Joan Josep Nuet és un professional de la política i del comunisme. Nascut a Reus el 1964, és més intel.ligent, astut i té més afany de protagonisme del que sembla. El seu tarannà amable i jovenívol, combinat amb un físic rodonet a mig camí entre Javier Cercas i Kim Jong Un, li dóna un aire de xaiet que pot enganyar una mica els esperits ingenus.

Nuet és el més jove dels vells comunistes i el més veterà de les fornades que van accedir als càrrecs públics després de la caiguda del Mur de Berlín. Es va afiliar al PCC amb 21 anys, empès pel prestigi que el comunisme tenia aleshores entre la joventut de Reus. La primera cosa que va fer va ser participar en la campanya contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN en el Referèndum de 1986.

Després d’aquella primera decepció en vindrien moltes més. De seguida, Nuet va haver de pair que el comunisme que havia conegut en els llibres i en les anècdotes dels veterans no recuperaria mai la força -ni a Catalunya, ni a Espanya ni al món. El 1991, quan va entrar de regidor a Montcada i Reixach, ja tenia clar que no faria cap revolució, tot i que els comunistes encara hi manaven aliats amb el PSC. 

Llicenciat en història, Nuet ha fet carrera a través d’una ideologia de força minvant que ha sobreviscut, des dels temps d’Iniciativa, formant part d’espais més oberts, pragmàtics i ambivalents. Avesat a treballar en minoria, ha desenvolupat un sentit polític agut, de vegades afilat com un estilet. És àgil en el joc i sap què ha de dir a cada moment i quan ha de dibuixar un silenci amb un somriure de xinès.

Bon tàctic i orador, el 1998 va participar en la fundació d’EUiA. El 2008 es va presentar per liderar els comunistes espanyols en substitució de Gaspar Llamazares. Fracassada l’aventura hispànica, el 2012 va desbancar l’anterior coordinador general de EUiA, Jordi Miralles, després d’un estira-i-arronsa que els va allunyar personalment. Dos anys més tard va reunir el PCC i el PSUC-Viu sota la formació Comunistes de Catalunya, que ell dirigeix. 

Des que va entrar de regidor a Montcada i Reixach, Nuet no ha deixat d’encadenar càrrecs públics tot i pertànyer a una facció de l’esquerra cada cop més minoritària. Els 12 anys de política municipal, i el pas pel senat i pel congrés, li han donat molta experiència. El desconcert que l’independentisme ha provocat en l’esquerra d’obediència espanyola ha contribuït a evitar que les noves generacions l’escombressin, tot i l’aire d’alienígena que té al seu costat.

Arrelat al país i connectat amb la tradició psuquera que defensava el dret a l’autodeterminació, Nuet ha liderat l’acostament de la nova esquerra al sobiranisme, des del seu espai de comunista old fashioned. Com si fos un convergent de la vella escola, fa cinc anys que parla de república catalana sense incomodar els federalistes. El viatge a Itaca de la vella CiU i el viatge a Itaca de Nuet tenen en comú la mateixa manera d’estar al món resignada, reactiva i cofoista. 

Molt pragmàtic en la politica diària, però marcat per ideals revolucionaris, Nuet votaria a favor de la independència igual que votaria a favor d’un Estat federal, que és el que ell preferiria. El referèndum connecta amb la seva il.lusió de viure alguna cosa que s’assembli a una revolució o a un trencament. És la seva oportunitat de guanyar a l’Espanya vencedora de la guerra civil i de la Transició, ni que sigui per una vegada a la vida.

El referèndum és la darrera oportunitat que Nuet tindrà de connectar-se a través d’alguna experiència concreta amb els ídols de la seva joventut, com Joan Comorera o Fidel Castro. Això fa que la seva postura davant de l’autodeterminació sigui més agosarada que la d’alguns companys de Catalunya en Comú, que venen d’altres tradicions o són més joves. Tot i així, com sempre que algú intenta convertir un caprici en categoria, Nuet no sap explicar amb gaire rigor les seves posicions en aquest tema.

La seva figura va prendre un relleu inesperat quan la Fiscalia es va querellar contra Carme Forcadell i els membres de la mesa del Parlament d’ERC i PDeCat per haver autoritzat la celebració d’un debat sobre el Referèndum. Nuet, que és secretari tercer de la Mesa, d’entrada va ser exclòs de la causa, tot i que havia votat a favor de permetre la sessió en contra de l’opinió dels representants unionistes. 

Veient-se al costat de la política repressiva de l’estat, va utilitzar tots els altaveus que va trobar per denunciar que era víctima d’una "discriminació ideològica i d’una politizació grollera i intolerable”. Finalment la justicia espanyola el va encausar i va anar declarar. La imatge de Nuet amb al puny alçat a les escales dels jutjats, com si fos Mas o Forcadell en versió obrera, és el clàssic intent de dividir el país com en el temps del pujolisme.

Tant Madrid com Nuet -que, en realitat, no creu que el Referèndum s’arribi a celebrar- pensen que, si l’independentisme falla, caldran homes que tinguin una coartada -o un currículum d’oposició al sistema- per seguir manant. Al capdavall ja és el paper que el comunisme va fer després de la mort de Franco, per evitar una ruptura clara amb la dictadura. La diferència és que darrera del moment que vivim ara no hi ha el trauma d'una dictadura i d'una guerra, i és més difícil que la tactica funcioni.