hi haurà greus problemes si s'acaba debilitant la immersió lingüística.
Parlem ara de la Unió Europea, perquè recentment el català s'ha estrenat al Congrés dels Diputats, i aviat potser ho fa també a Europa. Com d'important és que el català es converteixi en oficial com a manera de demostrar la diversitat lingüística al continent? I és útil a l'hora de defensar el català?
D. H.: Tindria un impacte en els dos sentits. Nosaltres hem fet campanya a favor des del primer moment, oferint arguments al govern espanyol per aconseguir que tiri endavant. Hem vist alguns estats preocupats per la qüestió del cost, però Espanya ja ha dit que l'assumiria íntegrament. I també han posat el crit al cel per si hi ha altres llengües que de sobte volguessin seguir el mateix camí, però ja s'ha vist que n'hi ha poques que compleixin els requisits. Fer oficial el català demostraria que la Unió Europea es pren seriosament la seva diversitat lingüística, que es tracta d'un valor europeu amb majúscula. I sens dubte seria útil a nivell d'ús social, com ja s'ha vist amb l'irlandès. Convertir-la en llengua oficial dona molta més confiança als seus parlants natius, genera llocs de feina ben pagats per a traductors, i en general té un munt de beneficis socials.
E. H. J.: Sens dubte, seria un punt d'inflexió perquè contribuiria a reconsolidar el consens polític sobre la llengua a Catalunya, però també a altres indrets de parla catalana com ara el País Valencià i les Illes Balears. Crec que és una de les mesures que més necessita ara mateix la llengua catalana, i és relativament fàcil d'aconseguir.
L'oficialitat del català a la Unió Europea seria útil per a l'ús social, seria un punt d'inflexió perquè reconsolidaria el consens polític sobre la llengua
A Catalunya, el nostre govern regional s'encarrega de promocionar i protegir la nostra llengua. Sovint, però, és més difícil que ho faci el govern espanyol, malgrat aquests esforços per portar el català al Congrés dels Diputats i a la Unió Europea. Com d'important és que les administracions nacionals s'encarreguin de protegir les llengües regionals?
D. H.: És increïblement important. Evidentment, el cas del Congrés dels Diputats i de la Unió Europea respon a un acord entre partits polítics espanyols i catalans a canvi de la investidura. Però no només hauria de dependre d'això. Si el govern espanyol vol administrar territoris com Catalunya, el País Basc o Galícia, hauria de ser responsable de la promoció i protecció de les seves llengües. El mateix amb França: si el govern francès vol administrar la Bretanya, ha de responsabilitzar-se de la seva llengua i la seva cultura perquè, si no, què hi fa allà? Arreu d'Europa encara és molt prevalent aquesta mentalitat antiquada d''una nació, un estat', que s'interessa poc per les llengües regionals. I aquí és on hauria d'actuar la Unió Europea. Encara necessitem una legislació europea que protegeixi la diversitat lingüística, però la Unió Europea se n'oblida argumentant que la llengua és competència dels estats.
E. H. J.: És molt fàcil pensar que la solució protegir les llengües regionals és aconseguir la independència territorial i ser un estat sobirà. Evidentment, això és el que pensen molts catalans. Aleshores, si el govern espanyol vol demostrar que el català pot prosperar entre totes les classes socials, en tots els contextos i a tots els territoris de parla catalana sense la independència, hauria de ser la seva responsabilitat garantir que això sigui així.
Parlàveu de l'exemple de França. En el context europeu, com veieu la situació d'altres llengües minoritàries? La resta de països s'interessen més per la diversitat lingüística, o impulsen més aviat un model monolingüe?
D. H.: La realitat és mixta. Hi ha alguns desenvolupaments molt encoratjants. Per exemple, a Finlàndia estan estabilitzant i encoratjant l'ús de les llengües sami. Però després tenim França, que actua com un estat sense control, sense voluntat política. És completament esbojarrat com ataquen la seva diversitat lingüística i violen els drets lingüístics de gran part de la població. El bretó, per exemple, s'ha estigmatitzat i ha passat de ser la llengua celta més important a tenir només 200.000 parlants, la majoria dels quals tenen més de 70 anys. Les seves escoles d'immersió lingüística, per exemple, podrien desaparèixer demà mateix perquè no tenen cap base legal. Nosaltres treballem sobre el terreny per intentar impulsar les llengües, però no és fàcil perquè les polítiques lingüístiques demanen molt de temps. Són processos de 50 o 100 anys de durada, i costa que els polítics s'adonin dels seus avantatges.
E. H. J.: Per això, les ONG són molt importants per a fer créixer i florir les comunitats lingüístiques. Sempre que els governs han passat a l'acció, és per la feina que hem fet darrere els activistes.
Aquí, a Catalunya, tenim un moviment organitzatiu de la llengua molt potent. Som un referent internacional?
D. H.: Per a nosaltres, Catalunya i el moviment de defensa del català ha estat sempre a l'avantguarda del desenvolupament de la política lingüística, i ens continua inspirant. Tenim membres com Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua fent una feina fantàstica, i nosaltres som aquí per ajudar en això i després portar-ho a la dimensió internacional.
E. H. J.: Efectivament, la llengua catalana està a l'avantguarda. Molts dels conceptes que s'han inventat referents a la sociolingüística venen de Catalunya i de la seva societat civil, com per exemple la llengua de cohesió social o la normalització lingüística. Moltes d'aquestes perspectives sobre la recuperació i la revitalització han vingut de Catalunya i s'han adaptat a altres contextos. La mateixa cosa passa amb el País Basc, que provoca que al País de Gal·les mirem més cap al País Basc que cap a Catalunya, perquè la distància lingüística entre el gal·lès i l'anglès s'assembla a la distància entre el basc i el castellà.