La Duna Ametller és modista i sastressa especialitzada en indumentària històrica i catalana popular. Ha estudiat un grau superior de vestuari a mida i espectacles (CFGS), s’ha format treballant braç a braç amb modistes sense abandonar el dibuix i el disseny. Ara està establerta al Bisaura, a Osona, i viu de l’ofici que des de petita l’ha vertebrada. En viu i ho viu, perquè vesteix habitualment roba d’època que ella mateixa es fa. Ens trobem al jardí de l’Ateneu Barcelonès perquè m’ensenyi l’encàrrec que ha vingut a entregar a la capital tot parlant de moda, de cultura popular, d’autoestima i del país.
Com va començar aquesta passió per confeccionar roba a mida?
El meu pare ja era artista. Pintor. A casa hi tenia un munt de quadres i de llibres de referència dels antics mestres, i de petita els consultava per distreure’m. Sempre que mirava el que hi havia per casa em fixava en els vestits. La meva família sempre m’ha animat a seguir la vena artística i en fer deu anys vaig voler apuntar-me a un extraescolar de costura amb una modista de Barcelona. Vaig rebre’n classes un parell d’anys. Als catorze, em va començar a interessar el món del teatre, tot i que jo mai vaig actuar. En una de les representacions a què assistia, els homes duien vestits del segle XVIII i vaig decidir, sense més ni més, que m’agradaria tenir vestits com aquells i que els faria jo. De mica en mica vaig anar indagant en el món de la costura, una àvia em va deixar una màquina de cosir, em va explicar un parell de trucs i en vaig aprendre de forma autodidàctica. En acabar el batxillerat, vaig voler fer el cicle superior de vestuari i espectacles per completar els meus coneixements.
Les dones som creadores i durant molt de temps se’ns ha relegat a l’àmbit domèstic. No hem fet catedrals, però hem creat el que forma part de les necessitats bàsiques: el menjar, evidentment, i la roba
De confeccionar indumentària d’època a vestir-te habitualment amb roba d’època hi ha un salt, però.
La roba d’època em sembla estèticament plaent. Més que la que ara es porta. La roba que duc també duu cosits uns valors. Potser no va ser així quan vaig començar, però amb el temps he entès que saber què hi ha al darrere d’allò amb què em guarneixo és un valor. Saber quins materials s’han utilitzat i per què i qui ha participat en el procés de confecció, també. A més a més, és una porta al coneixement històric del país des d’un vessant quotidià i domèstic que de vegades obviem. Em vaig començar a vestir cada dia amb indumentària d’època feta a mida, sobretot durant la covid perquè, com que no podia sortir de casa, em dedicava a cosir i a pensar peces que m’escaiguessin. Abans em vestia així només en ocasions especials, però en acabar-se el confinament, em vaig atrevir a dur aquesta roba habitualment i a reafirmar-m’hi: jo soc aquesta persona, em sento còmoda vestida així i, quan em miro al mirall, m’hi veig bonica.
Hi ha una prioritat per realçar la bellesa de cadascú que la roba contemporània ha perdut?
No ho diria exactament així, perquè l’estètica està subjecta a les modes, i una part de la bellesa, de vegades, també. El que sí que diria és que, en el cas de les dones, manifesta una idea que avui hem perdut: el volum, la idea d’ocupar espai. Al llarg de la història, a les dones se’ns ha criticat per ocupar espai. Per ser-hi, simplement. Per existir en un lloc. Els vestits que duc em donen una presència, em fan sentir més segura de mi mateixa i, pesant, em fan tenir pes. Aquesta ocupació de l’espai i reivindicació de la presència em van cridar l’atenció des del principi. Sempre he tingut molta inquietud per crear amb les mans. Crear és una necessitat humana, i més en el cas de les dones. Les dones som creadores i durant molt de temps se’ns ha relegat a l’àmbit domèstic per fer tot allò que es dona per suposat i que passa desapercebut. No hem fet catedrals, però hem creat el que formava i forma part de les necessitats bàsiques: el menjar, evidentment, i la roba.
No sabem arreglar estrips i descosits, tot ho llencem. Vivim en un extrem de consumisme que és insostenible pel medi ambient. En aquest sentit, en la meva artesania també hi ha militància ecologista
Tens predilecció per les robes típiques catalanes. Hi ha militància, aquí?
Sí. A la feina hi poso part de la meva identitat nacional. Catalunya, pel fet de ser una nació oprimida, sembla que mai està de moda i que sempre s’ha de reivindicar carregant l’estigma. És una llàstima que veiem tantes altres cultures —dins la península o a la resta d’Europa— i les romantitzem d’entrada, mentre aquí tot el que són robes tradicionals ha quedat relegat als esbarts i ens ho mirem amb el riure sota el nas. Com tantes altres coses, sembla que ens avergonyeix ser qui som. Pel que fa a indumentària típica catalana, una de les conseqüències de la manca d’autoestima és que s’ha fet poca recerca i divulgació. Essent modista, puc fer un servei al país i fer aquesta recerca que ens manca en un pla de normalització de les nostres tradicions. És el mateix que tothom entén que cal fer amb la llengua: militància per aconseguir viure-la en un context de normalitat. La roba l'hem relegada als dies de festa major. Per vergonya de reivindicar el que és nostre, ho hem folkloritzat i ho hem petrificat. La roba és important perquè és el primer que la gent veu de tu: abans d’obrir la boca i parlar en català, la gent ja m’ha vist. No estic demanant que de cop i volta anem tots vestits sempre amb robes tradicionals, però hauríem de mirar-nos-ho amb molt menys recel.
Si preguntéssim per robes catalanes, la majoria dels catalans potser només podrien identificar un parell o tres de peces.
Sí, perquè la major part ja no les fem servir. Tothom sap què és una barretina perquè ha esdevingut un símbol, i les espardenyes perquè són un calçat que, a més a més, ha gaudit d’una mena de revifalla. Evidentment, una altra conseqüència d’aquell recel és el desconeixement. Essent la nació minoritzada, de mica en mica es desfà el lligam amb la nostra tradició i es va fermant el lligam amb la tradició de la nació majoritària. Potser pensem en coses grans, en la substitució dels moments gloriosos de la història de Catalunya per moments gloriosos de la història d’Espanya, per exemple. El problema de fons, però, és que hem deixat de fixar-nos en les coses petites, i són les coses petites les que fan la nació. Darrere els grans moments que ens han fet —la industrialització, per exemple— hi havia una quotidianitat, un tarannà propi, que també s’ha anat perdent. Encara ens passa avui: la covid ens ha marcat, participar en grans manifestacions independentistes ens ha marcat. Reconfigurem la catalanitat a través d’allò que ens sembla gran, però pensant en la Maria Nicolau, per exemple, ja no sabem fer un fricandó. La catalanitat també és en l’àmbit privat i domèstic.
Trobo desolador que jo hagi hagut de buscar quina és la meva cultura en comptes d’haver-la mamat. He hagut de sortir a buscar el meu passat, no m’ha estat donat per impregnació cultural com passa a les nacions normals
De seguida has parlat de la barretina. Al Costumari, Joan Amades explica que llavors només duien barretina alguns ancians de la Garrotxa i l’Alt Empordà, malgrat que personatges com Jacint Verdaguer i després Salvador Dalí havien treballat per popularitzar-la de nou.
Verdaguer representa aquest punt d’escissió completa entre el que és popular y la moda hegemònica. I qui diu moda, també diu cultura. És precisament durant la Renaixença que procura elevar-se i idealitzar-se el que és català, però malgrat tot vam triar la moda hegemònica. Una altra vegada, és fruit d’un menyspreu: no ens agrada mirar cap a casa, no ens agrada pensar en els nostres avis i besavis amb barretina, en el pastor que vivia dalt de la muntanya o en la filosa que filava al portal de casa.
Com es fa per superar això en tots els àmbits sense apel·lar a l’autoestima d’una manera buida?
Estimant qui som des de la consciència. Entenent que som qui som, fem com fem i parlem la llengua que parlem perquè venim d’un passat: soc i em sento catalana perquè la gent que és com jo té un passat o se l’ha fet seu. I entenent que, malgrat que fa segles que patim, també fa segles que resistim. Això és ple. El que trobo desolador és que jo hagi hagut de buscar la meva cultura en comptes d’haver-la mamat. Tant pel que fa a cançons populars, a rondalles o a vestuari, tot el que jo he volgut comprendre de la meva catalanitat m’ha demanat un esforç. He hagut de sortir a buscar el meu passat, no m’ha estat donat per impregnació cultural com passa a les nacions normals. Per tenir autoestima, primer hem de conèixer allò que estimem. Els complexos, però, ens en deslliguen. Si oblidem per què fa anys ens vestíem d’una determinada manera, obviem les raons històriques, econòmiques i fins i tot climàtiques que hi havia al darrere i que també són part del caldo de cultiu cultural que ha fet la nació.
Mai res ens queda prou bé. Si la roba és ajustable, si et saps fer arranjaments, ja no ets tu qui ha de cabre a la roba: la roba et cap a tu. En comptes de posar la pressió sobre el cos, posem-la sobre el producte
Has parlat de les espardenyes: hi ha qui les considera de baixa estofa.
Jo no considero de baixa estofa la roba que duc. No vesteixo amb sedes, tampoc, però és roba feta a mida. Considero que vaig força engalanada, però no formal: per mi això és la roba de cada dia. Hi ha qui considera les espardenyes de baixa estofa i va vestit amb roba que han fet nens ves a saber quines condicions. Hi ha qui pensa que va molt ben vestit, que pot mirar-se una espardenya per sobre l’espatlla, però li fas dues rentades a la samarreta i se’t desintegra a les mans. Ara mateix és impensable portar la mateixa roba durant vint anys, o dur a reparar unes espardenyes: comprem roba que ens queda bé a la primera posada i prou, canviem d’armari sovint i bruscament, ens comprem una peça per a una sola ocasió i no ens la tornem a posar mai més. No sabem arreglar estrips i descosits, tot ho llencem. Vivim en un extrem de consumisme que és insostenible pel medi ambient. En aquest sentit, en la meva artesania també hi ha militància ecologista: reduir l’armari, comprar una peça bona de tant en tant, portar les coses a arreglar, i no comprar seguint l’impuls de TikTok. Cadascú ha de vestir pel seu confort, però amb la perspectiva de triar una peça de roba que sigui susceptible de durar tota la vida, o de vestir amb materials més nobles —llana, lli i cotó en comptes de polièster acrílic—, anirem més còmodes, li farem un bé al medi ambient i ennoblirem la manera com ens vestim. I si hi afegim unes espardenyes o algun element propi d’aquí, a més a més, gaudirem de la nostra unicitat.
Això no vol dir que tornem a la cotilla, oi?
Amb els anys, el cos de les dones sol canviar més que el dels homes. Perquè ens podem quedar embarassades, per exemple, o perquè les nostres mides varien en funció del cicle menstrual o l’edat. La cotilla que duc, la roba d’època, pot ajustar-se amb llaços. Fins i tot estant embarassada podria dur la mateixa cotilla que ara, menys ajustada. O obrir-me-la per alletar el fill. O estrènyer-la menys per estar-hi còmoda si m’engreixo. Avui, el tallatge de la roba, pel fet que totes tenim cossos únics i diferents, mai se’ns ajusta del tot. Res va bé a ningú i això també exerceix una pressió sobre els nostres cossos, que han de fer esforços per encaixar en uns patrons, en unes talles fictícies. Mai res ens queda prou bé. Si la roba és ajustable, si et saps fer arranjaments, ja no ets tu qui ha de cabre a la roba: la roba t’hi cap a tu. En comptes de posar la pressió sobre el cos, posem-la sobre el producte.
Quin paper hi juga la comoditat, aquí?
La comoditat hi juga un paper una mica fals. Sempre que em pregunten per la cotilla, ho fan perquè assumeixen que no és còmode, que és una peça que m’oprimeix com a dona. El fet és que l’opressió estètica sobre la dona ha canviat de forma, però encara hi és. Abans tot partia de la mateixa peça: si la moda era tenir els pits aixecats, estrenyies la cotilla. Si la moda era pits petits, te la desajustaves. Aquest discurs de la comoditat i l’opressió em sembla una mica contradictori, perquè ara ens plantegem d’entrada modificar els nostres cossos i sotmetre’ls a operacions abans que modificar la manera com el vestim. Aquí hi ha interessos, perquè la moda lenta no mou diners, mentre que la pressió sobre el cos de les dones, sí. Que no se’m malinterpreti, no estic simpatitzant amb les tradwifes americanes ni romantitzo un passat ensucrat: defenso la idea que jo no vull modificar el meu cos per la moda. És absurd, perquè hi ha coses del cos que mai no podrem canviar. Modificar la roba i acceptar el cos, i no a la inversa. Si no, la moda, que és passatgera, mai jugarà del tot a favor teu.
La indústria de la moda avui és uniformitzant.
Sí, redueix la individualitat. Ens vestim igual aquí que a la Xina, cosa que és fruit de la globalització que s’ho menja tot: els idiomes, les particularitats, les cultures. Ens pensem que vivim l’època de la multiculturalitat, i això no és multiculturalitat. No vivim immersos en diverses cultures, les ometem. Les tractem com un producte de consum, ignorem el que és nostre en nom de la moda i així, mai ens mirem res del que ens és propi amb tendresa i respecte, i tampoc ho fem amb el que és d'altres: ho consumim i ho llencem. A més, ens avergonyim del que és nostre. Els meus ancestres no van passar penúries per ser com eren —sense anar tan lluny, durant el franquisme— perquè ara jo em desdigui de tot amb indiferència.
Amb els anys he anat passant d’imaginar-me Déu com un senyor barbut que castiga des de dalt del cel a entendre que ell ho és tot, també la bellesa que busco i que adoro des de petita
A part de fer arranjaments de robes d’època, també has restaurat les robes de la Mare de Déu del Roser de Santa Maria del Pi.
Hi ha pocs restauradors tèxtils. Jo no en soc: no ho vaig restaurar sinó refer. No ho faig com una cosa més. Em sembla que en el fet de restaurar qualsevol cosa, de no deixar que caiguin a trossos, evitem de condemnar-les a l’oblit. Em sembla que és una falta de respecte i d’amor deixar que les coses es podreixin i es malmetin. Restaurar és mostrar respecte i amor per allò que han respectat i estimat els nostres avantpassats, sobretot quan són coses que, durant anys, la gent del nostre país ha adorat amb molt fervor i molta devoció.
La creu que duus penjada al coll i que completa cada modelet no és estètica, doncs?
No és estètica, no. Suposo que sempre he viscut en contacte amb l’espiritualitat de la mà de l'art i la bellesa, tot i que abans no li sabia posar nom. Amb els anys he anat passant d’imaginar-me Déu com un senyor barbut que castiga des de dalt del cel a entendre que ell ho és tot, també la bellesa que busco i que adoro des de petita. Quan vaig anar entenent això, va canviar la meva manera de veure la vida, fins i tot a través de les meves creacions, de la roba que cuso amb les meves mans. Quan he entès què era el que necessitava, m’he sentit satisfeta i plena. Em sento agraïda de poder viure, de poder crear i de poder gaudir de la bellesa. Cada acte quotidià és un agraïment, conscientment o inconscient. Tothom ha de poder tenir una llar, tothom ha de poder tenir una identitat i una manera de vestir pròpia, tothom ha de poder ser estimat i tothom ha de poder gaudir de la seva existència. Déu és aquest tot que ens satisfà.