Quan arribes a la Rambla el primer que veus és una multitud de caps i cares que es va fonent en una massa pixelada de colors borrosos. Les copes dels arbres refresquen el camí, que fa una baixada de torrent, panxuda i torta. Hi ha turistes que van mig despullades i n’hi ha que porten bosses de menjar del Burger King. A les cadires un home dorm abraçat a la motxilla. Quatre jubilats contemplen el paisatge mentre miren l’hora com si esperessin que arribés algú.

La Rambla té història, està ben comunicada i és un lloc ideal per passejar, per seure i per gaudir de l'espectacle. La Rambla ho té tot per agradar. Hi penso mentre constato que els quioscos ja tenen l'aire sud-americà que es temia Josep Maria de Sagarra. Hi rumio mentre observo el paviment i veig passar, sota la ronya acumulada, les onades que algun noble alcalde del franquisme va ordenar estampar per recordar-nos que som una ciutat mediterrània.

Des de Canaletes busco l'edifici de les Arts i de les Ciències on el meu avi posava el rellotge a l'hora amb Suïssa, cada matí abans d’entrar al despatx, i recordo que me’l tapa un hotel que es diu Royal. Als anys 20, just a l'altra banda del passeig, hi havia un cafè alegre i refinat, ple de senyors intel·ligents i ben vestits, que portava exactament el mateix nom. Aquest Royal és fill d'unes altres idees, no tan sofisticades i optimistes -per dir-ho suaument.

No és casualitat que després d'haver patit el franquisme, la Rambla hagi estat durant tant temps el símbol d'un turisme que fa pipí al carrer. Potser l'herència era massa feixuga i no es podia afrontar de cop, com passa amb aquestes cases desballestades que, després d'anys d’okupacions o d’un abandonament molt llarg, són heretades per un familiar que no sap si vendre l’edifici o mirar d'arreglar-lo a costa dels estalvis, amb la mirada posada en els fills.

Fins ara els intents que s’han fet de tornar a fer de la Rambla un carrer cosmopolita han donat uns resultats ficticis. És veritat que el passeig fa temps que ja no produeix aquella angúnia de carrer prostituït, que feia quan la dictadura el va convertir en la manifestació turística perfecta d'aquella dita europea segons la qual l'Àfrica comença als Pirineus. És veritat que l'Ateneu té molta vida i que les universitats i els museus que s'hi han instal·lat al voltant li han rentat la cara.

Tot i així, fins l’atemptat del 17 d’agost, quan un barceloní sentia un elogi del passeig no podia evitar d’arrufar el nas. La Rambla ens continuava recordant que som un país que no defensa allò que és seu. Feia més patent que cap altre carrer que Barcelona prefereix explotar recursos fàcils, com la bondat del clima i els negocis xavacans, que no pas jugar a la lliga de les grans ciutats, mirant d’elaborar una idea de sofisticació que lligui amb la seva història i la seva cultura.

Fins al 1714, la Rambla no va passar de ser un pati del darrere on Barcelona hi posava tot allò que no sabia on col·locar. Llavors van arribar els Borbons i, amb el seu fanatisme venjatiu, van destruir el barri de la Ribera, que era el cor de la ciutat. La nova dinastia va voler convertir la Rambla en un carrer propagandístic d’estil parisenc, que exaltés la nova Espanya militar i absolutista, i donés a l'aristocràcia botiflera un espai per passejar.

L’invent no va funcionar. Els quatre palaus que s’hi van construir i les casernes militars que es van plantar a Canaletes i Drassanes aviat van quedar sobrepassades per l’activitat de la ciutat. Empresonada dins les seves pròpies muralles i vigilada per la Ciutadella, Barcelona va impulsar la revolució industrial. El creixement de la ciutat, que va arribar a tenir la densitat de Calcuta, va fer que la Rambla esdevingués l’únic espai on es podia respirar i gaudir de la vida.

A poc a poc, el carrer que havia de glorificar els Borbons es va convertir en un espai interclassista que recordava la història de la ciutat. A mesura que ens endinsem al segle XIX, la Rambla passa de ser un passeig que destaca en el conjunt de Barcelona, a ser el carrer Major de Catalunya. Com tots els carrers capaços de posar un país al mapa, va esdevenir un d'aquells espais que desperten l’orgull d’una nació i les ambicions dels vianants que hi passegen.

Lentament el passeig s'anirà convertint en un carrer civilitzador, capaç de transformar arquetips i d’adaptar la identitat catalana al món modern contra la resistència fosca de l’Estat. En un país desarmat, les floristes i les parades de la Boqueria, així com el mercat d’ocells exòtics alimentat pel comerç marítim, i els cafès o els diaris que comencen a proliferar el darrer terç del XIX, van convertir la Rambla en l'expressió d'un poble renaixent que buscava una veu pròpia.

L’expansió de la ciutat en les primeres dècades del segle XX no va prendre prestigi al passeig. Les contradiccions que es van establir entre la ciutat vella i el nou món de l'Eixample van enriquir la vida de la Rambla encara més. El passeig va quedar a l'ull de l'huracà de tots els conflictes del país. Es va convertir en una barreja delicada i genuïna de modernitat i de tradició, d'opulència i de misèria, de grolleria i de refinament.

Durant els anys 20, la Rambla esdevé, juntament amb el Barça, el principal símbol d’un país que somia sense por, però que no té prou força per cohesionar-se al voltant d’uns ideals comuns. A mesura que ens acostem al 1936, el mite de la Rambla s'enlaira fins als núvols, alhora que el carrer perd capacitat de civilització. D’una banda, el passeig dona al país l’experiència de llibertat més intensa des de 1714. De l'altra, la burgesia i l’Església s’hi troben cada vegada més fora de lloc.

En una Europa en què tots els grans carrers s'havien fet amb tiralínies -igual que les fronteres polítiques-, la Rambla -irregular i escabellada- era el fruit d'un país forjat contra pronòstic a través d’equilibris precaris i combinacions massa genials. Tot i que el seu encant ja era reconegut a tot el món, el passeig no descansava sobre un tou tranquil·lament nacionalitzat i la guerra civil va devastar la seva màgia, i els somnis que hi bullien no van tornar mai més. 

A mesura que l’aviació de Hitler i Mussolini bombardeja Barcelona, la Rambla gargantuesca i musical dels primers dies de la revolució es va apagant. El 1939 Catalunya queda a zero i el passeig, que havia estat la punta de llança del país, esdevé un aparador magnífic al servei de la façana pintoresca de la dictadura. A partir de 1939, si hi ha un carrer que treballa per allunyar Barcelona de la seva història i donar una imatge amable del franquisme, és la Rambla.

A través del nou sistema de prestigis, la combinació de picaresca i servilisme típicament espanyola que el catalanisme i l'anarquisme havien impedit que acabés de penetrar al país es fa reina i senyora del passeig. La nova Rambla és fruit d'una ciutat expressament reinventada perquè els espanyols s'hi trobin com a casa des del primer dia. La qüestió és enterrar l'imaginari de la capital rebel i plantar una memòria alternativa que la domestiqui i n’asseguri el domini.

Enlloc queda tan clar com a la Rambla que amb Franco es pot viure passablement amb la condició que no et fiquis en política i, sobretot, que no insisteixis en la qüestió de Catalunya. Amb l’arribada de la sisena flota americana, el passeig recupera una part de la vida que havia tingut, si bé despolititzada i descatalanitzada. Entre 1950 i 1970 l’àrea metropolitana creix un 265% i els suburbis contribueixen a donar a la Rambla un aire de guingueta.  

En una ciutat que es desdibuixa, és lògic que la misèria esdevingui l'últim refugi de la personalitat. No és fins després dels Jocs Olímpics que la Rambla recupera la fama mundial. Tot i així, ho fa com a epicentre d’un model turístic que aprofundeix en la missió franquista d’esborrar la història, ara bescanviant la violència feixistoide per una barreja d’arguments bonistes i hedonistes. 

Fins al dia de l’atemptat, el passeig seguia essent la gran vagina que els turistes penetren cada dia des de fa anys perquè Barcelona pugui mantenir l’estatus sense crear problemes polítics insalvables a la unitat d’Espanya. Fins que es va convertir en un escenari tràgic, la Rambla més aviat ens entristia perquè ens semblava que no representava els valors de la Catalunya que ens imaginem quan marxem de viatge i ens enyorem. 

Potser és convenient de recordar que el mosaic de Joan Miró al pla de l’Os, ara tapat pels recordatoris de l’atemptat, està ubicat just a l’espai que la Barcelona medieval reservava al botxí per celebrar les execucions. Inaugurat el 1976, poc després de la mort de Franco, no sé si la tria del lloc tenia un missatge subliminal o metafòric. Però la Rambla sempre ha viscut els seus millors moments quan Barcelona ha trobat força per defensar una idea de la llibertat optimista i ambiciosa.

Tots els grans carrers del món són el fruit de la tensió que s’estableix entre els interessos del poder i els interessos de la gent. Fins a la guerra civil, la Rambla va ser el símbol d'un país que es resistia a deixar-se arrossegar per les absurditats africanistes de l’obscurantisme espanyol; ara potser trobarà el sentit combatent l’obscurantisme islamista i els seus còmplices. Perquè com ens expliquen la literatura i la televisió, i els catalans sabem molt bé, el terrorisme no és la veu dels febles i els desposseïts, sinó més aviat un instrument de les elits al servei de les seves lluites pel poder.