“El patriarcat és una estructura en la qual tots estem educats; les nostres emocions són patriarcals i heretades. Els homes viuen molt millor perquè tenen un plus de cures, d'amor, d'estima i de sexe que no sempre és mutu. Als homes no els ensenyen a cuidar d'ells mateixos ni de la resta. Més aviat són educats per estar sempre rebent cures de la mare i de l'esposa”.
Amb aquestes paraules s’expressa Coral Herrera (Madrid, 1977), escriptora, professora i doctora en Humanitats i Comunicació per la Universitat Carlos III de Madrid. El seu àmbit principal d’estudi és la investigació sobre les relacions humanes —sexuals, sentimentals—, l’amor romàntic i les xarxes afectives. Herrera assegura que al llarg de la seva trajectòria i estudi, ha pogut veure i constatar com “els mites converteixen l’amor en una experiència presonera més que en una experiència de gaudi i alliberació”.
L’amor es pot treballar, modelar i transformar. “S’ha de destronar l’amor de parella com la forma suprema d’estimar. Un cop destronat això, t’adones que l’amor es troba arreu; en totes les relacions que es construeixen, fins i tot amb desconeguts o amb els objectes amb què interacciones”.
La gran font de dolor i de patiment dels éssers humans són les relacions i els conflictes amb la resta
“Se’ns educa fent-nos creure que l’amor és un assumpte individual que pertany a l’esfera de la intimitat i de la privacitat de les persones i que ens hem d’arreglar per estimar-nos sense donar-nos cap eina. No ens eduquen per fer front als conflictes amb la resta sense patir ni sense fer patir”, assegura la professora, que reclama una assignatura a les escoles per aprendre a estimar-nos, a comunicar-nos i a tractar-nos bé.
El ‘laboratori de l’amor’
Segons l’autora, en el moment que comencem a canviar les relacions i tinguem consciència que moltes estan basades en l’abús d’uns sobre els altres —amb la càrrega masclista i patriarcal que conté l’amor—, es constituirien relacions més igualitàries i seria la forma de transformar el capitalisme i el patriarcat.
Tenim por d’estar sols i l’alternativa no és la parella
Per Herrera, “el problema de la jerarquia afectiva és que ens fa creure que si no es té parella, estem sols, i sols no ho estem, tots tenim un munt de gent que ens estima i que ens cuida”. Herrera entén l’amor basat en les cures i en les xarxes d’afecte i suport mutu. “Unes cures que han de ser recíproques amb l’objectiu de poder donar a totes les nostres relacions el mateix estatus”, apunta.
L’escriptora considera que “el sistema no ens permet caminar sols per la vida”. Necessitem els altres per formar part d’una comunitat que ens estimi i que ens accepti per no sentir-nos exclosos. D’aquí la importància de generar relacions sanes basades en el bé comú.
Les cures com a base de l’amor
La docent explica que és essencial que puguem treballar l’amor per alliberar-lo en primer lloc del masclisme. “L'amor s'ha d'alliberar de la càrrega patriarcal que té, dels principis i valors que construeixen l'amor des d'una posició de subordinació i dominació. La clau seria poder transformar l'amor perquè fos una experiència alliberadora, plaent, tant per a homes com per a dones.” I la solució? Segons Herrera, treballar els afectes, els sentiments, el sexe i l’amor des de les cures. “Des de les cures és des d'on podem construir relacions molt més sanes, si canviéssim les nostres formes de relacionar-nos, podríem canviar les nostres formes d'organitzar-nos. Un canvi relacional, sentimental i sexual, implicaria un profund canvi social, polític i econòmic”.
Herrera explica que “hi ha estudis que han demostrat que els homes que cuiden els seus nadons, tenen nivells de testosterona i de violència molt més baixos. Existeix una correlació evident entre la violència i les cures”, i considera que si tots aprenguéssim i dediquéssim més temps a cuidar, seríem menys violents i podríem conviure millor.
La utopia del model relacional
“És molt utòpic dir que canviant les nostres relacions, podríem canviar el sistema, però és que jo no veig cap altre camí per anar a millor, estimar-nos més i gaudir de la vida”. L’autora ho explica així:
Un cop analitzat el model relacional actual i focalitzats en el present, visitem la consulta d’una terapeuta de parelles perquè ens expliqui quin tipus de relacions estableixen els seus pacients, de quina forma i com considera la professional de la psicologia que hem d’estimar per estar bé amb nosaltres mateixos i amb els altres.
La visió de les terapeutes de parella: Què es troben a les consultes?
Maria Sàbat (Barcelona, 1984) és psicòloga amb una àmplia trajectòria com a terapeuta de parelles a Psigma Girona, un fet que li ha permès observar en primera persona quines són les principals inquietuds i situacions que ocupen i preocupen les seves pacients. La psicòloga explica que la majoria hi acudeixen amb la intenció de recuperar el benestar i fer millores en la parella. De la mateixa forma, també pot passar que l’espai terapèutic sigui contemplat per a la parella com “el darrer cartutx a cremar” abans de poder acceptar que la relació no podrà continuar o que haurà de canviar de format.
Una relació de parella ha de ser un espai de creixement personal, de suma, que aporti valor
I prossegueix: “Treballem per acompanyar-los en els seus objectius, sempre vetllant per la salut mental d’ambdós i amb perspectiva de gènere. Quan els ajudem a posar les cartes sobre la taula, a ser clars i honestos amb la situació, a vegades es posa de relleu una falta d’entesa i les posicions irreconciliables porten a decidir que el millor camí és per separat”. La terapeuta diu que en aquests casos val la pena trencar també amb respecte i estima, especialment si hi ha infants a la família.
El ‘fast food’ de les relacions
Sobre l’amor romàntic, Sàbat considera que la realitat és molt més emocionant i ho veu com un mite: “La visió romàntica de l’amor és per a mi limitada i poc flexible, un món de blanc o negre, on sovint perdem tota una paleta cromàtica preciosa”. I afegeix —en la mateixa línia que Herrera— que “l’amor romàntic es fonamenta en un model masclista i patriarcal, marcat per l’exclusivitat i la incondicionalitat”. Per això, “quan els rols propis de l’amor romàntic no funcionen, els homes que han interioritzat la possessió com a eix principal de la relació poden tendir a utilitzar la violència com a estratègia de control amb l’objectiu de mantenir l’estructura de parella; d’aquí la violència masclista”. La psicòloga recorda que quan es pateix en una relació de parella, s’ha de saber aturar-se, buscar ajuda si cal i posar distància, “la parella no ha de fer patir”.
Els falsos mites de l’amor romàntic
- Tothom té la seva mitja taronja
Sàbat no creu en mitges taronges i aposta per una altra teoria. “Podríem visualitzar la parella —monògama— com a 3 taronges; una seria un dels membres de la parella, l’altra taronja seria l’altre membre i la tercera, la relació de parella. A cada una se li ha de donar la mateixa importància. Res de mitges, siguem taronges senceres!”, reivindica la terapeuta.
- L’amor ho pot tot
“Aquesta idea de la incondicionalitat de l’amor no hauria de sobreentendre’s en una parella, perquè el que implica és: t’estimo de totes totes, facis el que facis, l’amor ho podrà tot. I no, l’amor no ho pot tot. Justament l’amor ha de ser condicional, que estiguem tots dos, tots tres, o els membres que sigui, a gust”.
- Sense tu no soc res
“Com que no soc res? Primer hem de ser nosaltres mateixos, per poder sumar una altra persona a la nostra vida o per poder-hi sumar una relació de parella. Res de relegar-nos amb aquesta idea d’entrega total i de renúncia”.
- T’estimo més que la meva pròpia vida
“Aquesta dita sembla que sigui innocent, emmarcada en l’estimació i l’entrega, però hi veig connotacions molt tòxiques. Primer ens hem d’estimar a nosaltres, si no, no podrem estimar bé l’altre”.
La psicòloga recorda que l’amor ha d’aportar benestar i felicitat, i reflexiona que “si no s’està pressionat pels propis límits que ens imposem pel context en què vivim, serem més capaços de revisar si en un moment donat la relació funciona o no”. Qüestionar-se la mitologia de l’amor romàntic permet obrir-se a nous paradigmes i flexibilitzar les relacions en funció del que realment es necessita, i no estar tan limitats pel que sovint imposa el model sociocultural dominant. Aquesta flexibilitat ens fa sentir molt millor, segons apunta la psicòloga, i ens situa a posicions molt més constructives.