Si penso en Vicent Sanchis, la primera imatge que em ve al cap és una platja de Mallorca. Sanchis em parlava subratllant cada paraula amb una força jupiteriana continguda i una cruesa implacable que li surt poques vegades, només molt de tant en tant.
No parlàvem pas de feina. Em recomanava que arreglés els papers del divorci mentre jo l’escoltava petrificat i silenciós, pensant si les ulleres de sol em dissimulaven les llàgrimes. Després vaig anar a fer el mort a l’aigua, mentre el Jordi Graupera vigilava que no em morís de debò.
Sanchis és el millor professor que he tingut i una de les poques persones que he conegut d’aquest país que sembla haver entès que l’autoritat no ve només dels galons. A la universitat em va parlar de la batalla de Muret i em va fer llegir Josep Pla, que llavors era presentat a les aules com un pagès feixista.
Un dels primers dies de classe li vaig portar un article i, després de fer-me’l llegir en veu alta davant dels meus companys, va deixar caure perquè ho recordés: “Un article hauria de mirar de dir alguna cosa. A més, aquesta cosa s’hauria d’entendre. Si pot ser, també hauria d’estar escrita amb estil. Aquest article no té estil, no s’entén i no tinc clar si vol dir res.”
Explico això per remarcar que Sanchis és una de les persones menys frívoles, menys cruels i més empàtiques que he conegut. El dia que li vaig portar la meva biografia de Companys em va convidar a sopar, em va demanar que l'hi firmés i em va dir que hauria de deixar d’escriure al diari una temporada perquè m’havia passat de la ratlla.
Sanchis és un supervivent sentimental cuirassat. Si està en confiança pot ser tendre o una mica xuleta, però sempre sap molt bé qui té davant i mai no he trobat cap motiu per enfadar-m’hi perquè no li he vist prendre mai cap decisió important sense una raó de fons ben meditada.
Nascut a València el 1961, distingeix perfectament entre el bé i mal i quan comet una injustícia ho fa sabent-ho i amb mala consciència. Els seus pares eren de cultura valenciana però li parlaven castellà perquè feia més bonic i perquè semblaven trets d’una novel·la de Blasco Ibánez.
Abans de ser director d'El Temps, va malviure a Barcelona fins al punt d’agafar tuberculosi. Potser a causa d'aquests orígens, ha viscut fent equilibris entre un pragmatisme descarnat i una necessitat irrefrenable d’ajudar les persones que li sembla que tenen vocació d’escriure.
A la feina, la mandra i la desgana el desesperen. Tot i així el seu caràcter troba sempre contrapès en un fatalisme constructiu que li ha permès tenir un fetge com un ànec i saber somriure amb l’esquena plena de ganivets.
Com a director d’El Observador, es va fer més savi que ric. A l’Avui, també hi va arribar que la situació del diari era deplorable. Amb imaginació i tenacitat, de vegades clavant quatre crits, va salvar la capçalera i va aconseguir tenir la millor secció de política catalana i els articles d’opinió més incisius i avantguardistes.
El Salvador Sostres, obligat pel mateix Sanchis a reescriure els articles dues o tres vegades, va netejar el català de carrincloneria, i li va retornar el geni i l’amplitud. L’Albert Sáez i l’Ignasi Aragay hi van aprendre a fer l'ofici que fan ara a El Periódico i a l’Ara. Mentre el Grup Godó i Planeta no van posar diners al diari per ensucrar-lo absurdament, jo hi vaig poder escriure i experimentar amb una llibertat admirable.
Prudent, pacient i una mica patriarcal, Sanchis es passejava per la redacció llançant sarcasmes fusterians amb un somriure de Gat Fèlix i una silueta espigada, de croquis dibuixat amb Rotring. Al despatx hi tenia un sofà tot ple de llibres i un aparell de música modest amb cedés de cantautors com Raimon o Leonard Cohen. La seva secretaria, l’Estrella, era guapa i rossa com una actriu californiana -i, a més, era molt simpàtica.
En aquell diari, que semblava la galera de Sir Francis Drake, hi van escriure el Jordi Graupera, el Bernat Dedéu, el Jordi Carrión, l’Iu Forn i fins i tot Cristian Segura, que feia de corresponsal. La situació política d’avui es va covar allà, no pas a La Vanguardia, ni a El País o a El Periódico. Allà hi vaig escriure jo, el 2006, que les bases d’ERC havien salvat Catalunya defensant el 'no' a l’Estatut -i, el 2005, que el text acordat pel Parlament seria massacrat, malgrat les promeses de Zapatero.
Quan Sanchis va plegar el 2007, va mirar de crear un diari nou però li van donar una canongia de mòmia retirada i li van fer promeses que no es van complir. Després de treballar per a Cultura 03 en el disseny d’una capçalera que hauria sigut, segur, molt menys pedant que l’Ara, va dirigir Barça TV i va enllestir la tesi doctoral. Refugiat a la universitat, la FCO, Òmnium, El Temps i El Punt-Avui TV, els darrers anys el país oficial se li ha anat fent feixuc i petit.
Si no tingués capacitat de contenir-se i de retorçar la realitat fins a fer-la digerible, faria anys que Sanchis s’hauria tornat un cínic o un cretí, dissolt entre tanta activitat absurda. Home indestructible, d’una energia pacífica i alegre, l’han nomenat director de TV3 pel mateix motiu que el van enviar a l’Avui, perquè arregli els problemes dels altres o ho pagui amb la seva reputació.
Una mica com la sobtada aparició de Puigdemont, la figura desaprofitada de Sanchis és la prova de la presa de pèl que van ser el pujolisme i el maragallisme en molts aspectes. Si aquestes figures de l’entorn socioconvergent no haguessin estat forçades a triar entre supeditar-se als cínics o acceptar la marginació pel sol fet de ser "massa catalanes", el relat del país seria més sòlid i Madrid tindria una idea més clara de la crisi espanyola.
Malgrat que coneix molt bé la llengua i hauria volgut néixer dotat amb la ploma de Fuster, el gran talent de Sanchis és manar i dirigir. La CUP li té mania perquè els darrers mesos ha criticat els seus dirigents a les tertúlies. Tots ens hem dit coses grosses i espera't les que ens direm. Però sense Sanchis el país seria molt pitjor. De fet, si l’haguessin deixat fer en el seu temps, ara mateix no seria una de les poques figures amb cara i ulls que hi ha per dirigir TV3.
Els que el volen fer plegar potser no saben prou que, encara que li agradi menjar bé i d'entrada eviti el conflicte, en el fons la seva salsa és la guerra. En aquests temps de factures endarrerides que exigeixen satisfacció, és una qualitat imprescindible no gaire habitual.